El president Trump no ha demanat permís al Congrés per bombardejar les instal·lacions nuclears de l'Iran. Tampoc no ha demanat una declaració oficial de guerra, com manen els cànons. Estem en prerrogativa presidencial i aquesta guerra, per cert, és molt estranya. Una guerra que no és guerra, de contorns imprecisos i bel·ligerants, incerts i on s'entra o surt a caprici, com en una parada de metro. Iemen, Líban, Síria, Iran, Gaza, són fronts intermitents de batalla. Sense comptar els comandos de grups terroristes escampats pels països occidentals.
Irene Montero diu que l'atac ianqui a Síria és il·legal. El que vol dir és que aquest en concret el repugna especialment. La qüestió de legalitat és fútil; no se li acudeix una altra. Amb aquest ànim de legalitat, l'Iran ha demanat una reunió d'urgència del Consell de Seguretat. Per a res, perquè sap que hi ensopegarà amb el veto dels EUA. Està preparant el terreny per a una resolució de l'Assemblea General, una més, condemnant els EUA i Israel, els dos dimonis contemporanis, en concret, Bellzebú i Astarot, tots dos de guàrdia al juliol i agost.
Tot i que és possible que, en aquest cas, no prosperi una resolució condemnatòria. La raó és senzilla: la majoria dels estats islàmics no vol un Iran amb armes nuclears. I no es tracta de la qüestió religiosa. Pakistan, un estat islàmic, en té. Es tracta de la qüestió política. La majoria no vol un estat baluard del xiisme que practica la gihad a les últimes conseqüències, com un islam expansionista.
Els crítics addueixen un altre argument de més pes que la legalitat; el de l'equitat. Per què no pot tenir armes nuclears l'Iran, però sí Israel? És cert que aquesta és només una suposició, però, en vista de l'actitud ambigua de l'estat jueu, és una suposició que frega la certesa. En conseqüència, alguns països signants del tractat de no-proliferació anuncien que poden subministrar aquestes armes a l'Iran.
Per què això seria un error? Per la raó exposada més amunt. El món no tem un Israel nuclear, però sí un Iran nuclear. I no és així per motius religiosos, ètnics o de la quinta essència, sinó per raons purament polítiques: un és una democràcia i un estat de dret; l'altre és una hierocràcia i una dictadura.
És paradoxal la posició de part de l'esquerra occidental, més o menys woke. La condemna als EUA és part de la litúrgia soviètica, però el suport a una dictadura patriarcal profundament misògina frega l'inversemblant.
A les guerres se sap com s'entra, però no com se'n surt. La hipòtesi de la victòria val tant com la de la derrota. Es resignarien les ciutadanes europees a perdre llurs drets, per molt woke que siguin? Ho consentirien els ciutadans europeus?