dimarts, 8 de setembre del 2020

Quan la victòria és la desfeta

Sí, ja sé que la notícia és de l'1 d'agost passat. Un mes i escaig després, però, ERC segueix sent perfectament prescindible i l'estratègia encara no ha estat "repensada". Tret que ho hagi estat en trenta dies, el temps entre la declaració de Rufian i la publicació del llibre d'Oriol Junqueras i Marta Rovira on aquests dos dirigents ens expliquen com tornarem a vèncer, mirabile dictu, atès que encara no hi hem vençut per primera vegada. Per si de cas, el comissari polític i tertulià de guàrdia, Sol, il·lumina el camí. Tot el misteri consisteix a aniquilar el MHP Puigdemont, el maligne d'aquesta secta de buròcrates enganxats a la nòmina del partit.Per això intitula la seva homilia dominical, de temps ordinari, Com ho farem.
 
Com faran què? No tenen ni idea perquè, al fons, no volen l'objecte d'aquest "fer" que ens portarà a la segona victòria ben abans de la primera. No hi ha i no hi havia estratègia, perquè mai han cregut a la independència, que és l'únic objectiu estratègic. Quan Rufian diu que cal repensar l'estratègia, car ERC no és imprescindible, vol dir la tàctica. La tàctica de la taula rodona de Camelot que ERC no pot imposar però que és la sola seva taula de salvació. L'estratègia era la tàctica, com va dir MacLuhan del missatge i el mitjà. L'estratègia era fer valer la taula per passar el temps que fos necessari discutint fins a l'esgotament dels temps històrics, fins a calendas graecas. Mentrestant es pot viure tan ricament a Catalunya com a partit "hegemònic", el que talla el bacallà i administra les engrunes d'una autonomia "eficaç" lluny dels hiperventilats que només volen aventures. 
 
Això sona molt a convergent. Apa, calla, que els convergents són els de JxC que s'han tornat independentistes per amagar la seva intrínseca corrupció del 3% i el seu espanyolisme. La dreta de tota la vida que s'ha disfressat de novembre per a no infondre sospites, com va fer el conyac, segons el poeta, quan arriba la guàrdia civil. Però és la dreta de sempre, la de les retallades; i a nosaltres no ens enganya. La unitat independentista és una quimera i un parany burgès per impedir la justa hegemonia de l'esquerra. Preferim, doncs, una aliança amb les esquerres de tota mena: sobiranistes, basques, espanyoles. Qualsevol cosa abans que la unitat independentista perquè aquesta ens podria dur a la independència. 
 
L'ofensiva propagandística republicana dels darrers dies delata una situació a dins del partit pròxima al pànic. Volen eleccions quan més abans millor perquè perden vots a cada dia que passa. I exigeixen al MHP Torra que les convoqui, pretextant l'amenaça de la seva inhabilitació. No gosen forçar una convocatòria trencant el govern perquè haurien de carregar amb el retret d'haver-ho fet i no podrien acusar farisaicament al president de convocar-les, com fan d'ordinari; com van tractar de fer l'octubre de 2017, segons el relat del MHP Puigdemont, encara no desmentit. 
 
Es consolen fabricant una realitat paral·lela a còpia de cuinar enquestes que publiquen en mitjans amics, com La Vanguardia i creient que el fet de controlar i censurar els mitjans de comunicació públics i molts privats els servirà almenys per a no enfonsar-se completament.