Els censors del Parlament tornen a la seva volença de restringir la llibertat d'expressió dins la cambra. Nova desfilada de tripijocs, sofismes, fal·làcies i jocs de paraules, per tal de justificar l'injustificable. Per no perdre temps, remet al lector a un article que vaig publicar al diari El Món el mes de març, L’odi a la llibertat d’expressió. Resumint: el delicte de “discurs d'odi” no existeix, és eufemisme de censura. L'odi és un sentiment i, per tant, il·legislable per naturalesa. No n'hi ha prou amb la reforma del reglament, que no té rang perfecte de llei i caldrà reformar l'Estatut. La finalitat última de la proposta és fer callar el discurs de Sílvia Orriols. El resultat serà apujar la seva expectativa de vot.
La probable raó per la qual les seves senyories tornen a la volença a la manera del bou a l'arada és que han vist unes enquestes que els amarguen la vida com les fúries ho feien amb la d'Orestes. Els diputats/des no només es gasten els diners públics en viatges de plaer ideològic a Budapest, sinó també a encarregar enquestes d'ús intern per esbrinar cap a on bufa el vent.
Aitals enquestes presenten un front ombrívol per als tres partits catalans que remenen les cireres i especialment per als dos que es guanyen la vida de trilers de la independència. Tot i això, el remei pot ser pitjor que la malaltia, cosa que té paralitzats als censors a una torre bizantina d'ivori. I amb raó.
Si el poder va endavant amb la restricció de la llibertat d'expressió per raó d'odi als termes que especifica, serà molt difícil que algun diputat no denunciï com a discurs d'odi de classe (que estaria comprès en allò que anomenen odi per “origen o condició social”) el d'algun diputat d'ERC quan es tracta de matèria impositiva, fins i tot, expropiatòria. I no es parli de la possibilitat d'incloure en l'acusació alguna diatriba de la CUP contra les forces de seguretat.
Volen callar Orriols per independentista, però, com que això no es pot dir, es fa valer l'estigma de l'extrema dreta. Ni la Sílvia Orriols és d'extrema dreta ni callar l'extrema dreta és assenyat. I, com que no es pot censurar el contingut, se'n censuren les formes. És a dir, el debat públic no està per esbrinar la veritat, sinó per fer costat al discurs del poder.