Tot el que té a veure amb allò transgènere és confús. Probablement per a blindar el concepte davant de les crítiques. La febre actual amb el transgenerisme és l'últim pas, de moment, pel camí destructiu de la postmodernitat. Es deriva en part del culte mundial a una filòsofa nord-americana, Judith Butler, que no només escriu molt malament, sinó que pensa de mode confús i la seva teoria encaixa perfectament a la resignada conclusió de Ciceró: “no hi ha cosa, per absurda que sigui que no l'hagi defensat algun filòsof”.
La seva idea és que el gènere, no el sexe, pot canviar-se performativament per la pròpia convicció subjectiva. És a dir, jo soc el i allò que vull ser. Cert, per què no determinarà cadascú com vol viure la seva vida, si vol ser d'un altre sexe, o fins i tot animal o, per què no, cosa? Des d'un punt de vista liberal no hi ha res a objectar si no fos perquè hi ha drets de tercers en joc. La llei em pot reconèixer el dret a considerar-me del gènere que vulgui i tractar-me en conseqüència, però no em pot obligar a acceptar que la consideració subjectiva del gènere d'un tercer m'obligui. I aquest és el problema que, per cert, ja havia resolt John Stuart Mill quan deia que l'Estat no pot impedir-me que em suïcidi, però sí que atempti contra els drets d'un altre, per exemple, el fair play als esports de força.
Fa uns mesos, el Parlament català, una congregació de semianalfabets ultramoderns, va aprovar molt cofoi (107 vots contra 24) una llei típicament partitocràtica sobre els drets dels LGTBI. Reafirmava així la superioritat moral d'unes belles consciències hegelianes en defensa dels desvalguts, amb tanta més alegria com que sortia de franc, car els diners s'han de reservar per a la DGAIA.
És difícil ser més absurd. El propòsit dels salvadors és normalitzar els LGTBI i, per aconseguir-ho, els fan objecte d'una norma especial, que els singularitza i trenca un dels pilars de l'estat de dret com és la universalitat de la llei. Si ja hi ha una llei que prohibeix tota mena de discriminació per la raó que sigui. Per què una especial per a LGTBI?
La llei vol protegir una afició sexual personal tan lliure como l'hermafroditisme, la satiriasi, el masoquisme o el sadisme; tot aixó sota condició de lliure consentiment. I no ho aconseguirà. Com no ho va aconseguir la llei anterior, del 2014, ara derogada perquè, segons diuen, s'havia fet inservible; com es farà aquesta. Una llei inútil no esdevé útil per raons ideológiques de partit.
La discussió sobre si s'ha de considerar els trans com a malalts mentals és ociosa. És clar que ho són. Són víctimes d'un trastorn de la personalitat identificat ja fa molt de temps com el bovarisme. Si el legislador hagués llegit Flaubert sabria que aquesta disfòria de gènere que pateixen els trans és la mateixa que patia Mme. Bovary, per una altra banda, afectada per un trastorn de personalitat narcisista i un altre de personalitat histriònica. En principi, res a objectar, sempre que no facin mal a tercers.
Per exemple, que no matin llur mare, que sembla una de les seves tendències.