Sempre m'ha intrigat, no l'apotegma, sinó la facilitat amb què els comentaristes es fan càrrec del problema. Com si tots tinguessin un valuós gerro xinès a casa. És l'èxit del polític: convèncer l'auditori que té allò que no hi té. Podria haver parlat dels bonsais, que li són més familiars, però González, aquest gat de mirada "tontiastuta", com el va definir Ferlosio, sabia que els bonsais abunden encara menys que els gerros xinesos i a ell li agrada dirigir-se a la majoria.
Parlant de gats, en tornar d'un viatge a la República Popular de la Xina el 1985, González va citar una frase famosa de Deng Xiao-ping, llavors líder suprem del país: "No importa si el gat és blanc o negre. El que importa és que caci ratolins". Un relativisme pragmàtic que desconstrueix en dues línies totes les ruminacions postmodernes. La veritat és subjectiva. Lyotard podia haver llegit el senyor Ramón de Campoamor: res no és veritat ni mentida, tot és segons el color del vidre amb què es mira.
Amb tot el pes de la tradició taoista i l'aura confuciana de l'antiguitat, per no sortir-nos de la Xina, González s'ha llançat a fons contra Pedro Sánchez. Ho ha fet a Toledo, en presència de García Page, que representava el seu segon cognom. Ha estat un atac contundent, immisericorde: dos homes de la seva màxima confiança, condemnats a llargues penes. Ha d'assumir la responsabilitat política i optar entre dimitir o convocar noves eleccions. Pel que fa a Rodríguez Zapatero, li toca tornar els vidrets i, després, ja es veurà com se'n surt judicialment.
Tot això és obvi i inqüestionable. És d'una claredat meridiana. Tant que cega i no permet veure els clarobscurs. Amb Felipe González no només van anar a la presó el governador del Banc d'Espanya i el cap de la Guàrdia Civil, a més d'una segona fila de càrrecs intermedis, fins i tot del PSOE, sinó també un ministre de la seva màxima confiança i intimitat i el seu sequaç. Ell mai va assumir responsabilitat política en els termes peremptoris que li imposa a Sánchez. D'on se segueix que no vol la seva dimissió en pro del bé comú, sinó com la venjança per algun greuge personal que li hagi fet l'altre.
L'anterior no és un intent vergonyós de defensar el president espanyol. Al meu entendre fa temps que hauria d'haver dimitit. Però no per aquests jocs burocràtics politicocriminals que són el business as usual de la política convertida en professió, sinó per haver obert la porta a la islamització del seu país i, de passada a Catalunya.
Això comporta més que una responsabilitat política. Comporta una responsabilitat històrica.
