No descobreixo res si dic que Alícia és un personatge tan universal com Héctor, Hamlet, Don Quixot o Faust. Indegudament encasellat en el mon de la literatura infantil, la seva força resideix, precisament, en què arrela a la nostra infància que, com deia Rilke, és la pàtria de l'home.
Hi ha una exposició sobre Alícia al país de les meravelles a CaixaForum de Madrid que espero arribi aviat a Barcelona per a gaudi general. Entrar-hi és tornar a la infància, recuperar la lògica de la paradoxa, l'estabilitat del desequilibri, el pes del no-res o els rius que van cap amunt.
És impossible exposar tota la complexitat d'un geni tan estrany com Charles Lutwidge Dodgson, més conegut com a Lewis Carroll. Però qui visiti aquesta exposició trobarà abundància de pistes per seguir la interpretació que més li agradi del matemàtic-clergue-poeta. Tant se val la seva condició o edat. Perquè cada generació troba a l'obra un punt que li dóna sentit. El victorianisme i el prerafaelisme del món d'Alícia (que encara no se sap si era transsumpte o no d'Alícia Liddell) es trasllueixen en l'amistat que unia Carroll amb Dante Gabriel Rossetti, Millais, Hunt i tota la cotterie al voltant del patriarca de l'estètica medievalitzant, John Ruskin.
Les interpretacions freudianes el van ploure des del primer moment amb l'entrada al forat del conill blanc que es pot llegir com la porta del subconscient. El forat duu a un bosc d'especulacions sobre unes fosques tendències pedòfiles de Carroll, alimentades per la seva ruptura amb la família Liddell. Tanmateix, cal no oblidar que un dels trets més peculiars del victorianisme és l'afició general a retratar nens i nenes. Pregunteu la Julia Margaret Cameron.
Després de Freud, les esquadres surrealistes, futuristes i avantguardistes en general van trobar territori feraç als dominis de la reina de cors i la passada a l'altra banda del mirall, que sembla una idea de Magritte. El cinema es va encarregar de projectar-lo en totes les dimensions. Les primeres pel·lícules d'Alícia van ser en cinema mut i, vistes avui, s'integren molt millor al món de Carroll que la versió, sens dubte aconseguida i dominant, de Walt Disney als anys cinquanta. Alicia potser era una miqueta nyonya, però el cinema ha esmenat el seu error amb la magnífica versió de Tim Burton el 2010.
Tots s'alimenten del vener gràfic que van deixar els increïbles gravats de John Tenniel a l'edició original. Han estat molts els pintors i artistes que s'han endinsat a la història: Arthur Rackam, Salvador Dalí, Max Ernst, René Magritte, Marie Laurencin, Mervyn Peake, etc. Tanmateix, l'esperit de Tenniel presideix sempre. Es un clàssic. Només les impressionants il·lustracions del poema “Jabberwocky” fan recordar el famós gravat de Dürer sobre el cavaller i la mort.
La ruptura amb la lògica tradicional va carregar les recambres de les armes del 68 i el lema “prohibit prohibir” podria haver-lo enunciat el barreter boig. La contracultura psicodèlica es va animar amb la plàcida vida de l'eruga blava fumant un narguil i plantejant la pregunta existencial per excel·lència: “qui ets tu?”, la pregunta que respon la filosofia hindú: Tat tvam asi, o tu ets això.
La postmodernitat, encarregada de anorrear les il·lusions revolucionàries descobrint el seu costat totalitari, troba la clau del seu sentit en el celebèrrim diàleg d'Alícia amb Humpty Dumpty sobre com les paraules signifiquen el que vol el que mana. La lingüística, fins i tot la generativa, no seria el que és sense Alícia. Que la llengua és poder ho saben avui fins els morts; sobretot els morts que ho són per haver volgut parlar la seva llengua materna.
Potser no fos això el que va impulsar Woodward i Bernstein a investigar el cas Watergate, que va canviar el periodisme del segle XX, però el llibre amb el que van denunciar-ho, “Tots els homes del president”, reprodueix una línia d'una vella cançó de bressol que Carroll aplica a Humpty-Dumpty: “Humpty Dumpty estava assegut en una valla/ Humpty-Dumpty va patir una gran caiguda/i tots els cavalls i tots els homes del rei/no van poder aixecar Humpty Dumpty”.