La sortida de Lilith Verstrynge, amb independència de la seva causa immediata, és, objectivament, un pas més en l'esqueixada de Podem, l'en altre temps àngel del setè segell. Com ho és l'acomiadament de Juan Carlos Monedero del programa que feia a Canal Red, el canal temàtic amb què Pablo Iglesias combat la conspiració mediàtica permanent contra la veritable esquerra.
Iglesias pensa que la batalla política essencial no es lliura a les institucions (singularment el Parlament) sinó als mitjans. La comunicació és un terreny escabrós, eriçat de ferams i dracs al qual, com un nou Amadís de Gaula, s'ha llançat l'exvicepresident del govern a la lluita per la justícia, portant al cor la imatge de la seva estimada Oriana, la flamígera exministra Montero.
Expulsar del comú camp de batalla un dels seus col·laboradors més lleials no augura res de bo per a la causa de la veritable esquerra. En vista de les darreres baralles, pràcticament de família, amb elements de pati de veïns, aquesta proposta ensopega amb l'inconvenient amb què no hi ha un criteri universalment acceptat de què sigui l'esquerra, ni veritable ni falsa.
Escolteu el gran profeta de l'esquerra amb millors i més sòlides i tradicionals referències, Savater, el pilar d'aquella esquerra liberal, orteguiana i “conllevadora” de Catalunya que va ser i és “El País”, l'antic “enfant terrible” que sacsejava el mite de les dues Espanyes, a favor, és clar, de la bona, convertit en vell tonitronant en contra de l'autoimatge del temps: l'esquerra no existeix, és falsa, una mentida, un mite. Impossible deixar de recordar aquí els darrers anys de Gustavo Bueno, el filòsof oficial del marxisme espanyol que, en una evolució idèntica a la del basc, descobria fa vint anys que l'esquerra és un mite. Així que Savater és un Gustavo Bueno 2.0. Tots dos coincideixen en un punt essencial de la seva trajectòria que els situa fora de tot camp de discussió racional: tots dos han fet d'Espanya una idea filosòfica, una veritat apodíctica, inexpugnable. Espanya, alfa i omega del que va ser, del que és i del que serà.
Vist el marasme d'una esquerra llançada a les escombraries de la història pel ressorgiment de l'Espanya imperial, llum de Trento, no té res d'estrany que a un conegut esquerrà català amb ànima espanyola, com Jordi Évole, el visiti la musa i pregunti què té de dolent espanyolitzar Catalunya, davant del mut esbalaïment del presentador que, al seu cop és precisament el que ell fa, espanyolitzar aquesta part tan important de Catalunya que és TV3. Es queixa Èvole que les xarxes han manipulat la seva intervenció, traient-la de context, mutilant-la, i anima tothom a veure el vídeo complet. Molts comentaristes ho han fet i la majoria arriba a la conclusió que el tall pujat a Twitter no és una manipulació, sinó una síntesi.
A mi el que em crida l'atenció és que la queixa d'Évole vagi dirigida contra l'“elit twitera” o sigui contra Twitter, que tots els mitjans convencionals consideren un got del diable, un niu d'escurçons, un crim contra la llibertat de expressió. Tot perquè les xarxes no es poden controlar car corresponen a la imprevisible espontaneïtat de l'acció humana. Els polítics a les institucions i els periodistes als mitjans ja no poden mentir impunement perquè les xarxes triguen minuts a esbudellar les seves mentides. Perquè pràcticament la política es fa a les xarxes. L'agonia de Podem pot seguir-se a Twitter molt millor que als mitjans convencionals que a penes se n'ocupen.
Però, per acabar, encara que tothom sembla entendre què es vol dir per "espanyolitzar", la veritat és que el terme no està gens clar i no ho està perquè no vol dir res que no sigui “castellanitzar” o, sigui, substituir la llengua catalana per la castellana. I res més. Al marge d'això, Catalunya ja està espanyolitzada des del moment en què, velis nolis, forma part d'Espanya. Amb les seves peculiaritats i particularitats, de les quals els espanyols “liberals” diuen que se'n senten orgullosos, però part constitutiva d'Espanya per la mateixa raó per la qual la Constitució diu que el català és una llengua espanyola. No hi ha res a espanyolitzar a Catalunya perquè Catalunya és, de fet, Espanya, precisament el punt que l'independentisme tracta de resoldre. El que Évole està demanant és rematar la feina, “castellanitzar” Catalunya, que tothom pugui dir en llibertat “A por ellos!”