L'autoimatge dels catalans els vol recelosos i poc amics d'expressar-se amb claredat. Hi ha qui ho atribueix a l'experiència de submissió secular a una dominació política i militar estrangera i qui, per contra, creu que és un tret de la personalitat col·lectiva del poble.
“Qui diu les veritats, perd les amistats” resa un refrany molt popular del qual jo sé alguna cosa. D'aquí que tot el que es diu ve carregat de matisos i innuends i els debats públics es mouen entre el subentès i el sobreentès. Ningú vol comprometre's. “Tu ja m'entens”.
Ahir Palinur va dedicar un post a la tirania d'ERC, amb les veritats avui evidents, però que ha costat un munt treure a la llum: que és partit estructuralment corrupte i el pitjor enemic de la independència de Catalunya. La resistència a admetre-ho ha estat immensa i encara els mitjans de comunicació, tots ells comprats per la partitocràcia governant, es refereixen a ERC i Junts com els dos “partits independentistes”, sabent que no ho són.
La corrupció d'ERC és aclaparadora. La DGAIA, la seva organització clientelar que viu de patrimonialitzar l'estat, el pistolerisme intimidatori dels adversaris polítics i l'ús de la violència contra aquests a càrrec de Sonderkommanden juvenils coronen l'experiència.
I què passa amb l'altre partit pseudoindependentista, Junts per Catalunya? En un primer moment es va pretendre convertir-lo en hereu de la corrupció que va acabar amb el binomi CiU, però, amb el pas del temps, va aconseguir desvincular-se'n i el fet de portar uns anys apartat de tota responsabilitat de govern permet veure'l com aparentment lliure d'aquesta xacra.
Però només ho està aparentment. La corrupció de Junts no és del tipus tosc de comissions, mossegades o pistolerisme, a l'estil d'ERC. És més subtil, però simbòlicament molt més perjudicial,amb més gran capacitat deslegitimatòria. La dona del líder del partit a l'exili està endollada en un òrgan de l'estat administrat pel partit PSC que és l'obstacle més gran a la independència, un endoll que no és ètica ni estèticament compatible amb l'autenticitat de l'independentisme del partit del seu cònjuge. És un tema sobre el qual tothom passa de puntetes a Catalunya, i ningú no vol parlar-ne clarament, en aplicació de l'autocensura popular esmentada.
Els qui justifiquen aquest privilegi recorren a l'argument que es tracta d'una activitat privada i, en tot cas, personal. Deixant de banda que la línia publicoprivat en el cas de personalitats públiques és borrosa, aquí s'aplica de ple l'encert de què potser és l'expressió més revolucionària del feminisme de la segona onada, habitualment atribuït a Carol Hanish, que “el que és personal és polític”. O algú imagina la dona de qualsevol president endollada pel partit de l'oposició?
