Ignoro quin abast puguin tenir els documents desclassificats del 23F i si hi ha alguna cosa nova. Suposo que se sap tot el que es pot saber. Però mai no se sap. O sí, se sap Que no se sap res, com deia el metge-filòsof Francisco Sánchez. Mentre s'esbrina si el que se sap concorda amb el que se sabia o sabia que no se sabia, el personal fabula sobre el 23F, la nova entrada de Pavía al Congrés, sense el cavall.
Els personatges que van intervenir en aquella complicada trama tornen a interpretar llurs papers. Llevat del Coronel Tejero, que va fer un mutis imprevist. Ressonen els més foscos rumors de llavors. No descarteu la possibilitat que el pèrfid Pedro Sánchez hagi fet un remake del 23F per recordar que el seu enemic Felipe González sonava aleshores com a possible vicepresident d'un hipotètic govern que segur es diria de “Salvació o concentració nacional”. A la mateixa llista que he llegit en algun lloc a les xarxes, també apareix com a ministre el beatífic Peces-Barba.
Els quaranta-cinc anys subseqüents han demostrat que el cop d'estat va fallar perquè, de fet, no calia. Era una reacció desmesurada. El rei va salvar l'herència de Franco i va trencar amb la legitimitat del 18 de juliol, l'única que tenia, reprimint un cop d'estat com aquell a qui devia el tron. D'ençà del 23F Juan Carlos es va considerar revestit de la legitimitat constitucional, atès que havia salvat la democràcia.
Després del cop casernari, el civil. Espantada i acovardida, la classe política espanyola va redactar un projecte de Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA), per posar fi al desgavell territorial que amenaçava esmicolar l'Espanya de Franco i tenia els militars molt amoïnats i amotinats. El TC va desmantellar-ho en sentència del 1983 en control previ de constitucionalitat. Perquè, en realitat, tampoc no calia. Era una reacció tardana i massa subalterna. Ja quedaven pocs estatuts d'autonomia per aprovar i el sistema autonòmic que preveia la Constitució resistiria allò que fos. I així ha estat. Debades hi va donar-se un conat independentista a Catalunya que no va quallar.
El 23F ha funcionat de meravella, com una refundació, per a la consolidació de la monarquia. Tot se li ha perdonat a Joan Carles I pel seu paper de salvador del seu propi tron. Que després hagi resultat un brivall, com el nom del vaixell que li agrada més, no impedeix la solidesa del règim. El seu fill regna sobre un país una mica convuls però submís. No hi ha cap clima favorable a un referèndum sobre la monarquia i, al capdavall, un fill no és responsable dels mals passos del seu pare. Només dels seus. I per aquest costat no hi ha perill. Aquest rei es mou tan poc com les seves neurones.