S'acosten eleccions. Fa gairebé tres anys de "govern efectiu" amb majoria absoluta al Parlament en què el govern no ha fet res, literalment res, per apropar-nos a la independència, ni per resoldre cap altre problema de la ciutadania. D'efectiu el govern té el que jo d'astronauta. Els dos partits "independes" no han fet una altra cosa que barallar-se; però, sense dubtes, el que més mal ha fet al projecte ha sigut ERC, no només perquè els seus consellers, siguin els més incompetents, quan no els més corruptes (cas Bosch), si no perquè ha posat en marxa una segona estratègia, pròpia del seu partit, distinta de la del govern sencer i, per tant divisionista, basada en una taula de diàleg que fins aleshores s'ha reunit una vegada i prou, però ha servit per postposar la independència i fins i tot el mateix referèndum ad calendas graecas i per investir un govern espanyol tan catalanofòbic com tots els altres, disfressat de progressista i d'esquerres.
Un cop investit el gobierno, que era el que interessava a ERC per garantir quatre anys d'estabilitat, val dir, quatre anys de cobrar uns sous fabulosos, fer-se els interessants amb la família i posar bastons a les rodes de l'independentisme, ens han explicat que no som prou, que cal eixamplar la base, ser bons minyons, no emprenyar a l'amo, fer-li costat en totes les seves injustícies vers l'independentisme, humiliar-se davant seu, ajudar-lo a reprimir els independentistes de debò i esperar que els colons tinguin la voluntat d'acceptar un referèndum.
Això és el que els propagandistes d'ERC prediquen a la gent, encara que saben molt bé que Espanya mai negociarà cap referèndum d'autodeterminació. Però, mentrestant, ja els va bé amb llur negoci, consistent en viure de fingir un independentisme oficial contra el qual lluiten realment. I viure molt bé: alcaldes, regidors, gent joveneta que no fa res sinó treure pit a les xarxes, conduir cotxes d'alta gamma, anar de vacances i no fotre pal a l'aigua.
Com que s'acosten eleccions, de sobte, aquest grapat de pocavergonyes i vividors ha recuperat llur ànima més combativa, s'ha recordat de Companys, de la història de sacrifici i heroisme, i tornen a parlar d'independència. Han sortit a les ones, als mitjans, a les xarxes, que és on aquests valents almogàvers defenen Catalunya i no pas al carrer, per no embrutir-se la roba de combat.
Com els senyors feudals deixaven anar els gossos i falcons quan albiraven la caça, ERC deixa anar tots els seus depredadors en formació tancada de combat, per tal de lluitar contra la independència al mateix temps que s'enganya als votants dient que es tracta de fer-la.
Torrent acusa Sánchez de tenir por a la dreta i extrema dretes espanyoles i no convocar la taula del diàleg. Torrent: aquest miserable que passarà a la història com el més covard president del Parlament que, acollonit per dos buròcrates, no ha gosat defensar la independència i sobirania de la Cambra; aquest ratolí, presumint de dandi no és més que un pobre home, paràsit sense coratge, incapaç de fer un gest que no sigui comptar els diners de la seva covardia.
Junqueras, el gran predicador del Palmar de Troia, afirma que no volen un triomf de partit, sinó de país. Ell i els seus escolanets més ximples, Rufian i Tardà, però, no deixen de parlar en clau de partit, aspirant a "liderar" la independència, ser "hegemonics" i atacant sense atur els independentistes "de dretes", "l'espai convergent", els postconvergents i menyspreant i insultant al MHP Puigdemont, al que voldrien "sacrificar", encara que aquesta tasca bruta es reserva pels "intel·lectuals orgànics", des del sinistre comissari polític Sergi Sol a l'aprenent de gosset mossegador, Roger Herèdia.
Això de la victòria de país i no de partit, l'ha tret en Junqueras del majordom complaent Aragonès que, tot nervós, estava l'altre dia embolicant-se en les seves mentides. El Papa del palmar va interpretar-ho com Déu mana: la victòria de país sóc jo. Punt.
La resta d'ERC, l'associació de vividors dels sous públics, es passa el dia ploriquejant que se'ls ataca a tot arreu per a una espècie d'injusta mania d'anar tots a una amb el "putaerquisme". La realitat més palesa és justament la contrària: ERC no ha fet més que dividir l'independentisme (recordeu, "sumem més si anem separats") des de l'1-0, impedir la investidura del MHP Puigdemont, robar l'escó del MHP Torra, demanar la dimissió de Laura Borràs per una "ombra de dubte" i no publicar al DOGC les resolucions del ple que ella mateixa va aprovar.
És una tàctica típicament autoritària i feixista. Com que monopolitzen els mitjans públics de comunicació, @tv3cat i @Catalunyaradio, i un munt de mitjans privats a través les subvencions atorgades com premis a la fidelitat canina dels periòdics, només ells tenen accés a l'esfera pública i l'omplen de les seves mentides: que són els altres els que divideixen l'independentisme, que són els altres els que insulten, que són els altres els dolents. Sense permetre que els atacats puguin defendre's. La cosa més repugnant i fastigosa que es pot fer: impedir la llibertat d'expressió.
Mala gent. Persones dolentes molt emprenyades perquè veuen que perden les eleccions i, amb les elecciones, els privilegis, els endolls, els càrrecs de confianza, les "assessories" a 9.000 € al més. Perden poder, riquesa i es pot veure la seva corrupció estructural.
Tenen por i estan disposats a fer el que calgui per tal de conservar llur modus vivendi.