Les promeses del MHP Aragonès

Misteris insondables de la comunicació. Per a què li cal a ERC que la "taula de negociació" avanci amb la "màxima discreció"? Com que precisament l'acusació que se'l fa és que no hi ha cap taula ni cap negociació, l'interessa que se sàpiga que sí que s'hi parla i sobre què. A més que es tracta d'un criteri democràtic elemental: llum i taquígrafs quan es remena l'interès públic. És il·lògic, i anuncia intencions malignes, tractar el que és públic confidencialment. Recorda el famós "tot pel poble però sense el poble" del despotisme il·lustrat que sempre ha estat molt del primer i gens del segon.

 

Si no fos que, en efecte, no hi hagi taula ni negociació. I la "màxima discreció" sigui la forma menys humiliant d'empassar-se la clatellada del president Sánchez al neòfit president Aragonès amb la seva presumpció de marcar-li l'agenda. 

 

I, com algú ha de pagar pel ridícul presidencial, l'ha tocat a la CUP que, en abstenir-se als pressupostos, ha trencat el pacte d'investidura. En conseqüència, molt indignada, ERC aplica el criteri rebus sic stantibus i, com les circumstàncies han canviat, pretén deslliurar-se de la promesa del MHP Aragonès de sotmetre's a una qüestió de confiança a mitja legislatura. Ningú no ignorava que les promeses del MHP Aragonès, són tan consistents com les del seu homònim, el president Sánchez; però no calia fer-ho tan patent. 

 

A primera vista, aquesta decisió és estúpida. Ni hi ha cap risc que ERC perdi la qüestió de confiança puis que pot substituir els vots de la CUP amb els dels Comuns, pressupostàriament afins. Seria més elegant mantenir-la i guanyar-la, i això permetria visualitzar els suports reals del govern com un tripartit d'amagatotis, un govern "independentista" amb suport parlamentari dels Comuns i sota l'ombra benevolent del PSC. No poden fer el que els demana el cos, un tripartit a l'antiga usança PSC-ERC-Comuns puis que el president hauria de ser el senyor Illa, un Montilla retornat i reduït.

 

I de la independència ja parlarem.

Aragonès vençut per KO al primer assalt

Al seu discurs de Sant Esteve, el MHP Aragonès va parlar amb tota la contundència que li permet el seu tarannà relliscós. Exigia al president Sánchez resultats "tangibles" a curt/mig termini al mateix temps que ploriquejava sobre els atacs a la llengua i fugia d'estudi a l'hora de recolzar la desobediència dels centres educatius.

 

El president Sánchez va contestar-li a correcuita, aprofitant una conferència de premsa per fer saber urbi et orbi, que les coses havien canviat i les promeses se les havia endut el vent. L'ordre de prioritats s'invertia, la taula del diàleg que, sense dubte es reunirà, no és urgent perquè la pandèmia reclama tota la seva atenció i, a més a més, encara cal posar-se d'acord sobre l'abast de la tangibilitat dels resultats. Un tema que promet pel seu xic filosòfic.

 

Una clatellada a mà oberta a la mel·líflua galta del president, que cada cop recorda més el personatge que rep les plantofades de la Commedia de l'Arte. Les xarxes van fer sang amb el ridícul del president.

 

Tanmateix, això és irrelevant La pregunta aleshores és: per què se sent tan fort el gobierno? Doncs perquè ja no necessita els seus aliats, car tenen aprovats els PGE Ans al contrari, ara, l'associació amb ERC li fa molta nosa perquè es prepara per a les eleccions generals de 2023. Per arribar-hi amb expectatives de guanyar, al PSOE li cal provar que és el partit dinàstic més lleial a la monarquia, està en plena forma hispana i ningú no li supera en la defensa de la Constitució i la sagrada unitat de la pàtria. És a dir, li cal provar que és més catalanòfob que la dreta i l'extrema dreta. Així, doncs, com més impositiva i colonial sigui la seva política a Catalunya, més vots arramblarà a Espanya.

 

Compta amb el suport -i més que suport, incitació- del seu partit. Llegíeu l'article de Rodríguez Ibarra, Oh, los independentistas: abandonad toda esperanza. Publicat a vozpópuli, mostra la unitat profunda de la dreta i l'esquerra espanyola, la unitat del macizo de la raza contra Catalunya. Abandonad toda esperanza. Sense melindros. Lasciate ogni speranza, voi qui volete uscire. 

 

La pregunta a hores d'ara és: els negociadors republicans dels pressupostos, no albiraven pas que aquesta seria l'actitud del gobierno un cop els tingués aprovats? Per descomptat que sí, però el que els interessava més que res era l'aprovació, fins a l'extrem d'haver-ls aprovat literalment de franc. L'excusa era que calia aprovar les comptes per tal d'estabilitzar el gobierno "d'esquerres", en l'entesa que, en cas de no ser així, vindria el llop de la dreta-extrema-dreta o faula de Pere i el llop. 

 

Al fons, com tothom sap, no hi ha diferència entre la dreta i l'esquerra espanyola pel que fa a Catalunya. Fins i tot hi ha qui manté que l'esquerra n'és encara pitjor. I no ho sabien els negociadors republicans? Ho sabien, però ja els va bé perquè l'estabilitat del gobierno és la seva estabilitat als càrrecs i cadires.

Valtònyc o la còlera del poble

Aquest Valtònyic és un preferit dels Dèus. La seva és una història de fermesa, independència, audàcia i honestedat. Afegiu, si us plau, el xic artístic, la capacitat de comunicar i ja teniu el terrabastall garantit. Valtònyc connecta de forma immediata, gairebé instintiva amb la gent que en veu un dels seus, dient el que ells pensen en un rap de rebel·lia.

 

Puta Espanya!, diu el raper a la ràdio per boca de milers d'independentistes. És l'estil Pepe Rubianes actualitzat. L'exabrupte poètic és un tret dels artistes. Als foscs anys seixanta del segle proppassat, Fernando Arrabal es va "cagar en la pàtria" i el van processar al Tribunal d'Ordre Públic. Per se sortir-ne, el dramaturg va argumentar que es tractava d'un malentès, atès que ell s'havia cagat "en la Patra", que era el nom de la seva gata. Fa poc i, per cagar-se en Déu o en la Verge (no recordo ben bé), Willy Toledo comparegué davant uns jutges que, òbviament, consideren Déus "incagable". 

 

La situació no ha millorat a la democràcia "consolidada" d'Espanya. Valtònyc està en llibertat, encara que pendent del reecurs de cassació de la fiscalia belga, per trobar-se fora de les urpes de la iniqua justícia espanyola, amb la que té una condemna pendent de tres anys i mig. Si estigués a Espanya, estaria engarjolat, com el seu company Pablo Hásel.. 

 

Aquest feliç cas oficia com a herald dels triomfs a l'esdevenir amb un abast polític que deixa prou clara la profunda esquerda dins de l'independentisme. Ahir les xarxes bullien de felicitacions de polítics i personalitats independentistes i dels piulaires del comú; no dels Comuns; i encara menys de gent d'ERC. Ans al contrari, l'univers republicà atacava a Valtònyc com abans l'havia fet amb Lluís Llach, de formes més o menys directes o amagades. Odien tot el que no controlen; odien la independència i, sobretot, odien les persones independents que no viuen dels sous públics que la mafia administra.

 

El MHP Puigdemont va apujar un tweet d'enhorabona amb unes consideracions sobre la justícia i la libertat. Com tothom sap, el president ajudà Valtònyc des del primer moment, a diferència del que van fer altres, que el van abandonar, segons les seves declaracions, com, per exemple, Òmnium Cultural. 

 

El triomf judicial del raper sobre l'Estat espanyol confirma la tesi del president que, davant el dilema exili o presó, el revolucionari, l'independentista de debò, triarà sempre l'exili, on es pot continuar la feina. La victòria de Valtònyc és la victòria de tots, però sobretot, de l'exili. Vindica la decisió del president Puigdemont davant els seus companys de govern, engarjolats i després indultats sota condició de bon comportament.

 

També anuncia la victòria judicial definitiva a Europa. Si aquesta esdevindrà una victòria política, està per veure.

Pura catalanofòbia

En qualsevol cas, serà el "Far East". Aquest prodigi de l'art oratòria no es detura en petiteses geogràfiques. A més, ves a saber on és Catalunya. El que està clar és que, sigui a on sigui, és el mal absolut, la ciutat sense llei. L'esclat del cap de la dreta espanyola, només una de les manifestacions del seu culte al macizo de la raza, palesa el sofisma de l'esquerra espanyola que l'independentisme hi havia desvetllat l'extrema dreta espanyola. Ok. L'extrema dreta i, com es veu, la dreta i, si se sent als seus dirigents, també l'esquerra, fins i tot la que feia l'advertència, que ja va dir fa un temps que qualsevol cosa és possible dins el marc constitucional, o sigui, que res no és possible. 

 

El més curiós és que aquest exabrupte de Casado és resposta al discurs del MHP Aragonès. La virulència de la reacció no té cap proporció amb el contingut de l'al·locució presidencial, més aviat moderada i si fa no fa poruga. El que demostra que la dreta està sempre en cacera electoral, posant a la diana els catalans i revifant l'eterna catalanofòbia espanyola. Als lladrucs del líder del PP, s'uneix l'habitual campanya dels mitjans espanyols contra Catalunya i tot plegat esdevé un terrabastall provocat per un discurs esmaperdut, una confessió d'inoperància. 

 

S'entén la incomoditat del president entre una Espanya que el veu com un perillós separatista probablement afusellable i un independentisme que el considera un autonomista de cor, un botifler. El seu discurs en defensa d'una alternativa en la qual no creu, com tampoc no creu en la que ell mateix proposa, ha estat el discurs d'una figura fantasmagòrica; un personatge en cerca d'autor.

In-de-pendència!

Impressiona sentir el clam d'independència de l'auditori del Palau. És el clam del poble. Des del galliner a la platea. Transversal. Únic. In-de-pendència. La paraula resumeix l'esperit popular; no per ella mateixa, sinó per la seva persistència. Cada cop que la gent pot dir la seva, demana independència, ras i curt. No taula, ni mesa, ni diàleg, ni Generalitat republicana, ni pragmatisme, ni pressupostos al dia, ni la resta de slogans de la botiga d'ERC, pensats per endarrerir fins al 2050 la independència. In-de-pendència. La cadència és mnemotècnica.

 

Tinc entès que TV3 ha donat un cop de mà, tallant la retransmissió del Concert de Sant Esteve abans del clam per donar pas al discurs del MHP Aragonès des d'una escola primerenca en la immersió. La TV del règim fa la seva part; l'escenografia és simbòlica i encertada. El problema és el contingut. No és només falta de carisma; és falta d'esma. Predica el president el diàleg, sense esmentar la taula, que ja sona tan avorrida com un conte contat deu vegades, que diu Shakespeare de la vida. De la taula parla Oriol Junqueras, fitxat com a tertulià a la ràdio (això comença a ser asfixiant) i se'n dol que els de JxC no hagin volgut seure-hi. En realitat, els han vetat els d'ERC, però això es perd a la traducció.

 

Com que el president Aragonès es refia tant del diàleg com jo de les profecies de Nostradamus, assegura, per tranquil·litat de tothom, que "no estem disposats a renunciar a la independència de Catalunya." El problema segueix el contingut, o la falta de contingut. Perquè no estar disposat a renunciar al que sigui no significa que hi hagi voluntat de fer-ho realitat. Jo tampoc no estic disposat a renunciar a fer un cafè amb l'hipogrif.

La partitocràcia catalana contra la independència

El meu article a La República.cat aquest cap de setmana.

A hores d'ara no hi ha cap democràcia sense llibertat de partits polítics. És raonable que tinguin finançament públic. El problema apareix quan aquest perd la proporcionalitat amb les condicions socials mitjanes al seu voltant i el partit esdevé un fi en si mateix, un modus vivendi d'una oligarquia que només cerca perpetuar-se i, de ser possible, com a oligarquia hegemònica. L'interès general no té gens d'interès; el que cal és la línia del partit, o sigui dels que remenen les cireres.

La partitocràcia és un règim oligàrquic, amb sous excessius i privilegis pels representants i càrrecs públics (l'anomenada classe o casta política) sense cap prova d'idoneïtat; amb llistes electorals tancades i bloquejades; funcionament intern no democràtic; estructures clientelars; monopoli dels mitjans públics de comunicació, control dels privats, via subvencions; i control també de qualssevol institucions i organismes de la societat civil, les universitats, les fundacions, les associacions, etc. 

La partitocràcia "independentista" vol fer impossible la independència asfixiant la democràcia.

L'article de La Rep.cat, aquí.

Això sí que és una amenaça

Veiem. Es pot estar més o menys, o gens d'acord amb les mesures preses per les autoritats europees, estatals o comunitàries al voltant de la pandèmia. De fet, l'esfera pública ara mateix és un bullidor d'opinions de tota mena, sovint antagòniques. En una cosa, però,  sembla haver-hi unanimitat: que cal prendre mesures. Els polítics estan per això, per prendre mesures orientades a l'interès general o el bé comú, com es diu a l'època dels comuns. Si després accepten o no les responsabilitats que se'n deriven és una altra qüestió.

 

En qualsevol cas el que sembla una absoluta irresponsabilitat és no adoptar cap mena de mesures davant una crisi tan greu com la pandèmia COVID. Cert que aquesta inacció, gairebé budista, té arrels en la dreta espanyola. Es recordarà, el filòsof M. Rajoy sentenciant que no adoptar cap decisió és també una decisió.Al cas de la presidenta Ayuso, partidària del més mortífer laissez-faire, la decisió de convertir la capital de l'Estat en un focus de contagis a tot arreu. 

 

Fins els liberals més ximples saben, perquè s'ho va revelar el seu pare Stuart Mill, que el límit dels drets són els drets dels altres, sobretot, el dret a la vida i la salut. Un dret trepitjat per l'arbitrària decisió/no decisió de la Sra. Ayuso, que converteix Madrid en el portaavions del virus. I una amenaça per a la resta de l'Estat i més enllà.

 

Vet aquí un motiu per aplicar a Madrid una mena de 155 d'urgència via Llei de Seguretat Nacional. Una ocasió única de provar que aquesta llei no es va fer només contra Catalunya.

Desobeir per defensar la llengua

Les coses com són. La immersió ha estat un èxit; el que és un fracàs és la inacció i la negligència del govern i la feinada espanyolitzant de TV3. Ho sap tothom i que ho digui Joaquim Arenas li dona el pes de l'autoritat. La seva observació sobre els nens que parlen castellà al carrer, però dominen el català, sembla una trivialitat, però prova la competència de qui no jutja pas per les aparences.

 

I, és clar, com que ha estat un èxit, esdevé l'objectiu numero 1 dels atacs al català. TV3 no només és un aparell de propaganda d'ERC sinó que també (i precisament per això) és la cinquena columna de l'Estat en la seva tradicional dèria de substituir el català pel castellà. ERC. JxC i el PSC s'han repartit els òrgans de govern dels mitjans públics de comunicació i no sembla que hi hagi un projecte de canviar la trajectòria castellanitzant i antiindependentista de TV3 que ERC promou d'amagatotis, mentre fa escarafalls i s'esquinça les vestidures ploriquejant per l'agressivitat de la campanya d'imposició del castellà. 

 

El govern no sap per a on tirar. Sembla arrupir-se darrere la urgència de la COVID (en bona part causada per la seva deixadesa els mesos passats) per no donar la cara en la qüestió de l'atac del 25% i abandonar els centres insubmisos. Mentrestant, l'adversari segueix la seva feina de demolició i l'estament dels advocats barcelonins fa costat a la iniqua sentència del 25%, recorda al govern que les sentències estan per a complir-les i li retreu la seva inacció. 

 

La veu de la dignitat parla, com és habitual, per boca de Clara Ponsatí que, al seu torn retreu al govern la seva incapacitat de donar resposta a l'atac del 25% i de fer costat els centres educatius insubmisos.

 

La immersió funciona i s'ha de defensar. Amb la insubmissió, si cal.

El govern que venia a "culminar la independència" té una ocasió d'or per començar a fer-ho. Hic Rodhus, hic salta!"

Exigències compartides

Si alguna cosa queda clara amb aquesta pandèmia és que res no està clar. L'opinió pública es veu confrontada dia rere dia a informacions contradictòries d'ordre polític, econòmic i, fins i tot, científic. Les contradiccions dels experts científics deixen els responsables polítics en la inòpia i, amb la responsabilitat d'explicar per què segueixen un criteri i no un d'altre. Amb la seva consuetud de veure-ho tot en termes electorals, el més probable és que prenguin mesures també contradictòries, sense poder fer res d'altre perquè tothom pressiona precisament perquè facin alguna cosa. I la cosa que fan pot generar més caos en una societat ja sotmesa al caos de la pandèmia mateixa.

 

La presidenta Ayuso es declara en rebel·lia contra els criteris defensius més o menys compartits. Aquesta nova Joana d'Arc representa el macizo de la raza i declara Madrid territori lliure de mesures repressives de la pandèmia. Ni vaccines, ni tests, ni antígens, ni PCRs, ni passaports ni res. La fórmula contra la COVID és el liberalisme i el dret dels madrilenys a escampar el virus a tot arreu.

 

A l'altra banda, el president Aragonès per tal d'amagar el caràcter caòtic, erràtic i moltes vegades injust de les mesures del seu govern, treu pit i exigeix al gobierno de l'Estat el pagament del fons COVID pel 2022. Diu que se l'acostaran els bascs i els gallecs, crec, però no diu quina és la força dels tres per obligar Sánchez a complir el que ja ha dit que no vol complir. I, com diria Cató, el censor, encara hem de parlar de la independència.

 

Afegim les activitats econòmiques al voltant de la pandèmia, els interessos de les empreses farmacèutiques i d'altres tipus, mogudes per la regla de la maximització del benefici a les que suposem capaces de qualsevol joc brut. Cosa que, de vegades, passa. Ja tenim l'argamassa per bastir tota mena de teories conspiratives que, al seu torn, es barallen entre elles amb un grau considerable de fanatisme.

 

Una crítica sovintejada és que els governs aprofiten el caos i la por de la pandèmia per a retallar drets fonamentals i llibertats públiques. Cert. Confrontats amb problemes que no saben, no poden o no volen resoldre, els governs redueixen al màximum la complexitat social i el pluralisme democràtic, sobretot si es justifiquen invocant criteris de seguretat pública. L'autoritarisme és el darrer refugi de la incompetència.

 

L'Estat i les seves delegacions territorials han de garantir la seguretat de la població sense minva de la seva llibertat.

Els insults a Lluís Llach

 

El concert de Lluís Llach del dia 18 va rebre dues classes de crítiques, unes per raons sanitàries i les altres, polítiques. Com que no em considero amb competència sobre les primeres, parlo de les segones. I, de pas, una altra vegada de Twitter. Del terrible Twitter, que treu de polleguera a un munt de polítics i periodistes (no a tots, ben entès), pel seu caràcter crític, sarcàstic, irrespectuós i fins i tot ofensiu i insultant. Cal tancar Twitter per a què els mandarins de la política i la comunicació, en feliç comunió, puguin fer de les seves. Tancar Twitter, espai de llibertinatge, on tothom es creu amb dret a dir la seva, fins i tot a criticar les manifestacions del mandarinat. I qüestionar el seu dret a monopolitzar l'emissió de missatges. 

Twitter és un "femer"!, s'indignen els ideòlegs d'ERC. No veuen que les millores roses neixen sovint als femers. No veuen més que el fem. I tampoc no demanen qui n'és responsable del femer. Perquè aquesta joia publicada ahir al Twitter de XXX-KW2, efectivament, és representativa de la rabiosa reacció republicana al concert de Llach. El twitt és tan primitiu i tan brutal que, sense dubte, mereix la consideració de joia del femer. 

I tot perquè Llach ha posat paraules al sentir generalitzat a l'independentisme: que la taula del diàleg ha estat una estafa.

La lluita per la llengua

Tres salves pel Gironès! Girona sempre al capdavant de l'independentisme. Perquè avui la lluita per la independència és la lluita per la supervivència de la llengua. Sí, parlem de la llengua, que és el pal de paller de la identitat catalana. Com ho ha estat des de fa segles d'una forma natural i, des de la Renaixença, d'una forma conscient, proposada amb l'objectiu final de la plenitud de la independència. Ho sap tothom, ja abans de Prat de la Riba, que la llengua és la pàtria. Tothom, tret dels que no coneixen d'altra pàtria que llur partit i llurs privilegis.

 

I sí, també parlem de supervivència perquè la llengua està greument amenaçada. No és alarmisme; és una realitat que també coneix tothom. Venir a negar que el català estigui en perill i mantenir, en canvi, que ho està el castellà, és l'eix de l'atac colonial al poble català. Quelcom que el poble sembla sentir com un nou intent d'aniquilar la nació catalana. Aquests tres instituts del Gironès, assenyalen el camí de resposta de la societat catalana a la imposició del 25%: la desobediència i la insubmissió. 

 

El problema és que aquesta hauria de ser l'actitud del govern per tal de no deixar els centres educatius a mercè de la repressió estatal; però no sembla ser-ho. És d'esperar que l'exemple dels tres instituts gironins (abans ha estat un centre de Salt), s'escampi a tot arreu i, mentre la situació es mantingui en "stand by" o punt mort, no hi esclatarà cap conflicte, encara que no hi hagui cobertura institucional. Però si la repressió s'enceba amb un o més dels instituts, la realitat es plantejarà amb tota cruesa: es farà responsable el govern de la defensa i protecció dels centres educatius?

Tornar a fer el préssec

El dissabte és un dia quasifestiu. No té el caràcter de jornada de repòs sant, absolut, total, com entre els jueus, però, com que preval l'oci, la gent pot passar l'estona fantasiant. Així, el president Aragonès se n'ha anat a la manifestació de Som Escola, a Barcelona a passar l'estona i, com que és un valent, s'ha llençat de cap al femer de Twitter amb un twitt fabulant, molt satisfet de la vida, que "ho hem tornat a fer".  

Aquesta dèria de tornar a fer el que no s'està segur d'haver fet abans és un dels trets més singulars i absurds de la retòrica de l'independentisme d'esquerra filistea. És un etern "tornar a fer" el que mai es fa i el que més s'assembla a un dolce far niente, però cobrant. El trèmolo presidencial s'il·lustra amb una foto que no es pot descriure. Cal mirar-la per creure-la. Uns governants i representants polítics "plantant cara" a l'Estat amb uns guants de pallasso. Està clar: tornen a fer l'enze. 

 

I el mateix president que el dissabte "plantava cara" a l'Estat fent el préssec, el dimecres vinent participarà en una conferència telemàtica de presidents autonòmics. Per continuar la feinada de plantar cara. L'última vegada que es va convocar aquest òrgan, el president Torra es negà a anar-hi. Aleshores, i, com diu el president Aragonès, hem tornat a fer-ho, hem tornat a ser una comunitat autònoma d'Espanya. O sigui, hem actualitzat l'estatus de colònia.

La llengua pot cremar-ho tot

La manifestació d'ahir, convocada per  Som Escola, una plataforma dins d'Òmnium  i a la que s'afegí l'ANC, és polièdrica, amb facetes de diferents colors: que si l'acte és iniciativa cívica perquè les institucions procrastinen; que si la convocatòria d'Òmnium és més esmorteïda i la de l'ANC més combativa; que si els partits no són capaces de reaccionar davant el nou atac espanyol del 25% contra el català; que si la Generalitat va participar-hi amb el que es diu "perfil baix"; que si els polítics van fingir una unitat (amb la capçalera del MH Aragonès, la MH Borràs i Junqueras) que no existeix pas; que si la presència de Junqueras mostra la seva tutela del govern, etc. 

 

Sigui com sigui, el que s'ha tornat a palesar és que la gent hi és; si se la convoca, va. El suport a qualsevol acció del govern de confrontació amb l'Estat hi és. La gent no defrauda pas. I les institucions, els partits, els polítics, què fan? Sembla que estan pensant querellar-s contra Casado per una de les seves ximpleries incendiàries contra Catalunya. Però, tot i ser necessària, aquesta no és una resposta a l'altura del repte perquè individualitza en un personatge d'òpera bufa un conflicte col·lectiu d'una fondària insondable. 

 

L'atac a la llengua, temple de la identitat catalana, no és un fet aïllat, un exabrupte d'un governant que hagi perdut els papers, sinó que respon a un pla sistemàtic de tots els poders de l'Estat, gobierno, legislatiu i judicial, encapçalats per la Corona, per anorrear la cultura catalana, com diu molt bé Elisenda Paluzie. 

 

El moment és greu. L'agressivitat del bloc espanyolista s'intensifica en el que considera l'assalt a l'últim baluard independentista. Cal que la resposta sigui proporcional. Els polítics no poden arrupir-se darrere els funcionaris i fugir d'estudi derivant en els subordinats les seves responsabilitats. Un institut de Salt es declara insubmís al 25% en castellà. Caldrà donar-li suport, oi? I és que ja n'hi ha prou de demanar a la gent que surti al carrer per enviar després els mossos a reprimir-la. 

 

Ara toca cridar a la insubmissió. I, per això, cal donar exemple.

Per què odien Twitter?

Recordeu el comissari polític Sergi Sol titllant la xarxa de l'ocellet de "femer"; i la presentadora del FAQs, Cristina Puig, per la qual Twitter és un pandemònium on impera la grolleria, l'abús i la llei del més fort; i innombrables tertúlies plenes de polítics i periodistes, escandalitzats del llibertinatge de la xarxa; els mateixos que, a correcuita comentaran notícies d'OK Diari, o La Razón, o la COPE, etc., com si fossin respectables. 

 

Per a determinats polítics i periodistes (de vegades no se'n poden diferenciar, però generalment són els més incompetents), el millor Twitter és el Twitter mort, tancat, silenciat. És un odi virulent. Però, per què tant d'odi, si es tracta d'una xarxa social, una humil xarxa social, a l'estil de Facebook o Instagram, o altres xarxes d'interaccions privades? I per què precisament twitter? Sense cap mena dubte, perquè és la que té major transcendència pública. Una prova més de l'encert de la dita feminista que "el privat és sempre públic".

 

I aquí rau el problema, aquesta és la raó de l'odi: que Twitter és un espai de llibertat d'expressió que ningú no pot censurar, ni adoctrinar, ni tancar, ni monopolitzar, ni orientar ni vetar; un espai lliure on és crítica tota mena de figures públiques, siguin comunicadors o comunicats. Esgarrifós, oi? Un escàndol! Tothom sap que la llibertat d'expressió és patrimoni dels comunicadors dels mitjans i els seus amics els polítics. Tots endollats als partits polítics o a les empreses de comunicació, periódics, televisions, ràdios, Això de demanar responsabilitats a tots dos lliurement, al marge dels mitjans convencionals i els partits, no es pot permetre. Odien Twitter perquè és el fòrum públic més important, l'àgora de la ciutadania crítica que no poden controlar.

 

I, al mateix temps, la xarxa de l'ocellet, és un àmbit de formació de l'opinió, de judici públic més encertat que qualsevol think tank perquè juga amb metadades i milions d'interaccions, sense cap ideologia o doctrina prèvia. Twitter té publicat un estudi intern, on sintetitza l'opinió pública dominant a la xarxa. I, pel que fa a Espanya, la clava.

Rufián: 126.000 € l'any

És el que ens costa als contribuents la bombolla retòrica d'aquest individu. Li paguem 126.000 € l'any per plagiar tweets, escriure en castellà amb errades d'ortografia, parlar com un pinxo tavernari al Parlament, enganyar als catalans i anar contra la independència de Catalunya seguint les consignes del seu cap, Oriol Junqueras. Aquest, també conegut com "l'estel de la tramuntana", apel·latiu que el va dedicar un dels seus creients, del sector intel·lectual,  com Gabriel Rufian, segueix fil per randa la regla d'or de tot tirà: envoltar-se de gent encara més mediocre que ell (que ja ho és de valent) perquè no li faci ombra.

 

Ha estat la negociació més dura i complicada que jo he viscut mai, diu el pocavergonya en el primer tweet que fa en català en una llarga estona. I per mentir, com sempre. La negociació no ha estat tal i ell ho sap, però ha de treure pit per amagar que ha aprovat com un mesell els pressupostos del saqueig de Catalunya de franc, sense benefici real pel país i la prova és que, per molt que gallegi, no quantifica els resultats perquè són literalment res. Cinc milions per doblar al català pelis de FilmIn i Moviestar, mentre 18.000 milions se'n van cap a Madrid amb l'aprovació d'aquesta colla de sipais dels espanyols que són els republicans catalans. Els mateixos que el 2005 deien que havien negociat un acord amb el PSOE per doblar al català tot el cine espanyol. Una de les seves habituals mentides. 

 

El pinxo que representa l'"independentisme" a Madrid, sense ser independentista ell mateix, que ja té mèrit, presenta com un triomf "dur i complicat" reduir el 100% al 5% que, en realitat, serà el 2%. Però ell seguirà embutxacant-se 126.000 € l'any que de cap manera es mereix. Mentrestant el seu protector, Oriol Junqueras, cada vegada més semblant al Papa Clemente del Palmar de Troia, càrrega contra Laura Borràs per les seves declaracions sobre l'escola de Canet de Mar. 

 

Aquest nou atac dels espanyols a la llengua catalana treu als republicans de polleguera perquè els obliga a donar una resposta a l'alçada de l'atac. I, com que en cap cas arriscaran llurs paguetes i cadires, prefereixen atacar als seus aliats de govern que afrontar als espanyols. I ho fan amb tota la seva artilleria (prova que estan espantats), primer han fet foc amb l'escopeta de Marta Vilalta; després han engegat la metralladora del suposat president de la Generalitat, Aragonès i, per últim s'han vist forçats a treure el Gran Berta, Oriol Junqueras. I tot per amagar que no són capaços de defensar la llengua perquè no volen perdre llurs paguetes.

 

Els de Junts per Catalunya no són pas millors. Borràs parla d'assumir les responsabilitats de les escoles amenaçades pel 25%. Miriam Nogueras prova que la negociació dels pressupostos/llei de l'audiovisual ha estat una nova estafa d'ERC, cosa que tothom veu. Però cap de les dues fa res per trencar l'aliança del seu partir amb els unionistes d'ERC; ans al contrari, els legitimen. Probablement per la mateixa raó per la qual ERC s'empassa el que els espanyols li diguin: per no perdre paguetes i cadires.

Esgarrifós

Aquest element deixa el nivell del Congrés, que mai ha estat molt a dalt, a l'alçada de les fires, mercats i tavernes del regne. Recorda un venedor d'elixirs, llevat del do de la paraula. El seu resum que "al final es protegeix la producció audiovisual en català i en llengües cooficials, que era l'objectiu" és això que els espanyols diuen "un brindis al sol". 

 

Quin era l'objectiu? Oblidem la taula del diàleg, el referèndum, l'autodeterminació i resta d'andròmines de la golfa republicana. L'objectiu reduït a la seva mínima expressió era protegir la producció audiovisual en català. I es considera assolit amb una subquota de la quota d'un 2% i cinc milions d'euros per a plataformes amb seu a Espanya, FilmIn i Movistar? De debò? Ningú no pensa que aprovar els pressupostos a canvi d'això és com aprovar-los a condició que estiguin en paper, o sigui, de franc? 

 

Però que pot dir el noi? Que ha fracassat i que els espanyols l'han pres el pèl una vegada més? No pot fer-ho perquè no és veritat o no és tota la veritat. Ha fracassat pel que fa als interessos de Catalunya, però ha triomfat al seu objectiu real, que era aprovar els pressupostos per donar estabilitat al gobierno i, de pas, a la seva condició de portaveu parlamentari d'ERC. 

 

De fet, se'l veu feliç, radiant i, com de l'abundància del cor parla la boca, ja diu a qui vol escoltar-li que aquests pressupostos seran bianuals i arribaran fins a les eleccions de 2023. Això el garanteix que no haurà de passar una altra vegada la vergonya i l'angúnia de fer com que negocia uns pressupostos que està disposat a aprovar de franc.

 

El que ha fet.

Casus belli

Tothom sap que, pels catalans, la llengua és la clau de volta de la seva identitat nacional. És allò que els diferencia dels espanyols, el fet diferencial cristal·litzat en paraules. La llengua és el finestral que permet veure un país diferent. Unes tradicions, unes institucions, costums diferents; una cultura espiritual i material diferent. Perquè els països només s'entenen a través llurs llengües. Imposeu-les una llengua estrangera i veureu un altre país. Ho veureu amb ulls de colons.

 

Això ho sap tothom a Catalunya, però no a Espanya. Els espanyols pensen que el català és una nosa per l'avançament de la nació espanyola, una reminiscència, un atavisme que cal erradicar en benefici del progrés. Als pitjors casos, els períodes de dictadura de dretes a Espanya, és a dir, gairebé sempre, s'imposa el castellà a sang i foc i es prohibeix l'ús del català. Als millors, als breus interludis liberals o d'esquerra, es tolera un bilingüisme sovint presentat com a una mostra de bona voluntat, empatia i comprensió cap a les llengües i cultures minoritàries, que cal protegir com a tresors de pluralisme del país i bla, bla, bla. En realitat, es tracta d'una forma suau d'imposició del castellà que, com a llengua política i jurídicament dominant, perpetua la subalternitat del català a la terra seva. Si voleu protegir les llengües i cultures minoritàries, permeteu-les ser majoritàries, que ho seran si disposen d'un Estat propi que faci per elles, el que l'Estat espanyol fa pel castellà. 

 

Fins avui, ERC ha aconseguit endarrerir l'acció per la independència fins al 2050, amb tota mena de tripijocs retòrics i boiroses declaracions sense perdre massa suport col·lectiu. El nou atac directe dels tribunals a la immersió lingüística, però, pura ingerència indeguda en una competència exclusiva de la Generalitat, li força a donar la resposta a l'altura del repte. És la llengua la que està en joc. La proposta de Laura Borràs pot sonar a fórmula màgica o dèria hiperventilada sobretot a oïdes de qui no gosa fer res per defensar el català; però és una proposta que obre el camí a la desobediència. Els que la rebutgen, titllant-la de màgica i partidista, els que es neguen a assumir la responsabilitat política de la desobediència i la carreguen sobre els funcionaris i centres, hauran d'explicar quina és la seva proposta.

A propòsit, el Consell per la República posa a disposició de la comunitat educativa la defensa jurídica per blindar el català. Si cal desobeir s'ha de fer amb garanties.

 

Perquè, agradi o no, sense desobediència no hi haurà independència.

La Generalitat al servei dels espanyols

D'ençà que ha començat el nou atac espanyol contra el català, el MHP de la Generalitat, Pere Aragonès, ha estat amagat a saber on gairebé una setmana. I hi ha deixat la víctima, l'escola de Canet de Mar, en mans del seu conseller d'Educació, Josep Gonzàlez Cambray que, al seu torn va deixar-la en mans del seu director perquè, va dir, la Generalitat no hi pot fer res. Aleshores, les xarxes van bullir, sobretot el tweeter criticant la desaparició d'Aragonés i la seva covardia. I el van dir de tot. Amb raó al meu punt de vista.

Fins que, al dilluns següent, ahir, Aragonès va apareixer en públic. Per donar explicacions de la seva absència? No. Per respondre a l'atac dels espanyols com mereixen? No. Per donar suport a l'escola amenaçada o alguna mena de solució? No. Per atacar als seus aliats de JxC en línia amb la vella dita que la millor defensa és un bon atac. I un atac als aliats, en concret a la presidenta del Parlament, Laura Borràs; no al gobierno, ni a l'Estat. ERC mai ataca el Estat espanyol, amb el que colabora; ataca sempre, desde fa anays i panys als independentistes de JxC perquè la independència és l'enemiga real per a ERC.

I quina forma pren l'atac? Aragonès retreu a Borràs que utilitzi el català per fer "partidisme". Partidisme i res més que partidisme és el que porta anys fent ERC que sempre ha donat preferència al seu joc de partit que a la independència. Partidisme sense cap vergonya. Han acabat amb l'unitat independentista, han torpedejat el govern anterior del president Torra, al que han inhabilitat en colaboració amb els espanyols i han plantejat la seva acció política no cap a la independència, sinò cap a l'hegemònia a dins dels partits dits independentistes..

I, a més d'atacar la Laura Borràs, Aragonès anuncia que el seu govern està treballant per tal de trobar una solució permanent al problema del català a les escoles. Però no diu res del que estan fent, sense dubte perquè no estan fent res, com sempre. Fins a que trobin alguna mentida com las que fa valer Rufian a les negociacions i que normalment li duren hores.

Perquè no saben fer res ni els interessa. Només els interessa cobrar a fi de mes el sou per impedir la independència de Catalunya.

Les divisions del Vaticà

Terrabastall al cor nacionalcatòlic de l'Espanya consagrada al cor de Jesús. Els hereus de l'invicte caudillo, que entrava als temples sota pàl·lium, com el santíssim, treuen foc pels queixals de veure una vicepresidenta del gobierno social-comunista rebuda afablement pel Papa Bergoglio. Si ja us dèiem que un papa argentí i, a més a més, jesuïta, qui sap si seguidor de la teologia de l'alliberament, és un criptoenemic d'Espanya! Què temps aquells en què el Papa anterior rebia a la vicepresidenta del gobierno i la ministra de defensa, ambdues del PP, amb mantellina i peineta negres com si anessin a la processió del Corpus! 

 

D'això ha parlat el portaveu d'ERC, Gabriel Rufian. La seva lliçó binària sobre el bé i el mal arrossegant les paraules amb un feixuc accent texà ha estat un tweet que diu textualment: Yolanda Díaz yendo al Vaticano para visitar a un Papa que habla y reivindica Derechos Humanos en el mundo./Pablo Casado yendo a una misa para honrar a un dictador fascista que violentó durante 40 años Derechos Humanos en España. 

 

Això que Bergoglio "habla y reivindica Derechos Humanos en el mundo" (sic) sona una mica ridícul en tractant-se d'un Papa que parla de la igualtat de gènere, però es nega a admetre-la al si de l'església; que parla de drets humans, però és tou amb la pràctica molt expandida d'abusos del clergat; parla de democràcia a tot arreu, però no fa res per moderar el radicalisme polític reaccionari dels mitjans de l'Església. És a dir, que té un xic de chanta, la seva aportació al casuisme jesuític. 

 

La vicepresidenta, però, va a la seva i fa bé. Es presenta descoberta i afirmant un comportament civil, sense fer gestos de submissió de dona creient. Al cap i a la fi, representa l'esquerra de debò, l'esquerra més a l'esquerra a Espanya, atès que procedeix del Partit Comunista, un partit intrínsecament materialista. En conseqüència tots dos van xerrar quaranta minuts sobre qüestions terrenals, encara que des d'un punt de vista celestial, com es veu al concepte de "treball decent". Com pot ser "decent" el que la Bíblia presenta com a una maledicció de Déu? Tanmateix, la vicepresidenta va trobar la trobada "emocionant". Un terme més a prop del cor que del càlcul racional. 

 

En una ocasió algú va advertir Stalin que el Vaticà s'emprenyaria amb una de les seves decisions i el dictador va contestar, i quantes divisions té el Vaticà? Si non e vero, è ben trovato. La vicepresidenta, antiga militant comunista, s'ha anat a passar revista a les divisions del Vaticà. És això probablement el que troba "emocionant". Sobretot perquè afavoreix la seva aspiració a presidir el gobierno d'Espanya. Val més tenir les divisions del Vaticà a favor que en contra.

El "pobre nen"

Casado, l'enze verinós de la dreta espanyola, de visita en Xile, ha fet el que d'ordinari fan els líders franquistes, malparlar a l'estranger del govern quan no és el seu. Una llarga declaració en clau absolutament espanyola. Un discurs sobre els caps dels presents, dirigit a un auditori a l'altra banda del toll. Un seguit de les seves bajanades amb trèmolos demagògics parlant del "pobre nen" de Canet de Mar un lloc del qual la immensa majoria dels xilens no sabran res; i, probablement Casado, tampoc. Com també és dubtós que sàpiga el que diu quan parla d'"Apartheid".

 

No importa, el líder del PP no es dirigeix als xilens, sinó als muy i mucho espanyoles. Sap que atacar a Catalunya és una fons de vots a Espanya. Quant als xilens, si de cas han sentit el seu discurs, probablement pensaran que és el discurs tradicional dels espanyols, el que varen sentir ells fa dos-cents anys, els cubans fa una mica més de cent i els catalans des de sempre. El discurs colonial. Probablement, no és un encert diplomàtic. Com tampoc ho serà la vinculació entre l'independentisme i el nazisme a un país al qual les forces armades fan el pas de l'oca germànic. 

 

Quan s'exigeix al gobierno espanyol que apliqui l'art. 155 i assumeixi les competències en educació, és difícil que la gent vegi les diferències entre el PP i VOX. La resta de la xerrameca casadiana ha estat un intent fracassat de provar-les al mateix temps que es declara la disponibilitat per a la formació d'una coalició de govern que els mitjans, amb la seva fabulosa capacitat de mistificació, ja anomenen "de centredreta".