Acabo de publicar
aquesta Misèria de l'esquerra, que ha tingut una bona acollida. Com que no
segueix la línia de les variants de l'esquerra amb poder polític, ni
dels seus glossadors acadèmics, ni dels seus propagandistes mediàtics, ni l'autor és cap endollat de la partitocracia, és una
aventura d'una editorial independent. Aquestes edicions no s'exhibeixen als
prestatges dels supermercats ni als duty-free dels aeroports. Si es difonen és
per la via privada del boca-orella i les reunions d'amics a les rebotigues de
llibreries.
El seu contingut
vol ser original, atès que consisteix en una autocrítica de l'esquerra, cosa de
què l'esquerra parla sempre com a exercici de llibertat i no practica mai.
Autocritica de tota l'esquerra; no crítica d'una esquerra a una altra, que
habitualment titllarà de dretes. Tampoc crítica de l'esquerra a la dreta, o de
la dreta a l'esquerra. Ni tan sols de la dreta a una altra dreta, a la qual,
alhora, també titllarà d'esquerra. No debades diuen molts conservadors que el nazisme
i el feixisme són ideologies d'esquerres.¿No assegura la inenarrable Esperanza
Aguirre que Franco era socialista?
En política només
hi ha esquerra i dreta. Ho sintetitzava el jurista alemany nazi, Carl Schmitt.
La política és una confrontació “amic-enemic”. Idees enfrontades, excloents. No
com a ideologies en sentit estricte, si és que hi ha sentit estricte en les ideologies,
sinó com a més difuses i polifacètiques “concepcions del món”,
Weltanschauungen, pels germanistes. Hi ha maneres de ser, socialitzacions de dreta i d'esquerra.
La confrontació, la
dualitat antagónica, defineix la condició humana. Per descomptat, en l'àmbit
natural del què és objecte, la vida i la mort, la salut i la malaltia, la llum i
la foscor, etc. Però també a l'espiritual, del qual, en principi, és subjecte,
la llibertat i l'esclavatge, la mentida i la veritat, l'odi i l'amor, el valor
i la covardia. Les nostres vides oscil·len entre dualitats que no controlem i les què controlem. Però, en arribar a allò irracional i racional, la fe i la raó,
la justícia i la injustícia, cal preguntar-se si la imatge és tan nítida. Si no
es confon. L'home domina la natura i la natura domina l'home.
La figura és el Yin
i el Yang que val per a tot en la condició humana i, per això, en la política.
La dualitat esquerra/dreta, essència de la política, afecta tots els camps de
l'activitat humana, des de la música fins a la teologia. Res no s'escapa a aquesta
divisòria que funciona com una unitat de contraris (que són complementaris, com
deia el poeta) i durarà fins a la fi dels temps. Com tot allò humà, s'adaptarà
a les condicions que ella mateixa va canviant. De vegades triomfa, de vegades
fracassa, però sempre continua endavant. El coneixement no es pot aturar.
Però no es
manifestarà de la mateixa manera. El triomf de l'esquerra continuadora de la
Il·lustració i la Revolució Francesa s'ha convertit en la derrota. No ha estat
capaç d'universalitzar uns valors que, tot i això, va proclamar universals.
L'universalisme i el cosmopolitisme, l'internacionalisme obrer, que acabaria
amb les guerres, tot ha anat pel desguàs de la història. Tot derrotes. Són les
guerres les que han acabat amb l'universalisme i, de carambola, amb la classe
obrera. Perdut el subjecte històric, l'esquerra l'ha anat a buscar al tercer
món.
Moguda en part per
la mala consciència que el seu desenvolupament civilitzatori s'hagi fet a costa
de la justícia i l'equitat amb la resta del món, truncant i submergint en el
subdesenvolupament altres civilitzacions, ha canviat la perspectiva. Que siguin les
víctimes les que fixin forma i abast de les reparacions. Assolirem un
multiculturalisme que ja no serà el cristal·litzat en cultures nacionals
identificades amb els estats i les seves lluites de classes, sinó que florirà
en àmbits supranacionals. L'esquerra ha trobat la clientela perduda, els
“condemnats de la terra”, de Franz Fanon. Multiculturalisme: hi cabem tots i el
nivell pujarà.
Però les
diferències culturals i de desenvolupament són profundes. La integració és
molt difícil. I, per descomptat, no hi pot haver multiculturalisme si una o més
(però n'hi ha prou amb una) de les cultures no vol conviure i encara menys
integrar-se en cap mena de magma, sinó que només vol exterminar les altres, no
conviure amb cap i establir-se som única dominant, totalitària
Heus ací una forma
de dualisme que crèiem haver superat en funció de l'Aufhebung hegeliana: la
lluita entre la tolerància i la intolerància s'havia resolt extraient-les de
l'àmbit graciable de l'estat per convertir-la en principi jurídic, un que
l'estat de dret ha de protegir. Aquest, però, recorda Popper, no pot
combatre la intolerància amb la intolerància sota pena de desaparèixer com a
tolerància.
La intolerància
només es pot administrar amb autoritarisme. I, si ho fa, es passa a
l'enemic. És a dir, el contrari guanya sempre. Si guanya, perquè l'estat deixa de
ser estat de dret per esdevenir tirania. I, si perd, perquè obliga el guanyador
a convertir-se en el seu enemic. I aquest és el perill, que no quedi més remei
al tolerant que triar entre dues formes d'intolerància, la seva o la del
contrari. La majoria triarà la seva, però per motius de comoditat, innobles. És
a dir, serà veritablement intolerant.
Entre el nou
subjecte històric que l'esquerra ha buscat davant la desaparició de l'anterior,
la immigració massiva, s'ha colat una cultura, la islàmica, molt diferent de
les altres que ja fa més de quatre-cents anys que es produeixen per raons
econòmiques. La islàmica afegeix un motiu més, un que arrenca d'un projecte
cultural propi expansionista a través d'una guerra santa que el porti a
expandir-se i conquerir tot el món per sotmetre la humanitat a la llei d'Al·lah,
el seu déu. Molt especialment Europa i, sens dubte, tot occident, on
coexisteixen les altres dues religions del llibre. És un projecte
sesquimil·lenari que s'aprofita d'una crisi cultural més àmplia per
implantar-se perfeccionant l'estratègia anterior de pura victòria militar amb
una altra d'invasió cultural, civil. L'estratègia d'aniquilació militar queda
reservada als jueus; la de subjugament religiós, als cristians, siguin catòlics,
ortodoxos o protestants. El mateix destí es reserva més endavant per a les
cultures asiàtiques, sobretot, la xinesa i la japonesa, el sintoisme, budisme, taoisme i confucianisme, però també les variants hinduistes.
La desconcertant
aliança objectiva entre una esquerra occidental hereva de la tradició liberal,
democràtica, individualista, crítica, pluralista, humanista i tolerant i
l'integrisme totalitari islàmic només pot ser resultat d'un intent de trencar
la tradicional unitat dels antagònics Yin i Yang, bé imposant-se al
totalitarisme de fora, bé sotmetent-se-li, encara que per al primer semblen faltar-li forces. Cap concepció del món triomfarà si
comença per deslegitimar el seu propi fonament, com passa quan, per acceptar el
totalitarisme de fora, es recorda que la nostra tradició no és millor i el
nostre present encara mostra trets indecents.
Sovint no es reconeix que el cristianisme té un potencial crític gran. La secularització de les nostres societats, de la qual estem tan orgullosos és, en part, obra del propi cristianisme. La secularització ens ha portat a la gloriosa afirmació de Fourier, que es repeteix al llibre, i és molt més que un recurs a una perspectiva de gènere. És la fonamentació metodològica del feminisme modern: “Els progressos socials i els canvis d'època s'operen per raó del progrés de les dones cap a la llibertat i les decadències de l'ordre social s'operen per raó del decreixement de la llibertat de les dones." Però no es pot oblidar que també Fourier és producte d'un món on els autors del Malleus Maleficarum, el "Martell de les Bruixes", el 1474, quatre-cents anys abans, van escriure: "Si s'investiga, s'observa que gairebé tots els imperis del món han estat destruïts per les dones. El primer, per descomptat, que era un imperi feliç, Troia." Els inquisidors havien oblidat el Jardí de l'Edèn.
El feminisme és la
darrera defensa de la cultura occidental, ella mateixa molt antifeminista.
Com que les dones eren el sector més perjudicat, tenien totes les paperetes de
ser el nou subjecte històric de l'esquerra. I així va ser el primer feminisme.
Però, en fraccionar-se en l'interseccionalisme de la tercera onada i admetre la mera subjectivitat
com a justificació de l'acció, ha perdut la seva raó de ser que arriba a
assimilar-se amb la misogínia islàmica.
Hi haurà qui digui -és antiga tradició- que aquesta obra de destrucció procedeix de la sempiterna malignitat femenina ja denunciada pels primers textos sumeris del tercer mil·lenni a.C. amb ecos molt posteriores, como el llibre de John Knox, el purità, al Primer toc de trompeta contra el monstruós règim de les dones. (1558). ¿No podrien estar venjant-se del patriarcat tradicional, destruint la primacia masclista de la moral cavalleresca per reduir-la al fetitxisme i l'obsessió sexual del món islàmic?
La misogínia
musulmana és una forma de matriarcat. És un domini fosc que exerceixen les
dones a través dels fills, màrtirs, atès que són elles les que els eduquen en el
fanatisme de creure's els que manen quan són només els que obeeixen. Es
vengen així de la seva servitud i destrueixen la supèrbia de les dones
occidentals que, per l'esquerda de la moral cavalleresca, volen arribar al
triomf pels seus mèrits, quan és clar que llur funció a la terra és procrear. Res més.
La conseqüència ha
estat un descens de la taxa de natalitat que permet la substitució demogràfica.
Com contrarestar el discurs que l'única defensa de la cultura occidental sigui
la tornada a les tres kas del nazisme, Kirche, Kinder, Küche, (Cuina, Canalla, Església) amb què
ell mateix es preparava per a una substitució demogràfica a l'Est?
Incapaç de trovar un discurs propi contra el patriarcat, l'esquerra feminista ha decidit suïcidar-se llançant-se als braços
d'un patafísic “feminisme islàmic” del qual espera magnanimitat. El discurs
islàmic sobre els màrtirs de la gihad ni ho senten.
Ja no és
l'imperialisme de la dreta, sinó el patriarcat blanc. El problema de la visió
de Fourier és que no són les dones les que decideixen la seva situació, sinó
els homes. I això acaba amb la llibertat i la igualtat. És a dir, acaba amb
l'esquerra si no aconsegueix renovar-se mitjançant una autocrítica radical.
L'esquerra haurà de
recuperar les arrels jueu-cristianes i desenvolupar-les críticament si vol sobreviure a l’atac totalitari islàmic. I continuar cap a l'alliberament de l'ésser humà.