Es comprèn per què els dos partits independentistes, ERC i Junts, són els suports més segurs de Sánchez?
Fa uns dies, la senyora Elisenda Alemany acomiadava el curs amenaçant que a la rentrée hi hauria regust de tempesta si el govern no compleix els pactes. Cal parlar clar. Poc abans, el president Puigdemont havia fet el mateix avisant el govern que no doni per descomptats els vots de Junts. Tot se'n pot anar en orris.
Abans de les vacances calia ensenyar les dents.
Però resulta que no en tenen.
Els menys interessats en unes eleccions anticipades sigui a Espanya, sigui a Catalunya, sobretot a Catalunya, són els partits independentistes diguem-ne tradicionals. El baròmetre CEO confirma allò que ja se sabia, que la relació d'AC i Junts és exosmòtica cap a AC.
La batllessa de Ripoll ha estat com una pedra a l'estany de la partitocràcia catalana que li ha fet la campanya electoral pel conegut efecte Streisand. És absurd avui voler silenciar una opció legal a força de maleir-la. Els exorcismes ja no funcionen, ni tan sols substituint el Maleus maleficarum pel reglament parlamentari.
Però això no implica que la sort previsible d'ERC sigui prou diferent de la de Junts. El CEO és un organisme del govern, tendeix a veure el món amb els ulls del govern, es nodreix amb els mitjans del govern, participa de la seva ideologia i la seva interpretació li és subliminarment favorable. És la condició humana. Tinc per a mi que l'impacte d'AC sobre ERC serà igual de negatiu que sobre Junts. Potser més.
El mateix baròmetre registra un mínim històric de partidaris de la independència. O sigui, la base electoral es redueix. Menys electors per a més opcions. En vista de la situació, es pot avançar la resposta a la pregunta de La República fa uns dies de quina credibilitat tenen les amenaces d'ERC.
Cap.
Per què les fan, doncs? És obvi: es prevalen d'uns mitjans que controlen per a teatralitzar un missatge de fermesa, fins i tot d'hostilitat, de consum mediàtic. Els espanyols ja saben que és tramoia i, a Catalunya, no es parla de la responsabilitat del govern i l'anterior de la DGAIA i resta d'escàndols y malifetes del passat.
És a dir, es neguen a retre comptes, a ser responsables dels seus actes. I venien a fer una societat més democràtica, a banda de més feminista, més ecologista, més… bla, bla, bla.
