A Catalunya, la premsa digital està comprada pel poder polític. La no digital, també. I els mitjans audiovisuals. No cal parlar de la radiotelevisió pública, en què els periodistes venen a ser funcionaris del govern. Tota l'esfera mediàtica catalana és premsa oficial.
Per què se subvenciona amb diners públics els mitjans, que són empreses privades i no les sastreries, per exemple, que també ho són? És fàcil d'entendre: els mitjans poden pressionar els governs. Els sastres, no. Per això, els governs compren diaris, no sastreries.
No és una caricatura; és el rostre real de la política catalana. El país està governat per una casta política privilegiada, amb un programa orientat a espatllar l'estat del benestar a força de rebentar-lo per la política de portes obertes. Si per maldat o per estupidesa és cosa que encara s'ha d'esbrinar. La justificació va a càrrec de la premsa comprada. Per descomptat, dins del cor mediàtic, n'hi ha varietat: uns mitjans són tipus butlletí oficial; altres, simulen una posició més crítica.
Però quan apareix una amenaça a l'hegemonia del pensament woke, tots els mitjans comprats invoquen el punt set del credo legionari, “l'esperit d'anar al foc”, a defensar el credo woke, la multiculturalitat i l'antisemitisme. I, sobretot, a amagar la corrupció. Cap dels mitjans comprats no ha prestat atenció a la DGAIA. Cap no s'ha plantejat mai investigar l'apropiació clientelista que de l'administració pública fan els partits, base de la corrupció estructural que pateix la nació. I no ho fan perquè en són part.
Cap tampoc no pregunta per una llista d'activitats "solidàries" en que s'esvaneixen 36 milions d'euros. Projectes amb títols surrealistes que semblen les mines del rei Salomó, guinguetes d'amics per anar-se'n de vacances a llocs exòtics amb la motxilla plena de bella consciència i superioritat moral.
Entre l'espoli espanyol i el de la casta politicomediàtica de depredadors, el país està exsangüe. I ho estarà cada cop més mentre continuï governat per aquesta partitocràcia, veritable oligarquia unida com una pinya al voltant dels seus privilegis, els seus espectaculars sous, còmodes condicions laborals (que els permeten cobrar in absentia), les seves pensions i la resta de prebendes que la situen molt per sobre (i al marge) de la ciutadania que diuen representar.
El partit que faci seu el programa d'honradesa, austeritat i lluita contra els privilegis i la corrupció, així, clarament, tindrà prou suport popular.
Sobretot si és creïble.
