(A propòsit de l'Odissea, de Christopher Nolan).
En alguns dels drames més famosos de Shakespeare s'escenifica una obra de teatre (teatre dins del teatre) com a part de la trama. Hamlet, La tempesta, El
somni d'una nit d'estiu, La feréstega domada, són les més conegudes. El sentit d‟aquest recurs metateatral és plantejar una doble interpretació dels fets. Una cosa és la història que s'explica i una altra allò que la peça dins de la peça narra, que acostuma a ser un reforç o variant de l'altra. Hamlet escenifica l'assassinat del pare. A la riallera El somni d'una nit d'estiu, s'explica la trista història de Píram i Tisbe. A La feréstega domada, l'obra imaginària pinta la realitat com si fos ficció.
El teatre dins del teatre és un joc de miralls i remet a un metallenguatge.
L'equivalent a aquest truc és avui el costum de Hollywood d'encaixar gent de color en papers de personatges històrics, llegendaris, èpics, caucàsics, és a dir, blancs, per a obrir una nova perspectiva. Una Blancaneus mestissa, un Arsène Lupin negre, una Helena de Troia africana. Per què no?
Sí, per què no? No s'ha de ser racista criden els wokes onejant banderes palestines.
Senzillament, perquè les històries en què s'encaixen aquests personatges tenen un context cronològic i territorial que envolta les llegendes, les històries que ara es reprodueixen. Cada cultura té el seu Hinterland espiritual, a l'interior del qual hi ha una harmonia i un equilibri propis. Arsène Lupin
negre en un París blanc és ridícul; com ho és una Blancaneus marró o una Helena de Troia negra.
Aquests trucs no dupliquen la història ni li donen una perspectiva nova perquè són inversemblants. Són l'enèsima ingerència de la política i el poder a l'art. S'ha acabat el maleït Baudelaire de "l’art pour l’art”. Torna l'època de l'art militant, dels artistes compromesos, segons els quals, l'art està al servei de llurs messianismes. No hi ha cap diferència entre la política de Hollywood en matèria de races i la soviètica en matèria de classes. Si Stalin li deia a Xostakóvitx com cal compondre, Christopher Nolan li diu a Homer com cal escriure. El realisme socialista equival avui a la “ceguesa als colors" (colour blindness) de Hollywood. És una consigna.
Els blancs pensen que la seva mil·lenària cultura occidental els pertany perquè l'han fet ells. Sembla prou raonable. Però raonable també és compartir, i la cultura occidental en això, és insuperable. Ella mateixa és el producte de diverses comparticions al llarg de la història, té elements jueus, cristians, aràbics, grecs, romans, nòrdics, germànics, etc. I tampoc no hi ha hagut inconvenient a compartir amb altres cultures i civilitzacions. L'orientalisme que es queixava Edward Said tenia un precedent a la “chinoiserie” del segle XVIII. I la moda japonesa, l'art africà i el cubisme, fins i tot del budisme zen té influències la cultura occidental.
Una Helena de Troia negra, per què no? És una proposta moderada. Hi ha wokes radicals que haguessin proposat un trans. Helena era la Miss Univers de l'època, car Afrodita va comprar el vot de París prometent-li la dona més bella del món. Aquí el judici públic és el jurat, sovint negatiu, perquè la innovació i la llegenda casen molt malament.
No hi ha cap inconvenient, suposo, a representar a Xahrazad com una jove mare soltera de Brooklyn, tatuada amb els cabells fúcsia, però les “Mil i una nits” (sublim monument de la cultura àrab-persa) durarien un cap de setmana.
Tampoc no hi hauria inconvenient, imagino, a representar un Tarzan negre. Però a veure qui gosa fer-ho.
Fins i tot, a Hollywood.
