La guerra actual entre Israel i Hamàs no sembla deixar indiferent ningú. És causa de contínues polèmiques, enfrontaments, ruptures i fins i tot agressions en els àmbits privats de la vida, entre els amics, a la feina i fins i tot dins de les famílies. Sembla Crist: "No cregueu que he vingut a portar pau a la terra. No soc vingut a portar pau, sinó espasa. Perquè soc vingut a enfrontar l'home amb el seu pare, la filla amb la seva mare i la nora amb la seva sogra." (Mateu 10, 34-35).
I què cal dir dels estats? L'equilibri heretat de la segona postguerra mundial trontolla. El seu símbol, l'ONU, està en crisi, en el sentit més estricte. Que l'organització que volia regir el món sobrevisqui o no, depèn del resultat d'aquesta guerra.
Al llarg de tot el conflicte, ja des del començament, l'ONU s'ha anat decantant progressivament a favor del que es coneix com a “causa palestina”, propugnant la solució dels dos estats. De fet, l'Assemblea General ha aprovat una llarga sèrie de resolucions, pràcticament una a l'any, que Israel ha incomplert sistemàticament.
La parcialitat de l'ONU a favor de "Palestina" i, implícitament, de l'organització terrorista Hamàs s'ha anat accentuant. Les activitats de la UNWRA, presumptament criminals, a la franja de Gaza, han desacreditat el sistema sencer, que Israel acusa d'adoptar decisions d'acord amb la propaganda de Hamàs. L'estat jueu exigeix ara que l'ONU desautoritzi l'informe de l'organisme que justifica la declaració de fam a Gaza, argumentant que està basat en falsedats.
A la seva tradicional inoperància, l'ONU afegeix l'acusació de parcialitat. L'onada conservadora, sobretot als EUA, demana que es deixi caure l'ONU. Seria interessant veure com funcionaria un món sense un fòrum únic universal.
En aquest remolí, autèntic maelstrom, l'esquerra occidental ha pres partit per una causa que contradiu els seus postulats mateixos de llibertat, igualtat i fraternitat. Aquest error garrafal resumeix en dues observacions l'actitud de l'esquerra a tot el conflicte: no condemna l'atac del 7-O, però condemna la resposta. I porta la seva claudicació a l'extrem de no parlar dels ostatges, la sola existència dels quals és un insult a qualsevol mena de moral i justícia.
I no perdrem el temps parlant del que és obvi: l'auge de l'antisemitisme a tot arreu. Un altre cop hi ha qui vol acabar amb els jueus al món. Amb tots. Com sempre. L'esquerra diu que no és antisemitisme, sinó antisionisme, però això és una flagrant mentida, una veritable presa de pèl. L'esquerra seguirà els passos de l'ONU.
Pel desguàs de la història, en companyia de l'esquerra se'n va el feminisme de la tercera onada, un que està disposat a empassar-se que hi ha un “feminisme islàmic” i que no vol reconèixer que el suport a la inexistent “causa palestina” la fa còmplice de la misogínia islàmica.
Dels cinc països que anunciaven la seva intenció de reconèixer Palestina al setembre, Canadà, Alemanya, Anglaterra, França i Austràlia, els dos primers s'han fet enrere i cal veure que farà Austràlia, ara que ha hagut d'expulsar l'ambaixador de l'Iran per sabotatge.
Reconéixer una sagnant quimera com un estat no acostarà ni un mil·límetre als seus suposats màrtirs a la victòria, però deixa clar com la judeofòbia i l'antisemitisme occidentals són més vius que mai.
