El discurs públic a Catalunya és un full de parra per tapar unes pràctiques de govern tan grolleres i abusives que s'igualen a les espanyoles. Està perfectament simbolitzada a la pàgina d'El Periódico que il·lustra aquest post. Sis homes i dues dones tots ells membres i beneficiats dels partits dinàstics, de vegades amb un llarg full de serveis als més variats càrrecs. La crème de la crème.
L'administració pública catalana funciona per un sistema de despulles (spoils system), moderat a la manera galdosiana pel costum que el partit guanyador reservi al perdedor una porció del botí. Cal tenir a prop l'amic, però més a prop l'enemic, avisa Don Vito Corleone. Com faran la independència gents que pacten endolls i privilegis amb l'Estat del qual diuen que volen independitzar-se? Preneu el cas de la dona del MHP Puigdemont, endollada a la DIBA i del qual gairebé ningú parla, tot i que té un valor simbòlic altament destructiu. No pots fer la independència quan la teva dona et diu el contrari. El president Puigdemont és un nou Coriolà a escala reduïda.
Aquest fragment d'estat amb pinta de colònia està governat per una casta de quadres de partits i periodistes afins que forma un brou de privilegis i iniquitats. El resultat, de moment, són els suposats desgavells de la Copa d'Amèrica, les contractacions de l'Abacus i, la joia de la corona, la DGAIA, reconvertida a la DGPPIA, com si fos un joc de trilers.
Apareix ara un presumpte escàndol dins aquesta fortalesa inexpugnable que és el monopoli partidista dels mitjans de comunicació. L'hidra CNMAC i els seus múltiples caps, la ràdio i la televisió públiques i les àrpies dels mitjans subvencionats. Tota una xerrameca de pensament únic fet de retòrica woke i pràctica lucrativa clientelar a costa d'una fiscalitat aclaparadora sobre la població.
Documentats pels honrats comptables del Regne i admesos a tràmit pels jutges de SM el Rei, sorgeixen de la foscor fets que cal qualificar amb exquisida diplomàcia de casa de barrets politicoperiodística. Cosa molt comentada des de fa temps a les xarxes. S'afegeix la renovació de contractes ruïnosos per a les arques públiques, però no per a les privades, car, com se sap, els diners no fan olor. O els recursos públics per finançar les aparicions estel·lars de la carrincloneria televisada, Cruanyes a Roma, a parlar del seu llibre, i Ustrell a armar una gresca typical Spanish a un restaurant a Tòquio.
Amb aquests periodistes, tots més lladres que Cacus, deien els polítics que treballaven per l'alliberament nacional. En realitat, compleixen la poc gallarda, però molt lucrativa tasca, de ser bel·ligerants contra qualsevol mena d'independència nacional o personal. I tot per servir al públic un potatge monotemàtic, espanyolitzat i monopolitzat pels comissaris polítics d'ERC i els seus ximplets útils, encara que aprofitats. És a dir, corrupció igual que l'espanyola, de la qual parlarem demà.
