Subscric fil per randa el discurs de l'MHP Puigdemont. No m'aturaré a assenyalar els seus molts aspectes positius que ja estan sent encarits per gent amb més ofici que jo a l'hagiografia. Però sí que m'aturaré a valorar l'únic punt negatiu i a fer-ho amb tota la claredat que aquest perillós assumpte requereix.
Es tracta de la reiterada reclamació presidencial de la unitat del moviment independentista, referint-se, no a la unitat de l'independentisme del carrer o dels grupuscles extraparlamentaris, sinó a la unitat entre els dos partits processistes. És un leitmotiv permanent que el president repeteix invariablement des de fa sis anys i mig (des que ERC la trenqués unilateralment per perseguir els seus objectius), gairebé com si fos un conjur màgic, un culte a un fetitxe.
L'experiència ja li hauria d'haver demostrat que aquest afany és absurd perquè ERC no és un partit independentista, sinó contrari a la independència, per més que, per raons de demagògia electoral i per enganyar la gent, digui que ho és.
Quin sentit té continuar proposant aquesta unitat? Podria entendre's que es tracta d'un peatge que es paga quan es representa el lideratge de tot l'independentisme i no d'una part. Però aquest temps ja va passar. Després dels anys de desgovern d'ERC, a aquest partit no li queda ni un sol votant independentista. Només endollats i militants per la paga.
El fetitxe de la unitat, que també ERC reclama, però torpedina sistemàticament, forma part de la seva estratègia desmobilitzadora. O és que ja hem oblidat com el talp republicà Jordi Sánchez, va posar tot el poder en mans d'ERC -inclosos els mitjans de comunicació- amb el conte de la unitat? ¿No és prou clar que predicar la unitat amb el teu enemic és una ingenuïtat lamentable o una mica pitjor, una mena de parany saduceu, com sostenen els molts que desconfien del president Puigdemont? D'altra banda, el president no havia acabat el seu discurs i ja els liders d'ERC, Junqueras i Aragonès, havien rebutjat la idea de la llista unitaria amb l'excusa que es feia entre retrets.
La causa no avançarà ni un mil·límetre si es continua sense voler veure que ERC no és "l'altre" partit independentista que s'ha de convèncer per caminar junts, sinó un enemic que s'ha de vèncer com s'ha de vèncer els espanyols. Hi ha unitat possible amb els espanyols? Doncs el mateix amb els republicans. Sé que, per a molta gent, és difícil veure a ERC un enemic de la independència, però no em sembla més difícil que entendre que, per molt catalana que sigui Dolors Montserrat, mai farà part de cap unitat independentista.
La base d'aquest error tan comú és una extrapolació indeguda en què es basa la propaganda d'ERC: la idea, falsa, que Junts sola no pot assolir la majoria absoluta i que sempre necessitarà ERC. Però això no és veritat. Si Junts s'obre a ser una opció de nacional, amb inclusió d'independents en una llista de país, amb exclusió dels d'ERC, depenent de com es faci la campanya electoral, pot arribar a la majoria absoluta sola o amb l'afegit dels petits partits independentistes avui extraparlamentaris. O, almenys a aconseguir una diferència d'escons amb ERC que aquesta no tingui altra que sumar-se a la independència o desaparèixer.