La notícia fa referència a un acadèmic islàmic. Però per tractar-la, em sembla útil començar amb una consideració més general sobre la religió i el sexe. Concretament sobre el cristianisme. Per allò del context. I la perspectiva. I perquè la wokesfera no m'acusi d'“islamofòbia”, aquesta invenció que s'han tret de la màniga com Grucho Marx es treia els principis de la butxaca.
El cristianisme demonitza el sexe des del començament de l'espècie. És el pecat original que tots heretem en néixer. Més tard, s'exclouria Maria. En va negava el bo de Pelagi al segle V aquesta herència. Refutant-lo, Sant Agustí imposà la doctrina eclesiàstica fins avui. Tots heretem el pecat original. Ens el prenen amb el baptisme, però la redempció definitiva ha d'arribar amb la segona vinguda del Messies. Mentrestant, els éssers humans hem de lluitar contra la temptació que, per a Agustí, és la carn, la dona, pràcticament reduïda a sexe. L'ideal, per al cristià, és ser cèlibe i, si cal contraure matrimoni, copular sense plaer, pensant únicament en la procreació. O com ho formularia una dama victoriana anglesa mil tres-cents anys després, en aconsellar la seva filla abans de la nit de noces: Close your eyes and think in England.
Aquest odi al pecat, al sexe, a la dona, es va mantenir durant 1000 anys i és la base de la misogínia de l'Església catòlica que ha adoptat regles tan absurdes i monstruoses com el celibat del clergat. La dona és el got del diable, encara després del Concili Vaticà II. La doctrina paulina, l'agustinisme, segueixen en vigor.
Paradoxalment, aquesta misogínia va aconseguir el contrari del que pretenia i ha acabat propiciant el feminisme. Les dones són agents del maligne, més temibles com més boniques. No cal acostar-s'hi. El sexe és anatema. I si, a més, hi ha violació, és delicte. Els cristians s'han de contenir, s'han de reprimir, inclosos els clergues, prenent com a exemple Sant Antoni Abat. Alguns, com Origenes, va portar el seu fervor fins a l'autocastració. Amb les dones, vade retro, Satanàs! La major part dels milers de bruixes cremades a Occident ho han estat més per dones que per bruixes.
Aquest rebuig, aquesta abstinència, aquest distanciament, va permetre a les dones fer-se més visibles, va empoderar-les, a l'època de l'amour courtois provençal. Fins i tot van exercir posicions de comandament, com a la cort de Leonor d'Aquitània. "La ciutat de les dames", de Christine de Pizan, anunciava la més sòlida posició de les dones al segle de les llums. I la Il·lustració va desembocar en el feminisme contemporani. Pel camí, es va desenvolupar la psicoanàlisi que, a grans trets freudians/marcusians, identifica la cultura amb la repressió dels instints, el més poderós dels quals és la libido.
Com San Antonio Abad, vaja.
El cristianisme continua sent hostil al sexe, però ha canviat molt la seva actitud envers les dones. Després de trencar amb el celibat, els protestants fan realitat el principi d'igualtat de gènere amb el sacerdoci femení. Els catòlics encara tenen deures sense fer en aquest capítol. I tots, protestants i catòlics accepten la igualtat de drets a l'esfera civil, perquè accepten la separació de l'església i l'estat.
Demà, la qüestió al si de l'islam.
