El xoc de les civilitzacions de Samuel P. Huntington es viu amb furiosa intensitat a les xarxes socials, el fòrum a l'abast de tothom on regna la més amplia llibertat d'expressió amb tots els avantatges i inconvenients. I les xarxes venen carregades de discursos islamistes amenaçadors, profundament misògins, que pronostiquen una Europa futura sotmesa a l'islam. La implantació universal de la Xaria, amb el seu tractament de les dones com a éssers de segona categoria, sense drets, esclaves dels homes, els amos de la creació.
L'islam: viu l'any 1361, la baixa edat mitjana. Ja sé que aquest còmput és un disbarat, car pressuposa una interpretació eurocèntrica de la cronologia universal. Però val com a llicència poètica i té força expressiva. Ve a dir que l'Islam no ha arribat encara al moment de la Reforma, del qüestionament del dogma per la raó, de l'aparició de l'individualisme i el seu efecte concomitant dels drets humans, que són drets de l'individu. Recordeu la cèlebre cita d'Azaña: "la llibertat" (el dret humà per excel·lència) "no fa feliços els homes; els fa, senzillament, homes". Per a l'islam, la llibertat de l'ésser humà consisteix en la seva submissió absoluta als designis del Totpoderós, interpretats pels santons de torn; és a dir, la llibertat és l'absència de llibertat. Pel que fa a la igualtat, ni saben què és.
A l'islam encara no li ha arribat el discurs sobre la dignitat de l'home, de Pic de la Mirandola. I no parlem del de la dignitat de la dona, que tampoc no ha acabat d'arribar a Occident. Perquè les dones islàmiques són esclaves, propietat dels homes, esposes o concubines, una o diverses, tant se val. Literalment, són ramat. I això és el que prediquen a les mesquites i a través de les xarxes socials uns fanàtics que es diferencien dels rucs en la quantitat de potes sobre les quals caminen.
L'esquerra -i el feminisme amb ella- dona suport a l'islamisme en el context de l'actual guerra entre Israel i l'islam, cosa molt respectable. És dret de cadascú prendre partit a les guerres sobretot si toquen fibres tan profundes de la consciència -i la subconsciència- col·lectiva com aquesta. Però la presa de partit en un conflicte concret s'ha de separar analíticament de la qüestió més àmplia de la convivència entre la civilització occidental, bàsicament cristiana, i la islàmica.
Per això és difícil entendre el silenci còmplice del feminisme amb la misogínia islàmica, amb la consagració del feminicidi. Les indescriptibles salvatjades perpetrades pels assassins de Hamàs, sobre les quals callen l'esquerra i el feminisme, són un avís de què espera els jueus si Israel cau. I, si Israel cau, del que tenen reservat per a tot Occident.
En realitat, aquesta guerra proporciona un teló de fons propici per a una nova explosió de la xacra eterna d'Occident que sempre ha estat l'antisemitisme, avui disfressat d'una altra faula, la de l'antisionisme. L'odi als jueus, una pulsió col·lectiva/individual d'arrels molt fosques que va des de la diàspora i les expulsions en massa fins a l'holocaust, passant pel cas Dreyfus o els pogroms, un odi ancestral que, com el magma del nucli de la terra, acaba sempre sortint a la superfície omplint-la amb les seves mefítiques olors.