En algun moment, els dirigents d'ERC van pensar que era una bona idea que Gabriel Rufián encapçalés la llista del partit a Madrid, escullera de les Espanyes. Un cartell molt prometedor. El candidat era català, però no excessivament, ja que també és fill de l'emigració de Jaén i té un tarannà espanyol. Un exemple de l'Espanya plurinacional. El partit afirmava la seva catalanitat a Madrid, alhora que obtenia informació sobre la política de l'altiplà transmès per algú a qui els espanyols, sobretot els d'esquerres, consideren un dels seus.
Però la comprensió de la política hispànica del republicà no és gaire aguda. Els grans triomfs que ha venut a bombo i tweet han resultat falsos. El blindatge del català, el doblatge de no sé quines sèries, la taula de diàleg del finançament singular, fins i tot la prova de la connexió russa de Cipollino-Puigdemont-007. Els espectacles histriònics a la tribuna s'expressen en un castellà de Chamberí.
Li passa el que al James Wormold de la novel·la de Graham Greene, El nostre home a l'Havana que, com que no és capaç d'enviar cap informació d'interès al servei secret britànic, MI6, per al qual treballa, se la inventa. Rufián fa el mateix. Inspirat pel seu mentor, Tardà, pren les seves faules per un senderi lluminós.
Durant anys, el diputat de Santa Coloma de Gramenet, Santako, pels moderns, ha portat dues vides, ha estat dues persones, ha conviscut amb el seu Doppelgänger. Es repeteix l'esquizofrènia que Alcalá Zamora atribuïa a Cambó, que volia ser el Bismarck d'Espanya (en el cas de Rufián, de l'esquerra espanyola) i el Bolívar de Catalunya.
Viure la vida ja és complicat. Viure dos deu ser esgotador. La convivència amb el doble és un turment i sovint acaba fatalment. Vegeu què li passa a Dorian Gray o al William Wilson, d'Allan Poe, per no parlar de l'infeliç Goliadkin, de Dostoievski. Si la figura Rufián ha de sobreviure, un dels dos personatges, Bismarck o Bolívar, ha de morir. Bolívar, kaputt. Rufián no ha estat mai independentista. L'odi que desprèn cada cop que parla del president Puigdemont, no és un odi de partit o de classe. És un odi nacional, un odi al fet català per part d'aquest espanyol nascut a Santako.
Prevaldrà el Bismarck de l'esquerra espanyola, fragmentada en taifes d'egos wokes. Les esquerres “transformadores” espanyoles, a la recerca d'un líder carismàtic, ho aplaudeixen i confirmen en allò que ell veu com una “destinació manifesta”. I, com a bon cabdill espanyol, ja ha posat condicions als seus, ara per ara, hipotètics seguidors, cosa que treu de polleguera els seus soferts companys de bancada.
Si ERC vol conservar el cap de llista de Madrid, la condició principal serà passar sota les forques caudines d'un Front Espanyol d'Esquerres per a una Espanya plurinacional. El referent, sens dubte, és l'actual Constitució de Bolívia, del 2009, inspirada, entre altres fonts en la Pachamama i, segons la qual, el país és un estat unitari plurinacional que garanteix el dret a l'autodeterminació de les nacions i pobles “en el marc de la unitat de l'estat”.
So far, so good.
