Ja fa alguns anys, d'acord amb la famosa dita del feminisme de la segona onada “el que és personal és polític”, és habitual comparar els discursos dels polítics amb les seves vides privades; allò que diuen amb el que fan.
La nova moguda de l'esquerra espanyola, encapçalada per la feminista, esquerrana Irene Montero, és un bon exemple. Montero ha arribat on està seguint la mos maiorum, ficant-se al llit del cap de la manada -després d'expulsar la que hi estava abans- i fent-se promocionar per ell fins a ser ministra. El que antany es deia una "mantinguda" i enguany, una "empoderada". Manca, doncs, de tota autoritat per parlar del que sigui.
El que ha fet després és a to amb aquests començaments. La seva catastròfica gestió ministerial la va deixar sense moma a la política espanyola, però, ipso facto, va aconseguir un escó d'eurodiputada per continuar cobrant. La seva eficàcia al si d'una institució de 720 eurodiputats havia de ser i va ser zero. Ara, amb les enquestes molt en contra en Europa, torna a la política espanyola amb la mateixa intenció perquè espera que Podem tregui almenys un diputat: Montero, amb 100.000 € a l'any assegurats.
Perquè es tracta d'això i res més. De continuar vivint com reis ella i el seu marit, protector i agent publicitari, mentre prediquen la revolució bolxevic i la utopia de la Jauja socialista.
Que els estatuts de Podem diuen que hi ha un límit de dos mandats? Doncs, com quan el programa diu que els representants només cobraran dues o tres vegades el salari mínim. Retòrica puritana per enganyar els votants, dels quals s'espera obediència cega a les dèries de la casta.
La senyora Montero, una mena de fúria de tragèdia grega que s'imposa a tots a crits, ja està en campanya electoral per a les municipals del 2027. Compta amb tota l'estructura del partit al seu servei. Demana primàries obertes, sense importar-li els drets d'altres militants o els possibles acords amb altres forces d'esquerra radical. No li cal: és la dona del que mana, el Lenin de Galapagar, i tots els alienats de l'esquerra la segueixen com xais.
Primer va seduir el taral·lirot d'en Rufián, que va arribar a creure's algú. El va convèncer que era el Mélenchon espanyol. Però, en veure que no hi havia perspectives per al front "plurinacional", el va deixar caure per enfilar-se ella a un bloc d'esquerres espanyoles. Ara, el noi de Santaco haurà d'imposar-se a la plaça catalana, un terreny més hostil que l'altiplà, si vol continuar menjant entrepans de calamars a Madrid.
La premsa es pren al seriós els disbarats que diu sobre jornada laboral, política d'habitatge, salari mínim i altres assumptes dels quals no en sap res. I tot per amagar que, a més d'aquesta ridícula demagògia, està atiant el racisme i l'antifeminisme woke més pregons a les ordres de l'islam.
Sort que l'esquerra woke és ja una espècie en extinció.
