La penya flipa en colors amb la capacitat de supervivència del president Sánchez. Els comentaristes i analistes, que ho veuen com el general Custer a la batalla de Little Big Horn, no s'expliquen com continua viu; políticament s'entén. Afegiré sorpresa a la sorpresa, ja que Sánchez combat en molts altres fronts, no només l'indi; també al parlamentari, el polític, el judicial, el mediàtic, el digital, el dels carrers, el de la seva coalició de govern, els seus aliats parlamentaris i fins i tot al seu propi partit.
Un miracle que empetiteix el de Daniel la cova dels lleons. Un prodigi de contumàcia, bramen iracunds els opositors; els mateixos que a la seva pròpia contumàcia anomenen “resiliència”. Tot i això, l'explicació d'una situació tan extravagant és relativament senzilla. El tumult atropellat de l'atac al govern tous azimuts és la clau del seu fracàs. Sent universal, però necessàriament dispersa, l'oposició és ineficient i fracassa per overkilling, astutament aprofitat pel govern. Jo no m'ho he inventat. És part de les tècniques de l'aikido i el judo per aconseguir allò que el mestre Sun Tzu anomena “vèncer sense lluitar”.
Els atacs dialèctics d'un Feijóo indignat, però sota la triple ombra mortal d'Ayuso, Mazón i VOX, mouen a riure. L'home exigeix eleccions, encara que sigui per perdre-les per quedar-se on és.
La baralla per la quantitat d'assistents a la manifa de Madrid, la d'autobús i entrepà, ha fet palès que la política de comunicació del PP és com la dels reporters de l'extrema dreta a les rodes de premsa de l'esquerra. Ficar batussa com sigui.
El lawfare aplicat ara al fiscal general de l'Estat sembla una voladura de l'estat de dret. Per fi els socialistes experimenten aquestes ingerències ultravires del judicial en les seves pròpies carns. S'ha arribat a un punt en què, com deia Gibbon parlant de la tirania de Còmode, "la sospita val com a prova; el procés, com a condemna".
Tal és exactament la situació que es va viure a Catalunya amb la condemna a Laura Borràs; una condemna tan iniqua que el mateix tribunal demanava que s'indultés la condemnada.
L'esquerra dins del govern lògicament, no té força per a ser oposició i la que és a l'oposició no té força per no ser al govern.
I després arriben els partits suposadament independentistes que, encara que volguessin (i està per veure que vulguin atès que l'última vegada que van poder, no van voler) no s'atreveixen a oposar-se al president Sánchez per por que unes eleccions anticipades agreugin la situació a Catalunya.
La raó de la "contumàcia" de Sánchez és la ineficiència dels seus adversaris.
