dijous, 29 de maig del 2025

Ecos de la guerra


(Mapa de Wikipedia amb els territoris ocupats en 2011)

La actual guerra dels àrabs contra Israel té ressons profunds a les societats occidentals. Se segueix més de prop que alguna altra que tenim més a prop. Influeix en els programes dels partits i en la política de molts governs.

I és una història molt antiga. Els actors, els combatents i també els espectadors i agents externs fa segles que estan en aquesta batalla, encara que amb alguns canvis de posició. Però els més antics, els que hi eren al començament, són els jueus. Després, van sorgir els cristians, que es van separar de la fe de Moisès i es van estendre per tot l'imperi romà i més enllà, amb un testament nou. Uns sis-cents anys més tard, en un altre lloc proper, va aparèixer l'islam, també amb un llibre propi en guerra amb les altres dues confessions.

I així segueixen.

Els jueus han patit vint segles de persecucions que van culminar a l'Holocaust. Al segle XI es va fabular la llegenda del jueu errant o jueu etern, com un intent d'explicar aquesta persecució perpètua, renovada sota la forma dels Protocols dels savis de Sió publicats els anys vint del segle passat per Henry Ford, magnat de l'automòbil i furibund antisemita.

El conflicte actual presenta un aspecte agre atès que no té solució. Israel no pot per si mateix guanyar la guerra de Gaza perquè, encara que ho fes en termes militars, hauria d'acomodar milions de persones, un problema de logística irresoluble. Per això té cura de proveir el territori. Els estats àrabs limítrofs i no limítrofs es neguen a admetre refugiats gazatis perquè esperen que aquest problema acabi per asfixiar Israel. Israel, com qualsevol estat, s'ha de defensar i, no havent-hi cap altra solució, l'única manera de fer-ho és la batalla permanent.

El bressol de les tres religions monoteistes pacífiques segueix en guerra des de fa dos mil anys i aquesta, en concret, causa efectes devastadors en les relacions socials a tots els països europeus. Gents que es tenien amistat, esdevenen enemigues acèrrimes. Persones de ponderat judici es converteixen en fanàtiques furioses, com el Dr. Jekyll, quan prenia el preparat. És com una epidèmia, gairebé com una plaga d'Egipte, o l'estranya afecció col·lectiva del Rinoceront, de Ionesco.

Però una cosa ha deixat clara aquesta llarga tradició: l'atacant té mitja batalla guanyada si aconsegueix inspirar por a l'atacat.