No cal ser el Funes el memoriós, de Borges per recordar l'avorrida melopea dels republicans encara fa uns dies demanant a hores i deshores consensuar la data de les eleccions. Es parlés del que es parlés, tots els membres acabaven les seves intervencions com si fossin Catons amb un "president consensuï la convocatòria d'eleccions". Unes eleccions que desitjaven amb més intensitat que la salvació de llurs ànimes de sectaris. Unes eleccions que el MHP Torra es negava a convocar fins que va ser necessari inhabilitar-ho per fer-les. I a la velocitat del llamp, passant per damunt de tota mena de formalitats, per interès de partit, cremant etapes, fins i tot oblidant les formes civilitzades.
Consensuar amb JxC? Quin és el sentit de consensuar res quan podem imposar-nos sense perdre el temps? Els aliats del govern? Ja s'assabentaran per la premsa, caram. El president del parlament no és Déu que està a tot arreu, recaram. No pot mirar-se al mirall, compondre la figura, empolainar-se per passar
a la història amb la seu transcendental, barbada i ridícula presència,
obeir les ordres de la superioritat al partit i, a més a més, informar o
consensuar res amb els aliats. Ja s'ho faran quan s'afrontin a un altre
fet consumat, pràctica típica dels dèspotes.
És un avançament de què ens espera si aquesta secta guanya les eleccions. L'hegemonia del partit que només mira per si mateix i pretén dominar d'aquesta forma autoritària l'autonomia catalana, avortant la independència.
Convocar eleccions el 14 de febrer, dia dels enamorats, omple el pit d'un dolç sentiment d'amor i pau. Les eleccions seran la treva de la fraternitat a la guerra dins l'independentisme. Tot anirà sobre rodes.
Al capdavall, al dia segueix la nit; potser la cèlebre nit de la matança de sant Valentí.
