Allà se'n van anar els dos gegants, puntals de la política espanyola, a mesurar les seves forces en combat singular que tota Espanya i part de l'estranger (Catalunya, el País Basc, Galícia) contemplava contenint la respiració. Un tercer contendent, Puigdemont, s'havia colat al ring amb una entrevista a “El mundo” en què assegurava haver derrotat Espanya. Ni més ni menys. Una nova Invencible, a Flandes s'ha posat el sol, la guerra de Cuba, un Deulofeu avant la lettre. La seva ombra va aparèixer al començament del debat i, després, el marit de Marcela Topor va tornar al silenci, mentre els analistes catalans a sou del seu partit, estil Colomines, magnificaven la seva presència com si fossin heralds de l'Armageddon i amb la seva habitual falta de sentit del ridícul.
Els dos prohoms van intercanviar els habituals rotllos que col·loquen dia rere dia a la soferta audiència sense la menor compassió, sense canviar ni una coma. Tot al bell mig d'una gran narrativa de Televisió que, imitant Hollywood, també s'ha constituït en acadèmia. Com la gent de cinema. Aquí tot són acadèmies. Plató ha d'estar fascinat amb la proliferació del seu invent. Com més ruc és el personal, més acadèmic.
Feijóo, que no en sap ni parlar, va entrar a matar des del primer moment, costum de la dreta espanyola. I es feia fatigós amb les contínues interrupcions pròpies del seu caràcter narcoautoritari només que per deixar anar una mentida darrere l'altra.
L'altre es va defensar com va poder. Que va poder poc, perquè és difícil treure pit quan s'acumulen vuit anys de corrupció, desastres i disbarats. Vuit anys agafat a aquesta esquerra cursi i terrorista que va començar anomenant-se Podem i ha acabat fent campanya per “menja'm el cony”. Una esquerra d'analfabets cobdiciosos, estil Ada Colau o Gabriel Rufián o de mantingudes revolucionàries com Irene Montero.
No sé si algun ciutadà va treure alguna cosa en net de l'allau de xifres, estadístiques, mitges veritats i ximpleries completes en què es van submergir tots dos candidats. L'únic moment en què a Sánchez se li va entendre tot va ser quan li va sortir la sang falangista i va recitar fil per randa les infàmies que li ordenen els que li paguen, acusant Israel de genocidi. Ell sap que és fals, que ni l'ONU ni el TPI sostenen aquesta acusació i que, per tant, està calumniant i cometent un delicte. Però tant li fa. El wokisme i l'antisemitisme regnant a Occcidente l'emparen i els diners del Golf, dels quals ja tindrà un bon raconet, com Zapatero de joies, li faran la vida suportable.
La resta, pastura de comentaristes de tot pelatge que ja fa vint-i-quatre hores que mantenen estúpides converses sobre qui dominava, qui parlava, el color de la corbata i dels mitjons, els gestos i tics d'aquest, els silencis de l'altre. Alguns porten decennis en aquest exercici de paorosa estupidesa, contant els pels de la cua de l'esfinx, com deia Unamuno, una esfinx sense cap secret, ni misteri, ni seny.
De Catalunya, la que rep les plantofades, no cal ni parlar.
