La setmana passada, en una entrevista sabonosa en la
TV3 d'ús exclusiu d'ERC, Pere Aragonès va convidar JuntsxCat i la CUP a
incorporar-se a la taula de diàleg de la que tres anys enrere va fer fora als
primers amb maneres molt dolentes. Aquest gir copernicà vol dir que, com tothom
sap, la taula de diàleg no ha estat mai més que una quimera, una andròmina a la
golfa d'ERC; que l'única taula amb perspectives d'aconseguir alguna cosa és la
taula de negociacions a Ginebra; que ERC i el govern no hi pinten res; i que
Pere Aragonès ho sap; per això tracta desesperadament de fer quelcom, no
importa què, per tal d'enganyar l'opinió fent veure que té alguna cosa a dir en
el conflicte entre Catalunya i Espanya.
Amb la finalitat de mitigar el ridícul del paperot
d'Aragonès i, de pas, tractar d'afeblir la posició de Junts a les negociacions
a la ciutat de Calvin i Rousseau, Pedro Sánchez anuncia que, als pròxims dies
tindrà una trobada amb el MHP Aragonès. No se sap de què parlaran
perquè tothom està assabentat que les coses que importen es discutiran a
Ginebra i no a la Generalitat car, es posi com vulgui Pere Aragonès, el legítim
president de Catalunya és Puigdemont.
Després de sis anys d'embolicar la troca amb una taula de diàleg que és una presa de pèl i un acord de claredat que ha nascut en plena foscor i hi sobreviu, és obvi que mai s'havia arribat tan lluny en el conflicte Catalunya-Espanya. Per primera vegada, aquest té una projecció internacional de debò. Que el verificador sigui el Centre para el Diàleg Humanitari Henri Dunant és una garantia que es faran avanços reals. A sobre, els set diputats de JxC al Congrés (amb els set d'ERC no cal comptar, com que tampoc no calia comptar quan eren 14), són un factor de pressió molt forta per aconseguir aquest objectiu. Diguem que la unitat entre el front exterior i l'interior és decisiva.
Però l'independentisme està molt escarmentat després dels sis anys d'inactivitat i de burla espanyolista del govern d'ERC. Hi ha una gran decepció amb la partitocràcia que s'ha fet notar brutalment amb la pujada de l'abstenció a les darreres eleccions. En conseqüència, hi ha molta gent (sobretot a les xarxes, l'àgora del nostre temps) que diu que les negociacions ginebrines no ens portaran enlloc, que KRLS tornarà a deixar-nos plantats i els pitjors pensats creuen que el president no té cap altre objectiu que beneficiar-se personalment de l'amnistia com va fer al seu dia Oriol Junqueras amb els indults per a l'oligarquia partitocràtica.
Tot això és ben bé possible. Al cap i a la fi, entre el que es diu i el que es fa hi ha sovint diferències abismals i a Catalunya tenim experiències. Recordeu l'avui conseller Torrent parlant de fer la independència gairebé tot sol, com Gary Cooper a High Noon. Cal doncs prendre mesures per prevenir una altra estafa, blindar-nos contra les giragonses de la partitocràcia.
La meva proposta és donar un vot de confiança a Puigdemont perquè, encara que no és l'únic actiu que tenim, és de llarg el que té més suport popular i un marge real de maniobra. Però, com que l'esperit és fort i la carn és feble, caldrà preparar una alternativa popular pel cas que les negociacions de Ginebra fracassin, una alternativa que podria prendre la forma d'una llista de país. Just in case. O també una abstenció superior. Totes dues coses que també actuarien com un esperó per empènyer les negociacions en la bona direcció.
Si, el que seria de desitjar, les negociacions arribessin a bon port i es presentés després una opció de Junts que ens apropés a la independència de debò l'opció alternativa podria confluir amb ella sense problema per aixecar la DUI.
En cas contrari, l'opció hauria de ser l'alternativa de la llista de país o, a manca d'aquesta, una crida a l'abstenció superior a la de l'última vegada.
