Després de la compareixença de la portaveu Vilalta, creieu-vos, infeliços mortals, fora de perill d'atacs tan brutals a la intel·liguèntsia?
Rufián ja havia avisat/amenaçat amb la brutícia de la campanya vinent. Va fer curt. Parlar de brutícia és un understatement, impropi del tarannà unidimensional de l'interessat. Ningú ens havia avisat que la brutícia incloïa rodes de premsa del portaveu d'ERC, possiblement com la d'ahir o pitjors. Massa brut el joc. Mon Dieu, aparta de mi el calze de les declaracions públiques d'en Rufián!
La notícia, el fet concret, és que ERC dona suport als pressupostos espanyols i que el president Sánchez en té garantida l'aprovació i, per tant, l'estabilitat del gobierno. Podemos i ERC tenen garantida la seva continuïtat al parlament espanyol i a les cadires espanyoles. Això és el fet cru i nu. Vendre-ho a Catalunya i fer-ho com un triomf de l'independentisme sembla tasca herculana i no sé jo si el vicepresident/president/candidat Aragonès podrà portar-la a terme. Caldria un Cagliostro, un Messmer, una madame Blavatsky per convèncer a la gent del fet que donar suport al gobierno sigui en interès de la independència. Per això es requereix art.
Rufián no té la força magnètica d'aquells grans engalipadors, ans al contrari, sovint resulta embafador i repulsiu. Però presenta la seva miserable claudicació davant d'Espanya com un cant de victòria quan no és sinó un miol de gat submís; el regateig dels comptes minuts com l'assoliment d'El Dorado i la copsa de propines com un fet històric, segons el vicepresident Iglesias. Sense dubte, per a ells ho és; però només per a ells, que ja tenen teixida una aliança. Amb el suport als PGE, ERC s'assegura el del PSC a Catalunya. El tripartit que Vilalta exorcitza per a sempre un dilluns ho consagra Rufián un dimarts.
Tan orgullós se sent el noi amb els resultats del seu suport als pressupostos que ho va piular al seu estil pamfletari com a resum de la seva roda de premsa que ha estat una venda d'engrunes. A canvi del suport als PGE, ERC ha obtingut coses que el gobierno ja tenia acordades i quatre promeses que tenen la credibilitat que tothom, fins i tot Rufián, coneix: zero.
Només una observació que destrueix tota la parafernàlia propagandística de la venda d'engrunes. Aquests pressupostos perpetuen l'espoli fiscal de Catalunya. Ni s'esmenta.
La mala consciència del portaveu Rufián li surt del fons del cor quan diu que el seu suport als PGE no els fa (als Republicans) "menys independentistes, ni menys republicans, ni menys d'esquerra". Excusatio..., etc.
Deixant a banda el miracle paulí pel qual el no independentista Rufián ha esdevingut independentista, cal donar-li la raó: no, el seu suport no els fa menys independentistes, ni republicans, ni d'esquerres perquè és impossible, ja que no són cap de les tres. ERC no és d'esquerra, ni republicana, ni catalana per la mateixa raó per la qual el Sacre Imperi Romà, segons Voltaire, tampoc no era Sacre, ni Imperi, ni Romà.