Les intervencions de Sílvia Orriols en el debat sobre l'estat de la nació popularitzades a les terribles xarxes socials, que no sé quin ministre del PSOE vol fiscalitzar, han estat un terratrèmol, un fenomen tel·lúric. Per primer cop des de fa molts anys arriba al parlament la veu del carrer. I s'expressa en un català pur que tothom entén si bé amb un to una mica monocord en què el pas del temps anirà introduint variacions.
Amb la seva proposta estrella de suprimir les subvencions als partits ha posat el dit a la nafra: el sistema de finançament públic dels partits que, és clar, s'han enfurismat. I els mitjans, tots, públics i privats, han obert foc granejat contra AC, encapçalats pel búnquer de TV3 i la ràdio pública. L'odi no els deixa veure que li estan fent la campanya electoral. Streisand as usual. La gent no és beneita i veu com tan desmesurat atac prova que la senyora Orriols té raó: el problema és el (corrupte) finançament públic dels partits.
En efecte, el que al principi va semblar just, és a dir, que els càrrecs electes fossin remunerats amb diners públics perquè els ciutadans de menys recursos poguessin accedir-hi, ha esdevingut un llast per al país i una font de corrupció. Una exacció per a la gent i una bicoca per als representants, diputats, regidors, càrrecs de tota mena i color.
Amb el sistema existent, els diputats s'han apoderat de la caixa dels salaris i l'administren a la seva manera. A través dels pressupostos fixen els salaris dels funcionaris i sancionen els del mercat segons els pactes salarials. Però també determinen els seus propis ingressos, segons el seu lliure albir. Són, doncs, els únics que, en comptes d'ajustar les despeses als ingressos, com fem la resta dels mortals, ajusten els ingressos a les despeses. Aquest privilegi ha donat lloc a una corrupció endèmica que passa per un comportament normal.
Al seu torn, el finançament públic dels partits, sempre calculat pels seus militants com a representants, és generós. I, com que les retribucions dels polítics són tan altes, alguns els detreuen un percentatge per a les arques de l'organització que funciona com una empresa. A més a més, orienten les despeses públiques per raons de conveniència cap a altres empreses en un network en benefici mutu.
No és estrany que la política s'hagi convertit en una professió que, òbviament, selecciona el seu personal entre aquells que li seran més útils. Gent sense principis, aferrada als càrrecs, perpetuant-s'hi, defensant avui una cosa i demà l'altra. La qüestió és no quedar-se fora de la llista.
Doneu una ullada a la composició del Congrés espanyol i el Parlament català. Una classe de polítics professionals que són molt més a prop entre ells del que ho són els seus electorats. Tant que molts són intercanviables i entre els que abunden els farsants.
Així que la senyora Orriols no només ha posat el dit a la nafra, sinó que l'ha ficat a l'ull a la partitocràcia.
