L'ego de Rufián, per seguir-lo a la via freudiana, es confon amb el seu “allò”, aquesta força fosca, ancestral que el converteix en el macarra del Congrés. Com li passa a la seva companya, Irene Montero. Al cas de la dona, l'ego és tan desmesurat, tan "allò", que ha fet malbé amb tota l'operació d'unitat. Cherchez la femme. Convertida en una mena de frenètica demagoga, va proposar el xantatge d'unes primàries obertes per assaltar la prefectura de la unió de l'esquerra per aclamació. Tractava de venjar-se de la humiliació que li va infligir Yolanda Díaz -una altra harpia-, en excloure-la de les llistes. En algun lloc diu el masclista d'Eurípides que res no és més terrorífic que la ira de la dona despitada.
El defecte d'aquesta astuta proposta era que no funcionaria si els altres candidats a líders no queien a la trampa. I no van caure. L'única candidata, doncs, va obtenir el 90% del vot, però no li va servir de res, excepte per fer el ridícul, a l'estil búlgar.
Preveient aquesta possibilitat. Montero i el seu marit i agent promotor, Iglesias, havien seduït el pobre Rufián, afalagant-lo, com el dirigent indiscutible d'una esquerra espanyola renascuda. El xicot ja es veia al capdavant d'un front dels pobles d'Espanya cap a un futur radiant. Així, va segellar amb Montero un pacte d'ajuda mútua de partits, Podemos i ERC. Aquest acord ha suscitat les ires de la vella guàrdia erki, però Junqueras, el superego de Rufián, li ha donat un cop de mà assegurant que Podem és partidari del dret a decidir a Catalunya. Perquè Junqueras és molt amic de la veritat; però és més amic del Rufián. Així que aquest, en lloc de dimitir i tornar a la feina de mosso de magatzem, es troba avui amb un equip nou a Madrid per barallar-se i la possibilitat de recórrer la pell de toro en lluïts mítings de suport a Podem a Espanya. Perquè el que mana a ERC és Junqueras i no els babaus que es creïn la història del partit independentista, assembleari i etc., etc.
Enmig d'aquesta lluita desmesurada d'egos, a Madrid es produirà la batalla final entre el Front Ampli i Podem, o entre Ada Colau i Irene Montero amb Rufián de teloner. Tinc per a mi que cap de les dues no aconseguirà uns resultats acceptables. No veig els madrilenys, per molt d'esquerres que siguin, votant una catalana com Colau que representa el model perfecte del govern d'esquerra: corrupte, nepotista, lladre i desastrós, i tampoc veig els esquerrans, per molt madrilenys que siguin, votant una frenètica demagoga com ara Montero que, en la majoria de les seves crispades intervencions, no sap què diu.
La unitat de l'esquerra, un impossible metafísic, tenint en compte l'egocentrisme malaltís dels seus partidaris, s'ha estavellat davant les verinoses maniobres d'una dona que va començar la seva carrera ficant-se al llit del líder màxim per sortir després a donar lliçons de feminisme i que ha intentat fer el mateix afalagant la vanitat d'un neci Rufián que, per un moment, es va creure algú.
