Quan arribi setembre

Quan arribi setembre, un nou llibre de servidor serà a les llibreries. És una llarga conversa amb l'historiador Enric Pujol. L'editorial, Els llibres del segle.

A continuació, a modo de "teaser", les primeres pàgines.

I. Viure, pensar i lluitar a Catalunya

P.- Quan vas prendre la decisió d’instal·lar-te a Catalunya?

R.- De sobte, un dia amb Cèlia ens vam plantejar: «Marxem d’aquí, de Madrid». «I on anirem?» «A Catalunya!». Una decisió que, motivada pel procés d’independència, no ha pres ningú més. Cèlia va precisar: «A Girona, eh?». A partir d’aquell moment, vaig comprendre que havia passat tota la vida ignorant Catalunya com un factor de pes. El juny de 2018 vam començar els preparatius del nostre trasllat. Calia tenir primer un pis de lloguer per poder trobar una casa on instal·lar-nos, calia preparar l’escolarització dels nens... El trasllat es va fer el juliol i l’agost.

P.- La idea devia venir de força abans, no?

R.- La decisió és més difícil de datar. A partir del 2012-2013 ja hi ha una implicació creixent, que havia començat amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, el 2010. Ja vam venir a les diades  del 2011 i 2012. De fet, venim perquè som cridats. Es produeix una mena d’absorció. Comencem a fer xerrades arreu de Catalunya. Sempre amb una pregunta recurrent: «Què li passa a la intel·lectualitat d’esquerres espanyola»? Això suggereix el per què ets cridat: per respondre. Perquè ets l’intel·lectual d’esquerres que manifesta simpatia pel procés independentista. Ja feia temps que pensava en el tema dels intel·lectuals espanyols, sobretot els d’esquerres, i la seva relació amb Catalunya. No és cap casualitat, precisament quan nosaltres vam començar a parlar d’aquestes coses, va sortir publicat el meu llibre "Extramuros. Cataluña y la izquierda espanyola", a l’editorial Tirant Lo Blanch. És un tema fascinant perquè posa els intel·lectuals davant la tasca de plantejar-se el nacionalisme, no com un objecte d’estudi o una experiència aliena, sinó com una vicissitud pròpia, personal. De sobte, els intel·lectuals es veuen forçats a entendre que pugui ser qüestionada la seva nació, que ells donaven per suposada. La seva reacció no ha pogut ser més descoratjadora.

P.- Però si calgués fixar-ho en un fet més personal que fos decisiu en aquest procés de conscienciació, quin seria?

R.- Hi va haver un vídeo decisiu. El que amb el temps es va convertir en el partit "Podemos" va muntar una emissora de televisió, pels volts del 2010, que va comptar amb un famós programa, "La Tuerka", conduït per Pablo Iglesias, una persona que em penso que la seva vocació és més de presentador televisiu que no de líder polític. Jo hi assistia, al programa, com a opinador. Cal dir que m’hi va mantenir tot i no coincidir amb ell ni amb la resta de la gent de l’equip. Recordo que es va fer un programa monogràfic dedicat a Catalunya, que es pot trobar per Youtube. En aquest programa, on també hi havia Jaime Pastor, vaig fer una intervenció molt llarga. En aquells moments, jo ja considerava que una nació no podia contenir-ne una altra contra la seva voluntat. Per això vaig donar suport al procés d’autodeterminació. Pensava que hi havia d’haver un referèndum, encara que també m’hauria agradat, en aquells moments, que es votés que «no». D’aquesta manera considerava que la nació espanyola es reforçaria. Seria una entitat plurinacional voluntària. Si no, es convertia en una presó de pobles. Aleshores la nació no és atractiva i l’exèrcit només hi és per reprimir. S’entén que n’hi hagi que vulguin marxar! En aquells moments jo ja no era un nacionalista espanyol stricto sensu i pensava que si hi havia una nació que reconeixia el dret a l’autodeterminació d’una altra nació oprimida per ella mateixa seria una gran nació. Seria una mostra de confiança en si mateixa. Hi va haver més programes televisius. En tots vaig intervenir en aquest sentit. Algú va agafar totes aquestes intervencions i en va fer un vídeo. No sé qui va ser. Jo no miro la televisió i encara menys Youtube. Pablo m’ho va dir: «Mira-t’ho, perquè tens 150.000 visites».

P.- Així, aleshores no eres partidari de la independència de Catalunya?

R.- Com he dit, era partidari del dret d’autodeterminació, però també del «no». Però des de fa ja uns quants anys que ja no defenso aquesta posició. En aquest meu canvi de posicionament hi ha un llibre d’història d’Espanya que vaig haver de redactar i que va ser determinant. L’havia començat a escriure, però era encara en brut, quan em va trucar Ramon Perelló, director de Península, del grup editorial Planeta. Vam quedar a Madrid. I em va dir, referint-se al famós vídeo que va tenir tantes visites «Si poses això en un llibre, ho publiquem». Li vaig dir: «precisament és el que faig». Jo no sabia que Perelló no era partidari de la independència de Catalunya. El llibre va ser "La desnacionalización de España" i va aparèixer el 2015. L’encàrrec es va fer a principis de 2014, el febrer o març, i ja tenia el manuscrit el setembre. Calia redactar-lo i fonamentar-lo bé, per això va sortir un llibre acadèmic, dens.

P.- Però finalment no va ser Planeta qui ho va editar.

R.- Efectivament. Vam renunciar-hi de comú acord. Havia de sortir el novembre de 2014 i veia que s’endarreria... Ja me’n  vaig malfiar. I li vaig dir: «O el treus o retiro el manuscrit». Així que vaig anar a l’editorial Tirant Lo Blanc, de València, que van ser els que me’l van publicar. Salvador Vives n’és el propietari. Per cert, van tenir problemes per la portada que hi vam posar. Era el cavaller de la mà al pit d’El Greco, que al cor hi duia una quadribarrada.

P.- Abans deies que venies a Catalunya perquè t’havien cridat i que a partir d’aquí vas comprometre’t cada cop més amb el procés.

R.- Si t’hi acostes, n’ets absorbit. Si ho fas de bona fe, és clar; no si ho fas per fer caixa, que és el que sovint m’he trobat. Tu ja saps coses, però ho has de viure. No és el mateix parlar d’alguna cosa des de lluny que fer-ho in situ. És un saber comú. No és elmateix teoritzar des dels despatxos que parlar als carrers amb la gent. I això no només a títol d’«observador participant», sinó essent constantment interpel·lat i fent part de l’espectacle. Entens la gent, la seva parla, la seva cultura i els seus costums quan vius amb ells. Viure, conviure, és entendre. Els militars saben que no dominen un país fins que l’han ocupat i controlen el territori. Poden destruir-ho des de l’aire, amb l’aviació o des de la distancia gràcies a les noves tecnologies, però no conquerir-lo. Ni fer-lo viure d’una altra manera, amb una altra llengua i una altra cultura. És el que ha passat amb Catalunya al llarg dels segles.Sense aparell polític i militar propi, Catalunya ha crescut i s’ha enfortit socialment. Trobes que hi ha una consciència civil en el lloc més petit, en un centre cultural mateix. És una historia de llocs. Veus en la realitat allò que coneixes teòricament. Parles amb la gent. Comprens moltes coses que havies escrit, però que ara matisaries més. Durant dos anys vaig venir els caps de setmana als pobles, a parlar, a fer vermuts o birres per la República (com que sóc abstemi, jo feia fantas per la República). A poc a poc, en fas una causa teva.