(Una exposició del Museu Thyssen-Bornemisza, a Madrid)
*****
Parlant de l'orquídia m'estalvio la magdalena. L'orquídia és al retrat de Jacques-Émile Blanche, del 1892, segons sembla, l'únic a l'oli que se'n conserva i que ja anuncia un ferm propòsit de ser un “dandi”. Fotografies, en canvi, n'hi ha moltes, inclosa una famosa de Man Ray de l'escriptor difunt. De la flor de la vida a la mort, però sempre tan exquisidament correcte.
Com la seva obra magna, A la recerca del temps perdut, literatura de l'anomenat “flux de la consciència”, simbòlica però involuntària coincidència amb l'“Ulisses”, de James Joyce, publicada íntegra a París, el 1922, any de la mort de Proust. Tots dos em semblen els pilars entre els quals ha discorregut el torrent de la literatura del segle XX. Però el stream de Proust és més contingut, més acadèmic.
A “Proust i les arts” dedica una exposició el museu Thyssen-Bornemisza a Madrid. Molt centrada en la pintura, cosa lògica, ja que la Thyssen és una pinacoteca. També s'exhibeixen altres peces que tenen algun punt proustià, però la relació sinestèsica directa és entre la pintura i el seu ressò (per dir-ho d'alguna manera) a la prosa de l'autor. Això, a més, és una bona ocasió per admirar quadres de grans mestres, (Carpaccio, Rembrandt, Monet, etc).
Els carrers de París sota la pluja a l'impressionisme de Pissarro remeten al cercle suprem dels Guermantes, amb la seva connexió subliminar amb el món de la cavalleria. Oriana de Guermantes és un transsumpte de l'estimada d'Amadís. O altre Guermantes, el baró de Charlus, que no debades es diu Palamedes, com l'heroi del cicle artúric. Un personatge d'una complexitat fascinant, directament modelat sobre el comte de Montesquiou, amic de Proust. D'aquest dandy obertament homosexual sí que hi ha múltiples retrats (Whistler, Boldini, etc.) atès que sempre havia volgut ser l'home més retratat de la seva època.
Davant aquesta exuberància de luxe, refinament i decadència, contrasta la cruel vulgaritat dels Verdurin. Allí floreix, però, la figura d'Odette de Crécy, l'amor de Swann, asseient la tònica de l'ambigüitat en totes les relacions eròtiques de la novel·la que culmina al tràgic final d'Albertine. Suposo que el pes d'aquesta ambigüitat és a la base de l'admiració de Proust pel gòtic, un art de sublimació. De jove havia traduït i admirat Ruskin, el Petroni del prerafaelisme. Diu que va visitar dues vegades la República Sereníssima sota la seva guia, “Les pedres de Venècia”, cal suposar que en versió abreujada. Hi ha un quadre de Turner a l'exposició, una explosió de llum que explica la passió de Proust per la ciutat de la llacuna.
Proust va tenir una influència notable a la literatura catalana, singularment Llorenç de Vilallonga i Josep Maria de Sagarra. Alhora, alguna cosa catalana impregna l'obra de l'autor del “temps perdut”. A l'exposició hi ha testimoni de la relació amb Mariano Fortuny i Madrazo pintor i creador tèxtil, resident a Venècia i els dissenys del qual van influir en les descripcions dels vestits d'Albertine, com reconeix el mateix Proust.
Visitar l'exposició no és perdre el temps.