Parlament ve del verb parlar. Al parlament es parla. És una institució venerable i venerada. Alguns són mil·lenaris, com l'Althing islandès (any 930). En altres llocs més o menys primitius, parlament es diu “casa de la paraula”. La retòrica i l'oratòria eren elements bàsics a la polis grega i la república romana, els seus precedents clàssics. La paraula parlada és l'essència del parlament.
Quan el parlament substitueix la paraula per la imatge, està substituint el lliure intercanvi parlat d'opinions per la pressió psicològica d'uns signes que, sovint, ho són de violència. Una violència cristal·litzada en una imatge; un símbol. En aquest cas, una esvàstica (per cert, traçada a la inversa) i una espardenya. Un missatge de classe i guerra civil, formulat amb una opció publicitària dels Picapedra: "Nosaltres o el caos". Ja ho deia el seu avantpassat, el diputat carlí Candid Nocedal fa 150 anys: "D. Carles o el petroli".
El parlament és la casa de la paraula. Del diàleg, l'acord, el desacord, l'atac, la crítica, la defensa i l'ofensa per la paraula. Convertir-lo en una performance mímica a l'estil del diputat Rufián i els seus mariachis no el desnaturalitza. La paraula ho engloba tot, fins al silenci. L'articulista està lluny de compartir la indignació dels que veuen ultratjada la solemnitat parlamentària. Cadascú fa el que pot. Qui no sap argumentar amb paraules, ho fa amb els peus o per senyals.
L'interessant d'aquesta festa parlamentària és la unitat d'uns partits que poques vegades es posen d'acord. Coincideixen però a anar contra Orriols i, encara que els cartells no la mencionin, la intenció és palesa. Mai no havien fet una cosa semblant amb VOX perquè pensaven que VOX no era rival electoral. Gràcies en bona part a l'efecte Streisand que els atacs a AC han provocat, Orriols, puja com l'escuma i sí que és una perillosa rival electoral. El que ella guanyi a les enquestes serà el que els diputats baixin a les seves butxaques.
Desesperada per defensar l'statu quo, la partitocràcia catalana ha arribat al fons de la misèria discursiva caient en la fal·làcia de la “reductio ad Hitlerum” que va encunyar Leo Strauss fa anys. Si no tens arguments i els anatemes habituals, com ara "racista-xenòfob-supremacista-islamòfob" no impressionen, compara el teu adversari amb Hitler. Més baix no pots caure.
Continuar criminalitzant una força política democràtica, mentre alguns dels qui la criminalitzen agredeixen i ataquen els seus militants i les seves seus i manifestacions al més acresolat estil de la Sturm Abteilung, hitleriana és immoral.
I més encara, callar-hi.
