Quan Eugeni D'ors va dir que “tot el que no és tradició és plagi” a la seva Aforística de Catalunya, el 1911, estava apuntant a quelcom més profund que a una concepció conservadora de l'art. Deia que la creativitat és un brollador que sorgeix d'un pou de tradicions, que és un fruit que neix a partir d'unes arrels del passat de l'activitat de l'artista i del poble.
Els pessebres cristians són una tradició que es remunta al segle XIII, quan San Francisco, il poverello d'Assissi, va importar la idea a Itàlia d'un viatge a Terra Santa. Ho va fer amb persones i animals vius (al cap i a la fi, era Sant Francesc, el patró dels drets dels animals) i la idea va prosperar, encara que ja amb figures en efígie, per tota la cristiandat, fins avui.
Aquesta tradició ha nodrit la creació artística cristiana al llarg dels segles amb una sèrie incomptable de pintors (hi ha molts pessebres anònims) que han rivalitzat en genialitat, des de Giotto de Bondone al segle XIV fins a Edward Burne-Jones al XIX (el de la il·lustració), passant per les magnífiques creacions de fra Angèlic, Van der Weyden, Bosch, Brueghel, Mantegna, David, etc., etc. Fins i tot l'irrespectuós Quentin Massys té un naixement.
Avui dia, una mena d'ideologia irracional, barreja de barbàrie, prejudici i ignorància, que es presenta com la culminació del pensament crític i desconstructor, pretén eliminar la tradició betlemista (o tot Nadal, de passada). El seu argument és que és una mostra d'alienació popular i una imposició religiosa d'intolerància i fanatisme. La defensen uns corrents polítics d'esquerra woke que han oblidat la també tradicional secularització de les societats cristianes, on la conservació de les tradicions cristianes conviu amb l'avenç i el ple desenvolupament de la ciència i la il·lustració a un maridatge que és la glòria del coneixement contemporani.
Cal esperar que no ho aconsegueixin i que una reacció dels pobles occidentals en defensa de les seves arrels i tradicions ho impedeixi. Perquè, si ho aconseguissin, si destruïssin la tradició, les arrels de la identitat dels pobles, què plagiarien? Quina seria la font de la seva creativitat? La barbàrie islàmica que està envaint les nostres societats i destruint-ne el patrimoni artístic?
De la barbàrie no en surt res. Del no-res no en surt res, com molt bé sabien els filòsofs presocràtics.
