El quilombo d'ahir al Congrés farà parlar. Les seves senyories van perdre els papers a crit pelat. Tots excepte la portaveu de Junts, Miriam Nogueras, que es va mantenir íntegra per dins i per fora. Algú, desesperat, va demanar votació de cara descoberta amb esperit tafaner. Sort que encara no hi ha cap diputada amb burca; que n'hi haurà a la bancada de l'esquerra woke. L'empoderament de les dones és imparable. Altres es van posar magnífics. El president Sánchez va profetitzar als díscols votants el judici negatiu de la història; més negatiu del que imaginen. Sona a aquell “la història m'absoldrà” de Fidel Castro al començament de la seva aventura. Aquest ho fa al final. Els dictadors estan estan en contacte amb la història per a aprofitar-se'n o per condemnar llurs enemics. Perquè la història és seva.
Tota la turbamulta parlamentària l'ha provocat el vot negatiu de Junts, més hostil del que el bàndol governamental es pensava, car es podrien haver abstingut, deixant via lliure al decret, com recomana la corretezza parlamentaria. Però la situació a Catalunya no els deixava marge davant del creixement imparable d'AC a costa de tothom, però sobretot d'ells.
Així que la clau del quilombo és el fantasma de Sílvia Orriols que sobrevolava l'hemicicle fins que un exabrupte del brivall Rufián el va materialitzar a la vista de tots, anomenant-la “salvatge”. És sabut que només els nens, els borratxos i els bojos diuen la veritat i em fa que Rufián té dels tres tocs. Així que la veritat li ha sortit del seu cor rústic: la salvatge Orriols. No fa referència al bon salvatge del romanticisme, sinó al temible caníbal dels exploradors d'Àfrica.
Fins a l'últim minut el president Sánchez devia pensar que la combinació de les pressions polítiques, partidistes, parlamentàries, mediàtiques i del carrer obligaria Junts a cedir davant la marxa de la història. Era el que esperava perquè és el que fa sempre: jugar fins al darrer moment.
I no va ser així. El resum el reflecteix la fotografia de la il·lustració. Aquesta mandíbula mussoliniana, aquesta mirada i gest iracund, semblant al Moisès de Miquel Àngel i ,a la vora, la ministra porta-papers empetitida, amb una mirada de terror escarmentat, és un missatge. Uy, uy, uy, el mascle alfa enfurismat!
Aquest cap de setmana, Moisès decidirà si convoca o no el poble.
