La prova, la Diada d'ahir. En condicions de precarietat, d'intensificació de la repressió, amb provocacions de tota mena d'espanyols, des dels de Vox als sipais catalans, els independentistes hem estat a l'altura. Catalunya sencera, l'interior i l'exterior, ha sigut un clam per la independència.
Això no farà canviar res a l'actitud de l'Estat i el seu gobierno "d'esquerres", tancats a tota mena de negociació amb Catalunya. El cos, diuen, no pot negociar res amb el braç. No és un argument brillant i si una mica primitiu, però és el que tenen al cap els espanyols, siguin del partit que siguin i també molts catalans. En termes més elaborats, el principi d'integritat territorial de l'Estat fa lògicament impossible que la totalitat negociï res amb una part sobretot si el que la part planteja és la separació tout court. L'Estat, expliquen els "integristes" més liberals, diguem "d'esquerres", pot tenir una flexibilitat màxima, però no a l'extrem de la desintegració. La línia vermella és la independència; fins i tot, la possibilitat de la independència.
Per als independentistes, la independència no és negociable; el negociable és la via per assolir-la. El referèndum ha de ser condició sine qua non a les negociacions. Hi ha qui diu que no cal fer un segon referèndum, atès que ja vam fer un primer i el vam guanyar. OK, cap problema. Però es vulgui o no, som en precampanya electoral i això vol dir que cal esperar el resultat de les eleccions. Si hi ha una majoria parlamentària independentista de debò, és dona per fet el referèndum i s'aixeca la DUI. Però i si no n'hi ha majoria parlamentària o és com la que patim ara mateix? Caldrà tornar a demanar un referèndum, oi?
Mentrestant, el clam s'ha sentit. Es pot fer com si no, i la totalitat pot ignorar el clam d'una societat que lluita pel seu alliberament i la seva independència. Però el clam hi és, fins i tot en condicions adverses. No es pot aturar perquè és un moviment d'alliberament nacional. O una revolució, si preferiu.
Aquesta situació planteja dues qüestions d'interès.
La primera és que el moviment independentista és d'ampli i sostingut d'abast social. La idea que els catalans ens resignaríem a viure normalment amb presos polítics com si no passés res es prova falsa. Cap esperança que la gent oblidi la injustícia dels presos/es i exiliades/ats. Aquí no va passar ni passarà com al País Basc, on, tot i la resistència dels nuclis de l'independentisme, la societat basca no va fer seva la causa dels presos, com sí que l'ha fet la catalana. L'alliberament dels presos i exiliats polítics catalans és part de l'objectiu d'alliberament nacional i funciona al mateix temps com un esperó del moviment. La presó i l'exili tracten d'atemorir la població, d'escarmentar-la; però es tornen en factors de major mobilització.
La segona qüestió hauria de derivar-se lògicament de la primera. Una vegada més, la gent, amb el seu comportament pràctic, a un acte col·lectiu d'abast nacional, organitzat per tota mena de procediments i objectius ha palesat l'esperit de l'1 d'octubre. Ningú no demanava a ningú quin carnet tenia a la butxaca. Ha demanat, doncs, unitat.
L'últim avís abans les eleccions.
La responsabilitat és històrica.
