diumenge, 11 de maig del 2025

Els anomenats "discursos d'odi"

El Parlament ha decidit reprimir els que anomena “discursos d'odi”. És a dir, es proposa reprimir la llibertat d'expressió.

El delicte de discurs d'odi; és una invenció woke per deixar camp lliure a la barbàrie islàmica. Però, com que tornar sobre aquest assumpte és avorrit , reprodueixo l'article que, sobre el tema vaig publicar a El Món, el sis de març passat.


L’odi a la llibertat d’expressió

Diuen que el Parlament està pensant a reformar el reglament per posar límit als discursos d’odi al seu si. Sense res més, com un assumpte de tràmit. Home, hi ha coses que no es poden dir. Ho hem après a casa de petits, a l’escola i a les pel·lícules de Hollywood.

Abans d’indagar què vol dir això de “discursos d’odi”, cal preguntar com pensen aquests pares de la pàtria reprimir-los reformant el reglament, quan l’art. 57, 1 de l’Estatut vigent d’autonomia diu que “els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici del seu càrrec”. Atès que l’Estatut és norma superior, potser se’ls acudirà reformar-lo també. Per exemple, el paràgraf en qüestió podria dir “els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici del seu càrrec, tret que siguin discursos d’odi”.

I, com que això dels discursos d’odi no és gens clar, la reforma podria ser més audaç: “Els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l’exercici del seu càrrec, tret que no agradin als que manen”.

Preguntar després qui jutjarà què és i què no és un discurs d’odi i d’acord amb quins criteris, probablement es pot considerar ganes d’embolicar la troca. L’objectiu últim de tanta feina és clar, fer callar Sílvia Orriols. Excusat, per avorrit, és recordar que això és donar-li més audiència, augmentar el ressò del seu discurs, el qual titllen d’odi. 

I què són els discursos d’odi? Sí, sí, ja sé que la majoria dels països europeus tenen normes de diferent grau que els penalitzen, però el fet que alguna cosa tingui nom i es generalitzi no la fa necessàriament certa ni justa. També la penalització de l’adulteri o la subalternitat de les dones eren legals i generalitzades.

Exactament, què és l’odi? Un sentiment de profunda aversió; igual que el seu germà bessó, l’amor, és un sentiment de profunda atracció. I no és assenyat legislar sobre sentiments. És, més aviat, absurd. La llei penal no pot atendre més que fets, no sentiments que, si de cas, pot considerar elements coadjuvants, eximents, atenuants, agreujants. Però allò que compta són els fets o no fets.

L’odi és molt humà, fins i tot, massa humà, que diria Nietzsche i, per això mateix, sovintejat. De vegades té bona premsa. Jesucrist odiava els mercaders al temple i els seus seguidors odien el pecat amb totes les seves forces. I qui no odia les guerres? Fins i tot ho fan els que en viuen. En un pla més civil, cal odiar el delicte i compadir el delinqüent, com feia la il·lustre jurista Concepción Arenal. Hi ha, doncs, un odi bo i un altre de dolent, però no són tan fàcils de distingir com el colesterol bo del dolent.

No es pot prohibir l’odi ni la seva manifestació pública. Als EUA no hi ha cap llei federal o estatal que prohibeixi els discursos d’odi. La primera esmena a la Constitució, la que encapçala el Bill of Rights dels ianquis, blinda de manera absoluta la llibertat d’expressió. Perquè, parlem clarament, tot això dels discursos d’odi no són més que atacs a la llibertat d’expressió.

Als EUA els ciutadans són lliures d’odiar i manifestar el seu odi a allò que o qui vulguin. Només es veuran davant de la justícia si profereixen amenaces que han de ser directes, reals i creïbles. Poden odiar, i dir-ho, una confessió religiosa, una col·lectivitat, una ètnia, la bandera o el president del país. Mentre no hi hagi una amenaça creïble, poden dir el que vulguin a les xarxes socials sense que la policia es presenti a casa seva a l'hora dels matines, com passa avui a Anglaterra i a Alemanya. Que està passant.

O sigui que el vicepresident Vance no està descaminat quan diu que a Europa es persegueix la llibertat d’expressió. Els anomenats discursos d’odi són perífrasis de la censura de tota la vida, tot just com la vella blasfèmia s’ha disfressat d’“ofensa als sentiments religiosos”. És l’esperit censor que es creu infal·lible, el de Joan Calví quan deia que, si posem un morrió als gossos, no podem deixar que els homes obrin la boca i diguin el que vulguin.

Mare de Déu Senyor, evidentment, no. Per això, es procedeix a la reforma del reglament i, si cal, de l’Estatut. Amb la finalitat de reprimir, potser relaxar al braç secular, l’acusat de discurs d’odi que, mira tu per on, coincideix amb l’adversari polític.