Una característica cridanera dels catalans és la seva aversió a parlar amb claredat, a dir les coses pel seu nom. S'estimen més els circumloquis, les perífrasis, les indirectes. Tenen un refrany: qui diu les veritats, perd les amistats. I per això prefereixen no dir-les, ni tan sols als espanyols, un poble més bàrbar que ells, però que acostuma a parlar molt clar i molt alt, com deia León Felipe. Per això aquells mai no seran independents ni lliures si no gosen parlar amb claredat.
Quan, arran del cop d'estat del Tribunal Constitucional el 2010, el poble català, espontàniament, va sortir al carrer afirmant que és una nació, els dirigents independentistes es van posar al capdavant de la manifestació per tal de no quedar-se endarrerits. Esperaven que, en arribar l'hora de l'enfrontament amb l'estat, la gent es fes enrere i ells no s'ho haguessin de jugar. Però la gent no es va fer enrere. Els que sí que ho van fer van ser els dirigents “independentistes”. Junqueras es va lliurar als espanyols com un xai considerant-se un Mandela català. Puigdemont va marxar a Bèlgica, esperant convertir-se en el gran exil·larca, com el de Babilònia durant el captiveri jueu.
Cap d'aquests farsants no és un líder independentista perquè cap no és independent. Junqueras presideix un partit corrupte fins a la medul·la, ple d'endollats i arribistes com els que ha fet possible la DEGAIA, que ara volen tapar. Amb un gabinet de pistolers, encarregat de fabricar joc brut i provocacions a l'adversari. L'altre dirigeix un partit que té pactes amb el partit socialista en un munt de governs locals i conrea un teixit de complicitats i intercanvi de prebendes i endolls amb les institucions de l'estat, des de l'àmbit parlamentari al familiar.
Parlar de la CUP és com parlar del vaixell dels bojos, de Sebastian Brant.
El processisme ha generat una casta política protegida i alimentada pels espanyols. La casta es reuneix al parlament, un grapat de privilegiats que cobren per tapar els escàndols dels robatoris dels partits i evitar que algú plantegi els problemes reals de Catalunya. I quan algú ho fa, com Orriols, formen una pinya histèrica per aniquilar-la políticament. Ara l'amenacen amb un tribunal del Sant Ofici per anomenar “ultrafeminista” Tania Verge. “Ultrafeminista” en si mateix no és un insult que pugui ofendre ningú. Només es pot sentir ofesa la proislamista Verge. El problema, doncs, és la proislamista Verge; no Orriols.
Aquest règim d'assetjament a la crítica, la corrupció general, la censura i l'autoritarisme està protegit per uns mitjans al servei dels partits. Els periodistes són vailets dels corruptes i els més coneguts, fins i tot els que van de gurus mediàtics. Gent com Ustrell, Basté, Graset, etc. que presumeixen d'independència personal, però saben que, si desobeeixen les ordres dels que els paguen estarien al carrer en menys del que es triga a dir-ho. Ni independència personal ni res.
La conxorxa politicomediàtica és típica del moment, però, per ser Catalunya un país petit, on tots es coneixen, arriba a trets circenses. Una densa xarxa de fundacions, ONG, guinguetes de tota mena, empreses “del tercer sector”, etc., constitueixen un món opac en què sura a costa de l'erari una caterva de pocavergonyes que passen per intel·lectuals, activistes, assessors, experts i lluitadors per les llibertats.
I la farsa continua.
