El president d'ERC ha passat el cap de setmana passejant-se per tots els mitjans de comunicació que el seu partit, el més corrupte de Catalunya, controla amb mà de ferro. Ho pot fer perquè els finança amb els diners públics que s'estalvien del robatori de la DGAIA. Entrevistes per tot arreu, al·locucions radiades, xerrades, articles dels seus escolanets i beneficiaris, estil Eduard Voltes. I, per descomptat, ordre a tots els estómacs agraïts d'inundar Twitter amb lloances al gran líder.
El gran líder que, una vegada més, ha venut Catalunya per unes engrunes. La seva versió és que l'enèsima traïció és un benefici per a Catalunya en la tradició del “peix al cove”, atès que no li fan cap concert ni cap singularitat. Pujol, que aquest ocell acusava de corrupció, havia aconseguit recaptar el 30% de l'IRPF a Catalunya. L'espanyol Montilla el va elevar al 50% i ara ve aquest xerraire a demanar aplaudiments per haver aconseguit (i ja veurem si és sí) cinc punts percentuals més, fins al 55%, i sense tocar el model espoliador del cafè per a tothom.
Desesperat per no trobar l'acceptació que s'esperava i complint ordres dels seus amos espanyols, demana entrevistar-se amb Puigdemont i Sánchez Llibre per convèncer-los dels avantatges de la claudicació.
No sé què dirà Sánchez Llibre. Però estic intrigat per la reacció de Puigdemont i Junts. Aquesta provocació del lacai dels espanyols no els deixa gaire marge de maniobra. És un repte de Sánchez, especialista en el “més difícil encara” perquè obliga Puigdemont a triar entre aparèixer com a enemic del “peix al cove” català o acceptar el lideratge de Junqueras en el seu camí cap a la destrucció de Catalunya.
