El comunisme ha fracassat a tot arreu. Ningú ja ho nega. Els comunistes fugen de la paraula com de la pesta. Ja no queden partits comunistes. Ara es diuen Esquerra Unida, Sumar, Més, Menys, Podem, França Insubmisa, la Margarida o el tiet d'Amèrica; tot llevat de comunista. El que els agrada més és anomenar-se “l'esquerra” perquè així s'acullen a la bona premsa que encara conserva l'esquerra socialista o socialdemòcrata. Encara que, després, pretenen distingir-se'n afirmant el seu radicalisme més gran i parlant de ser "l'esquerra de l'esquerra".
Fa anys que aquesta esquerra es proclama feminista, també apropiant-se la tradició d'un antic moviment d'emancipació de les dones amb què, en realitat, no hi té res a veure. Es veu en la seva acció pràctica, real, que és on es comprova la veracitat de les doctrines.
Al capdavant de l'esquerra espanyola per antonomàsia, Podemos, hi ha dues dones tan pregonament feministes que han canviat el gènere del nom oficial del partit, d'Unidos Podemos a Unidas Podemos. Però una d'elles, Irene Montero, ha assaltat el cel gràcies a la seva relació de parella amb el cap de l'organització, Pablo Iglesias. Com la Mare de Déu, que no ascendeix al cel per si soleta, sinó que n'és assumpta. I si, com es deia en el feminisme de la segona onada, “el que és personal és polític”, és clar que aquesta situació és una burla per al feminisme. Que, a més, la parella porti un tren de vida que és qualsevol cosa menys exemplar des d'una perspectiva d'esquerra confirma la superxeria de tot el muntatge.
Aquesta senyora demana ara que els immigrants substitueixin la població autòctona espanyola i catalana. No pas tota; només aquella que ella considera “fatxa”. Més o menys la majoria, si no tots els votants que ella i els mitjans de comunicació que amb ella coincideixen, anomenen “extrema dreta”. L'extrema dreta arrossega fama de masclista i, per tant, és fàcil entendre l'exigència com a feminista.
I aquests immigrants que han de substituir la població espanyola, qui són? Bàsicament, segons afirma la mateixa Montero, “gent treballadora” i, segons rebla el seu marit, “gent decent”. Que entre els immigrants que ja hi són i els que arribaran gràcies al darrer decret del govern hi ha treballadors i gent decent no ho dubta ningú. Però també hi ha ganduls, delinqüents i paràsits que estan rebentant l'estat del benestar.
A més, siguin decents o indecents, la immensa majoria d'aquests immigrants tenen una idea del feminisme semblant a la del sultà Shariah, de Les mil i una nits. És a dir, allò que aquesta “feminista” propalestina, que s'ha abstingut al Parlament Europeu per no condemnar la massacre perpetrada a l'Iran està demanant és la submissió de les dones a la barbàrie islàmica.
Un feminisme mortal.
