Impossible mantenir-se al marge de l'efervescència pública, de l'allau d'indignació que mossega els febles rests del bon nom d'Espanya. Malgrat que es tracti del país veí, nosaltres hauríem de concentrar-nos a la nostra principal, única, qüestió de com assolir aquí i ara la independència. Prestar atenció al que passa en la cort dels miracles només pot justificar-se per il·lustrar la necessitat, la urgència de fer la DUI i posar terra pel mig, abans de la inevitable catàstrofe.
Tothom se sent humiliat, vilipendiat, escarnit... i estafat i espoliat al més estricte sentit del terme. Molts recorden que aquest bandit coronat que ha sortit cames ajudeu-me, tenia el seu retrat en totes les escoles i en les monedes d'euro; signava els títols universitaris i en el seu nom s'administrava la peculiar justícia espanyola. Aleshores tenen la impressió que la tradició "picaresca" espanyola ha florit de nou, com altres vegades a la història d'aquesta família de lladres, perjuris, depravats i dèspotes. El regne trontolla. La monarquia s'enfonsa en un pou històric de corrupció. Res de nou sota el sol espanyol que, de vegades, és el sol de Satanàs, de Bernanos.
Se sent Ortega y Gasset en 1930: "Delenda est Monarchia!"... una altra vegada
Hi ha qui proposa tímidament un referèndum monarquia/república.
Tímidament perquè el clima polític de la metròpoli d'aquest imperi esparracat no pot ser més contrari a la idea i més tancadament espanyol dels de l'Espanya de "mantenella i no enmendalla".
La dreta, com era d'esperar, ha tocat a sometent per defensar al "primer soldat d'Espanya" que, en compliment del deure, s'ha traslladat a l'estranger, en acte de servei a la Pàtria portant uns minses queviures. Troba intolerable que es qüestioni l'honorabilitat del seu comportament. Per si de cas, l'església, sempre a la dreta de Déu, demana respecte per la decisió del rei emèrit. Els bisbes al costat dels oprimits i peregrins perquè, ja se sap, també ells van ser peregrins i oprimits en Egipte. Els mitjans de comunicació cercant desesperats un "juste milieu" entre la veritat (desagradable) i la mentida (reconfortant), sobretot perquè la revelació de sobte de les malifetes del pròfug reial ha tret a la llum decennis de col·laboració per blanquejar la corrupció de la casa reial. I tot gràcies als tribunals suïssos perquè, si fos pels mitjans espanyols, l'únic cigró negre de la família seria l'atleta.
Això la dreta. I les esquerres? Totes, les de veritat i les de mentida, tancant files amb la dreta i mostrant una vegada més que l'esquerra espanyola, a força d'espanyola, és de dreta.
Vet aquí que el gran defensor de la legitimitat d'origen (la Constitució) i d'exercici (el caire "republicà" de la corona) és el PSOE. Per complir la seva tasca, els caps de la funció fan valer tota mena de sofismes, fal·làcies, mitges veritats i mentides senceres. Sánchez diu que es jutgen "persones", no institucions. Però quan una persona és inviolable, deixa de ser persona, almenys, "jutgable", oi? Aleshores, no jutgem res. La ministra Calvo, un Kelsen renascut, diu que l'emèrit no fugi de res perquè no té causa judicial oberta. I no té causa oberta perquè és inviolable i perquè el mateix PSOE ha vetat les comissions d'investigació sobre Joan Carles. El PSOE fa tot solet el que els partits monàrquics varen ser incapaços de fer en 1931. Si no hi ha República al país veí, serà gràcies al PSOE.
Que, per cert, governa Espanya aliat amb la "veritable esquerra" de la confluència podemita, Podem, IU, Comuns. Tots aquests han posat el crit al cel (el que no van poder assaltar al primer round), com un cor de ploraneres. Iglesias recorda la il·legitimitat de la monarquia i delega a les generacions futures la tasca d'implantar la República, atès que ell està molt ocupat governant. Montero es mostra indignada i diu que els ministres de la veritable no sabien res de la negociació Moncloa/Zarzuela per facilitar la fugida del penúltim Borbó. Estar al consell de ministres i no assabentar-se de les seves decisions és més difícil que a l'inrevés. Un diputat dels comuns, Joan Mena, addueix que el nyap de la fugida negociada ha estat cosa d'una part i no de tot el govern. Ignora que les decisions del govern són sempre de tot el govern; ell també. Ell, el de la veritable blabla, també ha negociat la fugida i també serà culpable d'encobriment i/o complicitat amb el possible delicte que es tracti, que sembla ser una sèrie d'ells. S'empassaran el que sigui, faran més cabrioles que els contorsionistes,
fins i tot aquest Mena, que sembla ben nodrit, imitarà a Valentí "le desosé", però no provocaran una crisi de govern que posés en perill llurs cadires i diners.
Dues últimes consideracions:
a) Europa està estupefacta amb Espanya, un país de l'antic règim governat els últims 300 anys per una oligarquia cívic-militar hereditària sota benedicció de l'església.
b) El desgavell espanyol és cosa dels espanyols. En Catalunya, ja està dit, tenim una altra prioritat: la independència.
