La tradició de celebrar l'any nou a tot el planeta, inclosa l'apoteosi del mal gust i la vulgaritat de la televisió espanyola, és una manifestació d'una llegenda mil·lenària. És un mite de mort i resurrecció que es fonen en un sol acte durant la nit màgica del 31 de desembre. És la repetició de la llegenda d'Osiris, mort i esbocinat pel seu germà Set, però ressuscitat per Isis a la figura d'Horus.
Mort i resurrecció en un bucle que es repeteix sense atur i dona forma a la idea de l'etern retorn, el Samsara dels hindús o cicle de les reencarnacions segons el karma. Aquesta doctrina recollida després, segons alguns, a la filosofia de Pitàgores, treia de polleguera Sant Agustí d'Hipona, per a qui la reencarnació era una negació de la resurrecció, gràcies a la qual, el cristianisme havia trencat la fatalitat de l'etern retorn.
Efectivament, la tradició cristiana mostra el naixement d'un déu, Crist, destinat a morir per ressuscitar en un cicle on els cristians veuen la promesa de la salvació universal de tots i cadascun dels éssers humans. Perquè la teologia cristiana és individualista, parla del destí de l'home i la seva relació amb Déu, però fent ús del seu lliure arbitri, a través del qual la criatura és capaç de trencar l'etern retorn i és infinitament superior al Ragnarok de la mitologia escandinava i l'ocàs dels déus.
La tradició de l'any nou, per tant, conté la promesa d'una vida nova que només es farà si evita la maledicció de l'etern retorn mitjançant una resurrecció que posi fi a l'ananké de la repetició. El cicle es transforma en una doctrina d'alliberament per la qual l'ésser humà, com a individu i espècie, arriba a la perfecció, superant l'alienació del món i trobant-se ell mateix. Mutatis mutandis, aplicant-ho al cas de Catalunya, la resurrecció de la vella nació a la seva independència secularment negada mitjançant la violència.
Tot el que no sigui recuperar la seva independència, assassinada fa més de tres-cents anys, serà una continuació del karma, de la repetició de l'alienació i el patiment. La independència, aquesta anhelada condició que està feta del material de què estan fets els somnis, com diu Shakespeare. Però són els somnis, els somnis dels éssers humans, els que donen sentit a la seva acció col·lectiva. Sense ells, sense la perspectiva de la seva realització, cap any no pot ser nou, sinó una humiliant repetició donada la condició de subalternitat descomptada en els càlculs miserables dels administradors de la colònia.
Sense independència no hi ha cap any nou ni veritable Catalunya; només hi ha perseverança en la lluita per l'alliberament. Tota la resta, com també diu el mateix poeta, “és silenci”.
