“Què s'ha de fer?” ("Что делать?) és el títol del famós pamflet de Lenin de 1902, veritable bíblia bolxevic. No és modest el missatge subliminar d'aquesta esquerra espanyola que es prepara per assaltar el cel, com té per costum, però no gosa anomenar-se pel seu nom: comunista. A "Què s'ha de fer?" explica el camarada Uliànov que els treballadors no saben mobilitzar-se per si mateixos, que són una miqueta ximplets, que cal il·luminar-les, aportant-les la consciència de classe “des de fora” i guiar-les mitjançant un partit revolucionari, fèrriament organitzat. O un front d'esquerres, que és el mateix.
Lenin prenia el títol d'una novel·la de 1863, de Nicolai Chernichevsky, que, al seu torn, contestava al nihilisme d'una altra d'Ivan Turgenev, Pares i fills. Contra el nihilisme lluitava també Vladimir Ilich. El nihilisme de l'any 1902 eren l'economicisme i l'espontaneisme.
L'espontaneisme és el punt fosc d'aquests neobolxevics. Que no era Podem el marmessor testamentari de l'espontaneisme del 15-M? Que no era la forma política dels indignats antisistema de l'avi Stéphane Hessel?
Convertits en casta i sistema, els hereus dels antisistema formen una oligarquia de privilegiats que cobra més de 100.000 d'euros públics l'any cadascú per fer el que Lenin anomenava "cretinisme parlamentari". Vet aquí, però, que, com que perden electorat a dolls, criden de valent alertant de l'arribada de les hordes de l'extrema dreta. Però és difícil convèncer la parròquia que, quan fa 10 o 12 anys que vius com un canonge, dedicat al dolce far niente, en realitat estiguis lluitant per alguna cosa que no sigui la teva butxaca.
El perill no és que vingui l'extrema dreta, sinó que ells, els ben pagats oligarques i sàtrapes comunistes, deixin de xuclar. Així que, en realitat, la campanya de la por a l'extrema dreta es basa en la idea desvergonyida que l'extrema dreta és nefasta perquè roba… més que ells.
El discurs, l'escenografia, els referents d'aquesta esquerra vintage, semblen pura tramoia. El seu radicalisme, la seva vociferant demagògia, volen fer veure que són com els bolxevics dels primers temps de la revolució, els de Així es va templar l'acer, de Nicolai Ostrovsky, un altre novel·lista. El que mostra el cartell, però, són uns sàtrapes que, com els capos de totes les dictadures comunistes, li diuen a la gent el que s'ha de fer, mentre ells viuen al luxe de les seves datxes o xalets privilegiats.
