Abdul ha sobreviscut només unes hores a l'atemptat que ha comès a Berlín a més glòria d'Al·là. No hi ha hagut temps de vestir la informació, d'avisar contra la “islamofòbia”. Ni d'escriure articles explicant que a Europa, això d'atropellar la gent intencionadament, ho fan totes les religions. Ni de parlar de cas aïllat, ni tan sols d'un “brot psicòtic”. No hi ha hagut temps d'embellir la barbàrie musulmana amb el Mumbo Jumbo del multiculturalisme.
El tal Abdul, amb ple mètode a la seva bogeria, com deia Poloni de Hamlet, ha carregat contra una desfilada de gais, un “gai pride”. A aquest màrtir li correspon doble quantitat d'hurís perquè no només mata cristians sinó cristians gais, que són doblement infidels. Als exèrcits de déu, els galons es guanyen matant en totes direccions.
Ja veurem si hi ha condemnes dels corresponents col·lectius gais i LGTIB+. Perquè, inexplicablement, la desfilada estava abarrotada de banderes palestines, segellant l'aliança gai-trans-esquerra amb l'islam, mentre l'amic Abdul exterminava infidels. És una de les actituds més incomprensibles enguany, en intensa competència amb les dones que diuen que són feministes islamistes.
Perquè una explicació d'aquest comportament sigui racional (en termes de costos/beneficis), cal considerar el masoquisme com a factor explicatiu, d'acord amb la teoria freudiana. Freud el vincula a la dona per diverses raons i la seva deixebla, Helene Deutsch, el converteix en l'element femení essencial. A aquests efectes, també es pot atribuir als gais i trans.
Però l'explicació no és tal. Mostra què és irracional, però no com s'arriba a aquesta irracionalitat. I aquí, l'explicació és a l'obra de teatre d'Eugène Ionesco, El rinoceront, del 1959. La peça es considera una crítica als totalitarismes, en especial, el nazi i el comunista, que eren els que aleshores es coneixien.
El rinoceront, però, no és una crítica de les societats totalitàries en si mateixes, sinó una descripció del procés pel qual una societat lliure, normal, es converteix de mica en mica en una de totalitària, de rinoceronts. Una pacífica ciutat de províncies pateix una epidèmia de "rinocerontitis". Dia rere dia, a poc a poc, sense adonar-se'n, cada cop més ciutadans es van transformant en rinoceronts que pensen i actuen com a rinoceronts. Al final, a la ciutat, només queden rinoceronts i Bérenguer, el nostre heroi, decidit a no devenir un rinoceront.
Us heu empassat el vel fins i tot al Parlament, el halal, les classes de religió, les mesquites, la indumentària de Halloween a l'estiu. D'aquí poc us empassareu la sharia i direu que és el millor que es pot fer a la vida.
A la vida dels rinoceronts.
