Es diu sovint que la cultura occidental és un precipitat de tres tradicions, la filosofia grega, el dret romà i la religió judeocristiana. El terme “occidental” és una mica capritxós atès que comprèn Europa occidental, les Amèriques, gran part de l'Àfrica subsahariana, Austràlia i Nova Zelanda. S'hi afegeix Israel, encara que tingui la seva pròpia tradició filosòfica i jurídica.
Però aquesta cultura no només s'ha fet a partir de la tradició càssica, sinó també en contra de l'islam. Dençà que els musulmans van apareixer a Europa el segle VIII, la cultura europea, després occidental, ha crescut i s'ha consolidat en guerra intermitent amb els musulmans. El primer cantar de gesta europeu, la Chanson de Roland, del segle XI, narra l'episodi de Roncesvalls a la guerra de Carlemany contra els sarraïns d'Espanya. Més tard, Godofredo de Bouillon es guanya un lloc entre els nou de la fama per haver encapçalat la primera croada contra els mahometans, conquerint Jerusalem.
Roland, Orlando, reapareix en el Renaixement, sempre en lluita
amb els agarens, a Orland enamorat i Orland, furiós, quan embogeix en veure
que la seva estimada Angèlica s'ha fugat amb el moro Medoro. El 1571, la
cristiandat derrota definitivament a la mar els otomans a Lepant, títol del qual
s'enorgulleix Cervantes. Els turcs ho van intentar dues vegades més per
terra, assetjant Viena als segles XVI i XVII. Vençuts de nou, van semblar
resignar-se a la seva sort.
Però la guerra cultural es va mantenir. Un dels títols que fa de Byron
el poeta i heroi del romanticisme és haver mort a Mesolongi en defensa de la
llibertat dels grecs davant dels turcs.
És la tradició de la cultura occidental que, en una mostra de hubris o
orgull desmesurat (per la qual els déus castiguen els mortals), hem fet creure
que era universal. Totes les classificacions d'etapes de l'evolució humana dels
segles XVIII i XIX, Smith, Millar, Fourier, Comte, Spencer, Hegel, Morgan,
Engels, etc. acabaven atribuint a l'etapa actual (la seva) la perfecció de la
humanitat, la raó, la ciència, la igualtat, el progrés. Ara passa el mateix.
I això és el que aquesta societat troba qüestionat des de dins per una
cultura teocràtica, totalitària que pretén imposar-se sigui per la força, el
terror o la tàctica gradual (fabiana) de la penetració en les institucions. I
una cinquena columna de l'esquerra que li dona suport ideològic amb el pretext
del multiculturalisme,
El mer fet que aquest sigui el tema del nostre temps (què diria Ortega) és molt revelador. O és que no es veu la possibilitat que el progrés, que donàvem per descomptat, s'inverteixi i esdevingui retrocés?
La civilització és fràgil i les nostres societats lliures, democràtiques, obertes i tolerants poden esdevenir a l'espai d'una generació àmbits teocràtics, intolerants, misògins, supersticiosos i tirànics.
(Il·lustració: Frantisek Kupka, "La ciència triomfa sobre l'or". L'assiette au beurre.)
