Carles Puigdemont/Xevi Xirgo (2020)M'explico. De l'investidura a l'exili. Barcelona: La Campana, (677 pàgs).
-------------------------------------------
La Història i la història
Els llibres d'història són un gènere en si mateixos. No tenen forma definida. La història es troba a tot arreu, com l'aire que respirem. Tot pot ser i no ser història. Els fets, els relats, els esdeveniments. La modesta realitat quotidiana que vivim pot arribar a fer-se Història. Si es fa, tindrà la forma d'un llibre o uns llibres i els llibres seran considerats llibres d'història, éssers proteics que prenen infinitat de formes: especulatives o filosòfiques com amb Vico o Hume; relats a peu dels fets, com Xenofon o Juli César; memòries, com Winston Churchill o Charles Degaulle; cròniques d'oïdes i referències, com Tucidides o Tàcitus; saberuts estudis com Mommsen, o Burkhardt; o cròniques periodístiques, com John Reed o Franz Borkenau.
En qualsevol cas, un llibre d'història necessitarà tres elements: una història per contar i inserir, si de cas, en una més amplia, més global; un subjecte de la història que es narra (l'heroi); i un narrador. Si després tindrà un o un altre resultat, més o menys impacte, dependrà d'altres circumstàncies.
El llibre de Puigdemont/Xirgo, molt difícil de classificar, és un relat minuciós, de vegades parsimoniós, que segueix fil per randa els records de l'heroi Puigdemont, registrats en forma de dietaris, com si fos la matèria primera sobre la qual treballa Xirgo. Però no tan sols. Presència personalment una gran part del que relata, a l'extrem que es confessa com "l'ombra" del president (p. 602). Tenim l'heroi, Carles Puigdemont; tenim el relator, Xevi Xirgo i tenim el relat: la independència de Catalunya.
Les originalitats
El resultat? Un dens llibre de 677 pàgines de lectura al galop (si es permet una metàfora equina, gens futbolística com les d'ús normal) que ja anuncia un segon volum probablement de parell abast, cosa gens tranquil·litzadora pels aficionats a criticar els llibres sense llegir-los i que té en el fons la pretensió de ser la crònica de la independència de Catalunya. Una crònica que comença amb la investidura de Carles Puigdemont, 130 president de la Generalitat el gener de 2016 i culminarà amb les eleccions catalanes de 2020 (potser de 2021), i es divideix en dos moments i volums: 2016/2017, primer volum, i 2018/2020 segon volum. És una història que es narra al mateix moment que es fa; una història in fieri. I és també el balanç d'un projecte, el projecte independentista, esperonat pel MHP Puigdemont i que aquest es troba decidit a dur a terme. Si ho aconsegueix o no i, si, per tant, aquest llibre serà una fita en la història de Catalunya, d'Espanya, d'Europa, està per veure. Encara que aquest crític resta convençut que la independència de Catalunya serà una realitat més aviat que tard, hem d'admetre que parlem d'una història oberta. Aquesta és una de les originalitats de l'obra: que és un relat sobre el que ha passat (història) amb la intenció d'enlluernar el que pugui o calgui que passi. És una història evenementielle, que diuen els francesos.
La segona originalitat és que es tracta d'un llibre engrescador, trepidant, que et força a llegir sense pausa, gairebé sense respirar. És l'enèsim episodi de la lluita de Catalunya pel seu alliberament, sota la forma de la peripècia personal d'en Carles Puigdemont que representa el compromís de tota una generació, narrada a un ritme i amb un abast que quasi sembla un experiment literari avantguardista, d'aquells del "riu de la consciència", quan els personatges no només pensen, sinó que pensen que pensen i es plantegen el valor d'aquest pensar. Tot just com Puigdemont qüestiona sovint els seus propis pensaments sobre coses i persones a l'única llum que l'orienta, la independència de Catalunya. Res a veure amb els texts edulcorats d'Oriol Junqueras, que sembla més atret per l'esperit literari nostàlgic carcerari a l'estil de les Nanas de la cebolla, de Miguel Hernández. La mateixa diferència que hi ha entre els dos autors: l'un consagrat al seu país i la seva causa per damunt de tot; l'altre consagrat al seu partit, la seva família, els seus i, al cap i a la fi, ell mateix.
El mandat d'independència
A més d'un llibre d'història, es tracta d'una obra de doctrina, no massa complicada, però polèmica i centrada en la qüestió: com assolirem com més aviat millor la independència de Catalunya? Només hi ha dues vies possibles, l'enfrontament amb l'Estat i la DUI (que seria com una mena de programa màxim) i el diàleg amb el mateix Estat per tal d'aconseguir un referèndum d'autodeterminació o programa mínim. Sense negar-se a explorar la segona, Puigdemont és partidari de la primera, mentre que sense perdre de vista la primera Oriol Junqueras, el seu vicepresident i president d'ERC, soci al govern, prefereix la segona i va fer-la prevaler peti qui peti.
La fita de l'1-O és històrica i ningú no discuteix a les hores que té la importància d'un "big bang" per a l'independentisme contemporani, quan la unitat va ser l'eix del moviment i ningú no preguntava al del seu costat de quin partit era. La gent havia passat per damunt dels partits. Però ERC va canviar el joc. En comptes d'enfortir la unitat, va desfer-la amb l'argument fal·laç que separats sumem més i va tornar a la vella política de partits. Les eleccions catalanes de desembre de 2017 van donar majoria absoluta parlamentària independentista, però ERC va impedir per tots els mitjans una DUI. El dilema es va resoldre amb la victòria comparativa d'ERC a les eleccions espanyoles de 2019. Es va imposar el programa mínim, la tàctica d'ERC d'infravalorar l'1-O, trencar la unitat independentista i substituir la DUI per una taula de diàleg amb els espanyols que no porta enlloc, mantenint un discurs falsament independentista.
L'Antijunqueras
El llibre descriu les experiències viscudes pel president Puigdemont com un procés d'aprenentatge de la naturalesa humana, com un Bildungsroman del romanticisme alemany al qual l'heroi descobreix la maldat de l'ésser humà just com Puigdemont va descobrir la deslleialtat d'ERC en general i d'Oriol Junqueras en concret. De fet, la paraula que més cops apareix al text amb relació a Junqueras és "deslleialtat". Deslleialtat amb el procés i literalment tot: els pressupostos, les aliances, el gobierno espanyol, els mitjans de comunicació, els assessors, les urnes, el mateix referèndum, tot. Junqueras sembla ser constitutivament deslleial. Encara que amb formes exquisides, Puigdemont té molt pobra idea d'ell i el presenta a la gens favorable llum de condicionar la independència al FLA (pp. 310, 346). El llibre podria subtitular-se "l'antijunqueras", al mode en que els filòsofs van escriure llibres polémics, "contra gentiles; contra Origenes", etc., i la conclusió que es treu és que el principal enemic de la independència dins de Catalunya és ERC. Fins i tot, l'última frase de l'obra és "ERC ha trencat amb l'exili" (p. 677).
La complexitat florentina
El caràcter minuciós del relat, la densitat de l'esdevenir diari ens permet una ullada a les curioses complexitats, gairebé florentines de la política catalana. Només un exemple: molest amb Junqueras per no haver-li comunicat que tenia una entrevista amb Soraya Sáez de Santamaría, vicepresidenta de Rajoy, Puigdemont acorda una entrevista amb Rajoy el 17 de gener de 2017 per la seva part i pensa comunicar-ho a Junqueras després de celebrada. Però, com que l'entrevista de Junqueras amb Sáez de Santamaria serà el dia d'abans, 16 de gener, decideix prevenir al seu vicepresident. L'explicació de Xirgo sembla correcta: es tractava d'evitar que Santamaría intentés una jugada bruta amb el republicà, per deixar-ho en ridícul. Però també es pot entendre com un intent d'evitar que Junqueras tingués un motiu per acusar-ho de deslleialtat al seu cop (p. 315).
La vida normal
"M'explico" tracta els aspectes més o menys complicats de la tàctica, l'estratègia i la pluralitat política de la societat catalana, amb moments que són especialment d'agrair per la seva claredat gairebé conceptista, com la posició fonamental de Puigdemont davant les autoritats espanyoles que, com base de negociació, és irrefutable: "nosaltres el que volem és un estat independent; si vosaltres teniu alguna altra proposta, digueu-la, expliqueu-la, feu una proposta" (390). Això és el quid de la qüestió: que no en tenen.
L'obra, però, també és una mena de quadre de costums, un retrat col·lectiu de la societat catalana d'avui i dels seus principals dirigents. Moltes de les activitats es realitzen en restaurants i també a través de whatsaps i xarxes socials, sobretot tuiter. La ciberpolítica té un paper i la cuina un relatiu protagonisme, com correspon a la tradició catalana del bon menjar, igual que la música. Puigdemont toca la guitarra i Comín el piano. I per descomptat, el futbol. Aquesta qüestió del futbol reclama alguna reflexió. Tots els polítics espanyols, catalans, bascs, etc. semblen compartir una mateixa afició, gairebé dependència, del futbol. Cap d'ells cita mai llibres, quadres, composicions musicals, peces teatrals, pel·lícules. Res. Només fan referències a jugades de futbol o metàfores futbolístiques; el seu món. No és exageració: un dels missatges de "mediació" d'Urkullu a Rajoy en els moments més greus està redactat tot sencer sota la forma d'una metàfora futbolística. Parlant d'una decisió de MHP Puigdemont, Urkullu l'explica així a Rajoy: "...en lugar de juego vertical y pase hacia delante, es un pase horizontal que incluso alguno interpretarà como un pase hacia atrás." (p. 525) Això és senzillament ridícul.
Té però algun valor: serveix per a posar en ridícul també a M.Rajoy que, al que sembla, només sap parlar de futbol. És impagable l'anècdota que narra Puigdemont sobre un sopar sencer assegut al costat de Rajoy que només va parlar de futbol tota l'estona i no va parar de moure la cama per sota la taula (p. 394), dues facetes del caràcter d'un personatge que mai hauria estat president de res (tret un equip de futbol) en qualsevol país del món.
El parany de les mediacions
D'ençà de l'1-O, a les dues cents últimes pàgines, el llibre canvia de caràcter, es fa (encara) més accelerat i, com al desenllaç d'un drama, tot es va precipitar i tothom va descobrir el seu joc. L'esmentat big bang va difondre una sobtada sensació de por generalitzada. Sembla que ningú no tenia previst res per l'endemà i per tant, tothom va preveure el pitjor, fins a evocar una repetició de 1936 com en va fer l'alcaldessa Nùria Parlón.
Entre el discurs del rei el 3 d'octubre, amb la digna resposta del MHP ("Així, no, majestat"), i la perspectiva de la DUI parlamentària el dia 10, la por va dictar una allau d'ofertes de mediacions i mediacions oficials i oficioses, senceres o falses, però totes dirigides a pressionar el MHP perquè no declarés la DUI. L'ONU, l'UE, el Papa, els cardenals espanyols, Suïssa i diversos altres països europeus van fer gestions prometent que, si MHP suspenia la DUI, el gobierno acceptaria un diàleg i no imposaria el 155. Era un frau.
El MHP Puigdemont va cedir davant l'allau de pressions i va cometre l'error de refiar-se de la mediació d'Urkullu, que l'havia bombardejat amb whatsaps i mails i semblava sincer. Fins i tot, els seus vacil·laven. Es va equivocar perquè el govern espanyol no tenia intenció de suspendre la repressió. Si això ho sabien els mediadors o no, és una qüestió oberta, encara que em sembla que sí que lo sabien, especialment l'hipócrita d'Urkullu. El que no està obert és la seva bona fe. Després de l'1-O del mandat, arriba el 10-O amb l'engany. Dues setmanes més tard serà la prova decisiva: els espanyols, els mediadors, fins i tot els seus aliats i co-militants li dimanen que s'oblidi de la DUI i convoqui eleccions. És a dir, que faci el que després faran els espanyols la força del 155, en allò que tothom va considerar un cop d'estat.
Reacció cap a la DUI.
El MHP, al contrari, fa proclamar millor o pitjor la DUI en seu parlamentària i en enfrontar-se al cop d'Estat del gobierno d'Espanya (amb suport del PSOE), posa la responsabilitat del cop a on cal i ningú pot dir-li traïdor, com pensaven fer tots ("155 monedes de plata", piulava l'inefable Rufian a les hores) al mateix temps que es preparaven per a un còmode govern autonòmic ERC-PSC-Comuns o tripartit.
Aleshores la qüestió de quina fora la millor decisió a l'hora de fer front a l'Estat, si la presó o l'exili, es resoldrà el segon volum de l'obra de Puigdemont/Xirgo i a la realitat amb els resultats de les eleccions catalanes vinents que seran plebiscitàries.
El que hem de retenir de la lectura del primer volum és l'experiència que en la seva lluita per la independència, el MHP ha hagut de combatre els enemics exteriors, els espanyols, i els enemics interiors, l'esquerra catalana que de catalana no en té res.
