No es priva de desafiar els partits de la dreta i extrema
dreta, immersos en un pèlag de corrupteles a tots els nivells, a comparar
currículum. Proclamant la neteja de la família socialista que aleshores sembla
un estatut de neteja de sang.
Fa un balanç positiu del seu govern de coalició d'esquerra en
l'àmbit econòmic, social i democràtic de l'Estat espanyol. I desafia els seus
companys partidaris d'avançar les eleccions a comparèixer al Comitè Federal a
exposar el seu criteri.
També repta l'oposició (o oposicions) a presentar una moció de
censura que, un cop descartat l'acord de Junts, només seria possible amb els
quatre vots de Podem. Una situació que, si es donés, sí que seria un
terratrèmol. Els comunistes votant amb l'extrema dreta contra un govern
d'esquerres. El fantasma de Weimar.
Tampoc no té cabuda una qüestió de confiança, atès que és
potestativa del president. No hi ha manera legal d'obligar-ho a convocar
eleccions. Encara menys, a dimitir.
La reacció és d'estupefacció i d'indignació, a parts iguals.
Tothom suposa que Sánchez ha de dimitir perquè ha vulnerat totes les regles no
escrites de la democràcia. El veuen acorralat, à bout de souffle, i no
s'expliquen com es té dret. Hi ha qui s'ho pren com una qüestió personal i arriba a parlar de dictadura, fent-se ressò de la propaganda de la dreta
i l'extrema dreta. Fins i tot, algun columnista recorda, mirabile dictu, que un cop d'estat militar per
salvar la Constitució pot ser constitucional.
Fa dies que Palinuro havia revelat el misteri Sánchez: la singular incapacitat de les oposicions per
enderrocar-lo: la dreta i l'extrema dreta s'han autoexclòs de qualsevol
combinació parlamentària; els nacionalismes basc i català no volen jugar amb
foc, sobretot, el català, i l'esquerra radical, reduïda als quatre escons de
Podem, només sembla interessada en l'anomenada causa palestina, únic punt en
què coincideix en alguna cosa amb un govern que és l'apòstol de l'estat
palestí.