Arran de la guerra d'Israel contra Hamàs ha reverdit un altre problema que afecta els països europeus occidentals, el de la integració de copioses masses d'immigrants islàmics en les societats occidentals. Tot i que els dos fenòmens presenten elements en comú, no tenen una relació causal directa i, per tant, s'han de considerar per separat si no es vol sucumbir davant l’allau de demagògia i mala fe que provoquen.
La guerra entre Israel i Hamàs ha estat desencadenada i plantejada per l'organització islamista. Un vell adagi diu que a les guerres se sap com s'hi entra, però no com se'n surt. En iniciar una guerra hi ha el risc de perdre-la i serveix després de poc intentar evitar la derrota amb mobilitzacions polítiques en altres parts.
És molt desitjable que callin les armes i s'obri un procés de negociació diplomàtica. El problema és que, per això, cal convèncer el que està guanyant la contesa amb l'empara del seu poderós aliat. Els EUA han vetat un projecte d'alto el foc al Consell de Seguretat de l'ONU i s’oposen a una resolució de l’Assemblea General en el mateix sentit. Sens dubte, és una actitud prepotent, però no sembla que els altres membres del Consell o de l’Assemblea estiguin disposats a enfrontar-se als americans a causa de Gaza, com no ho està la majoria dels països àrabs.
Si es vol acabar amb la guerra a l'Orient pròxim no se m'acut millor idea que tots els països de la Lliga Àrab reconeguin i garanteixin el dret a existir de l'estat israelià, ja que ara no ho fan. Mentre això no passi i la seva política segueixi sent acabar amb "l'ens sionista" al costat dels seus amics occidentals que volen llençar els jueus “del riu fins al mar”, hi haurà guerra a la terra de la pau, amb totes les monstruositats que comporta.
L'altre problema té dimensions molt diferents. Una immigració islàmica massiva de decennis, amb fills crescuts, però no culturalment integrats, a les societats d'acollida provoca problemes creixents de convivència. Han reaparegut guetos que els aguditzen amb esclats socials de diversa magnitud. I les recents manifestacions amb motiu de la guerra han intensificat un fons de xenofòbia a la població que ja es reflecteix en la disposició de les autoritats a adoptar mesures dràstiques sobre la immigració, particularment, la islàmica.
Ressorgeix un ànim excloent, típic de societats tancades, contràries a la llibertat de circulació i restrictives de la immigració. Societats que no admeten la integració que, paradoxalment, exigeixen als que arriben. És un deure lluitar contra aquestes tendències i defensar la condició de societats obertes.
Però això no s'aconsegueix aplanant el camí a la immigració en les condicions actuals (i, molt menys, si no es tenen competències per canviar-les) ni dient bajanades com ara que no cal la integració cultural dels immigrants. Per descomptat, molt menys censurant la informació pública als mitjans per amagar la realitat sota pretext de no incrementar un ànim públic xenòfob. L'orwelliana manipulació del llenguatge, que contrasta amb l'experiència de la gent al carrer, acaba aconseguint el contrari del que es proposa. No es pot defensar la societat oberta amb la censura. És estúpid.
El debat ha de ser sobre la realitat i, a més, s'ha de fer deixant de banda rigorosament la religió. La laïcitat europea (no a tot arreu al mateix nivell) exigeix respecte a la llibertat de culte. Tothom té dret a practicar la seva religió, que pertany a l'àmbit privat, mentre segueixi a l'àmbit privat. Els musulmans, també. No em sembla acceptable la prohibició d'edificar mesquites. Els islamistes tenen tant dret als minarets com als cristians als seus campanars.
El problema de la integració cultural és un altre. És a l'àmbit civil. L'islam es basa en el principi de la condició subalterna, si no servil, de la dona. Però això és inacceptable a les societats occidentals, on regeix (amb moltes mancances) el principi contrari de la igualtat de tots els éssers humans. Homes i dones. Olympe de Gouges va ser guillotinada per defensar els drets universals de la dona i la ciutadana. No hi ha marxa enrere. Europa no pot admetre de cap de les maneres que es tracti les dones com a ciutadans de segona.
És cert que Occident no ha fet respectar ni ha respectat ell mateix la universalitat dels drets. D'aquí la resignació relativista de la postmodernitat. Aquest és l'argument que fan valer els islamistes per predir el fracàs de les democràcies i la implantació de la Xaria.
Tot és possible en aquesta vida, però hi ha una trinxera inexpugnable per continuar defensant la universalitat dels drets i la prohibició de discriminació de la dona digui el que digui l'islam: que hàgim fracassat en la seva aplicació no és un argument en contra de la universalitat dels drets. És un argument en contra de com hem fet les coses.