Per què odien Twitter?

Recordeu el comissari polític Sergi Sol titllant la xarxa de l'ocellet de "femer"; i la presentadora del FAQs, Cristina Puig, per la qual Twitter és un pandemònium on impera la grolleria, l'abús i la llei del més fort; i innombrables tertúlies plenes de polítics i periodistes, escandalitzats del llibertinatge de la xarxa; els mateixos que, a correcuita comentaran notícies d'OK Diari, o La Razón, o la COPE, etc., com si fossin respectables. 

 

Per a determinats polítics i periodistes (de vegades no se'n poden diferenciar, però generalment són els més incompetents), el millor Twitter és el Twitter mort, tancat, silenciat. És un odi virulent. Però, per què tant d'odi, si es tracta d'una xarxa social, una humil xarxa social, a l'estil de Facebook o Instagram, o altres xarxes d'interaccions privades? I per què precisament twitter? Sense cap mena dubte, perquè és la que té major transcendència pública. Una prova més de l'encert de la dita feminista que "el privat és sempre públic".

 

I aquí rau el problema, aquesta és la raó de l'odi: que Twitter és un espai de llibertat d'expressió que ningú no pot censurar, ni adoctrinar, ni tancar, ni monopolitzar, ni orientar ni vetar; un espai lliure on és crítica tota mena de figures públiques, siguin comunicadors o comunicats. Esgarrifós, oi? Un escàndol! Tothom sap que la llibertat d'expressió és patrimoni dels comunicadors dels mitjans i els seus amics els polítics. Tots endollats als partits polítics o a les empreses de comunicació, periódics, televisions, ràdios, Això de demanar responsabilitats a tots dos lliurement, al marge dels mitjans convencionals i els partits, no es pot permetre. Odien Twitter perquè és el fòrum públic més important, l'àgora de la ciutadania crítica que no poden controlar.

 

I, al mateix temps, la xarxa de l'ocellet, és un àmbit de formació de l'opinió, de judici públic més encertat que qualsevol think tank perquè juga amb metadades i milions d'interaccions, sense cap ideologia o doctrina prèvia. Twitter té publicat un estudi intern, on sintetitza l'opinió pública dominant a la xarxa. I, pel que fa a Espanya, la clava.

Rufián: 126.000 € l'any

És el que ens costa als contribuents la bombolla retòrica d'aquest individu. Li paguem 126.000 € l'any per plagiar tweets, escriure en castellà amb errades d'ortografia, parlar com un pinxo tavernari al Parlament, enganyar als catalans i anar contra la independència de Catalunya seguint les consignes del seu cap, Oriol Junqueras. Aquest, també conegut com "l'estel de la tramuntana", apel·latiu que el va dedicar un dels seus creients, del sector intel·lectual,  com Gabriel Rufian, segueix fil per randa la regla d'or de tot tirà: envoltar-se de gent encara més mediocre que ell (que ja ho és de valent) perquè no li faci ombra.

 

Ha estat la negociació més dura i complicada que jo he viscut mai, diu el pocavergonya en el primer tweet que fa en català en una llarga estona. I per mentir, com sempre. La negociació no ha estat tal i ell ho sap, però ha de treure pit per amagar que ha aprovat com un mesell els pressupostos del saqueig de Catalunya de franc, sense benefici real pel país i la prova és que, per molt que gallegi, no quantifica els resultats perquè són literalment res. Cinc milions per doblar al català pelis de FilmIn i Moviestar, mentre 18.000 milions se'n van cap a Madrid amb l'aprovació d'aquesta colla de sipais dels espanyols que són els republicans catalans. Els mateixos que el 2005 deien que havien negociat un acord amb el PSOE per doblar al català tot el cine espanyol. Una de les seves habituals mentides. 

 

El pinxo que representa l'"independentisme" a Madrid, sense ser independentista ell mateix, que ja té mèrit, presenta com un triomf "dur i complicat" reduir el 100% al 5% que, en realitat, serà el 2%. Però ell seguirà embutxacant-se 126.000 € l'any que de cap manera es mereix. Mentrestant el seu protector, Oriol Junqueras, cada vegada més semblant al Papa Clemente del Palmar de Troia, càrrega contra Laura Borràs per les seves declaracions sobre l'escola de Canet de Mar. 

 

Aquest nou atac dels espanyols a la llengua catalana treu als republicans de polleguera perquè els obliga a donar una resposta a l'alçada de l'atac. I, com que en cap cas arriscaran llurs paguetes i cadires, prefereixen atacar als seus aliats de govern que afrontar als espanyols. I ho fan amb tota la seva artilleria (prova que estan espantats), primer han fet foc amb l'escopeta de Marta Vilalta; després han engegat la metralladora del suposat president de la Generalitat, Aragonès i, per últim s'han vist forçats a treure el Gran Berta, Oriol Junqueras. I tot per amagar que no són capaços de defensar la llengua perquè no volen perdre llurs paguetes.

 

Els de Junts per Catalunya no són pas millors. Borràs parla d'assumir les responsabilitats de les escoles amenaçades pel 25%. Miriam Nogueras prova que la negociació dels pressupostos/llei de l'audiovisual ha estat una nova estafa d'ERC, cosa que tothom veu. Però cap de les dues fa res per trencar l'aliança del seu partir amb els unionistes d'ERC; ans al contrari, els legitimen. Probablement per la mateixa raó per la qual ERC s'empassa el que els espanyols li diguin: per no perdre paguetes i cadires.

Esgarrifós

Aquest element deixa el nivell del Congrés, que mai ha estat molt a dalt, a l'alçada de les fires, mercats i tavernes del regne. Recorda un venedor d'elixirs, llevat del do de la paraula. El seu resum que "al final es protegeix la producció audiovisual en català i en llengües cooficials, que era l'objectiu" és això que els espanyols diuen "un brindis al sol". 

 

Quin era l'objectiu? Oblidem la taula del diàleg, el referèndum, l'autodeterminació i resta d'andròmines de la golfa republicana. L'objectiu reduït a la seva mínima expressió era protegir la producció audiovisual en català. I es considera assolit amb una subquota de la quota d'un 2% i cinc milions d'euros per a plataformes amb seu a Espanya, FilmIn i Movistar? De debò? Ningú no pensa que aprovar els pressupostos a canvi d'això és com aprovar-los a condició que estiguin en paper, o sigui, de franc? 

 

Però que pot dir el noi? Que ha fracassat i que els espanyols l'han pres el pèl una vegada més? No pot fer-ho perquè no és veritat o no és tota la veritat. Ha fracassat pel que fa als interessos de Catalunya, però ha triomfat al seu objectiu real, que era aprovar els pressupostos per donar estabilitat al gobierno i, de pas, a la seva condició de portaveu parlamentari d'ERC. 

 

De fet, se'l veu feliç, radiant i, com de l'abundància del cor parla la boca, ja diu a qui vol escoltar-li que aquests pressupostos seran bianuals i arribaran fins a les eleccions de 2023. Això el garanteix que no haurà de passar una altra vegada la vergonya i l'angúnia de fer com que negocia uns pressupostos que està disposat a aprovar de franc.

 

El que ha fet.

Casus belli

Tothom sap que, pels catalans, la llengua és la clau de volta de la seva identitat nacional. És allò que els diferencia dels espanyols, el fet diferencial cristal·litzat en paraules. La llengua és el finestral que permet veure un país diferent. Unes tradicions, unes institucions, costums diferents; una cultura espiritual i material diferent. Perquè els països només s'entenen a través llurs llengües. Imposeu-les una llengua estrangera i veureu un altre país. Ho veureu amb ulls de colons.

 

Això ho sap tothom a Catalunya, però no a Espanya. Els espanyols pensen que el català és una nosa per l'avançament de la nació espanyola, una reminiscència, un atavisme que cal erradicar en benefici del progrés. Als pitjors casos, els períodes de dictadura de dretes a Espanya, és a dir, gairebé sempre, s'imposa el castellà a sang i foc i es prohibeix l'ús del català. Als millors, als breus interludis liberals o d'esquerra, es tolera un bilingüisme sovint presentat com a una mostra de bona voluntat, empatia i comprensió cap a les llengües i cultures minoritàries, que cal protegir com a tresors de pluralisme del país i bla, bla, bla. En realitat, es tracta d'una forma suau d'imposició del castellà que, com a llengua política i jurídicament dominant, perpetua la subalternitat del català a la terra seva. Si voleu protegir les llengües i cultures minoritàries, permeteu-les ser majoritàries, que ho seran si disposen d'un Estat propi que faci per elles, el que l'Estat espanyol fa pel castellà. 

 

Fins avui, ERC ha aconseguit endarrerir l'acció per la independència fins al 2050, amb tota mena de tripijocs retòrics i boiroses declaracions sense perdre massa suport col·lectiu. El nou atac directe dels tribunals a la immersió lingüística, però, pura ingerència indeguda en una competència exclusiva de la Generalitat, li força a donar la resposta a l'altura del repte. És la llengua la que està en joc. La proposta de Laura Borràs pot sonar a fórmula màgica o dèria hiperventilada sobretot a oïdes de qui no gosa fer res per defensar el català; però és una proposta que obre el camí a la desobediència. Els que la rebutgen, titllant-la de màgica i partidista, els que es neguen a assumir la responsabilitat política de la desobediència i la carreguen sobre els funcionaris i centres, hauran d'explicar quina és la seva proposta.

A propòsit, el Consell per la República posa a disposició de la comunitat educativa la defensa jurídica per blindar el català. Si cal desobeir s'ha de fer amb garanties.

 

Perquè, agradi o no, sense desobediència no hi haurà independència.

La Generalitat al servei dels espanyols

D'ençà que ha començat el nou atac espanyol contra el català, el MHP de la Generalitat, Pere Aragonès, ha estat amagat a saber on gairebé una setmana. I hi ha deixat la víctima, l'escola de Canet de Mar, en mans del seu conseller d'Educació, Josep Gonzàlez Cambray que, al seu torn va deixar-la en mans del seu director perquè, va dir, la Generalitat no hi pot fer res. Aleshores, les xarxes van bullir, sobretot el tweeter criticant la desaparició d'Aragonés i la seva covardia. I el van dir de tot. Amb raó al meu punt de vista.

Fins que, al dilluns següent, ahir, Aragonès va apareixer en públic. Per donar explicacions de la seva absència? No. Per respondre a l'atac dels espanyols com mereixen? No. Per donar suport a l'escola amenaçada o alguna mena de solució? No. Per atacar als seus aliats de JxC en línia amb la vella dita que la millor defensa és un bon atac. I un atac als aliats, en concret a la presidenta del Parlament, Laura Borràs; no al gobierno, ni a l'Estat. ERC mai ataca el Estat espanyol, amb el que colabora; ataca sempre, desde fa anays i panys als independentistes de JxC perquè la independència és l'enemiga real per a ERC.

I quina forma pren l'atac? Aragonès retreu a Borràs que utilitzi el català per fer "partidisme". Partidisme i res més que partidisme és el que porta anys fent ERC que sempre ha donat preferència al seu joc de partit que a la independència. Partidisme sense cap vergonya. Han acabat amb l'unitat independentista, han torpedejat el govern anterior del president Torra, al que han inhabilitat en colaboració amb els espanyols i han plantejat la seva acció política no cap a la independència, sinò cap a l'hegemònia a dins dels partits dits independentistes..

I, a més d'atacar la Laura Borràs, Aragonès anuncia que el seu govern està treballant per tal de trobar una solució permanent al problema del català a les escoles. Però no diu res del que estan fent, sense dubte perquè no estan fent res, com sempre. Fins a que trobin alguna mentida com las que fa valer Rufian a les negociacions i que normalment li duren hores.

Perquè no saben fer res ni els interessa. Només els interessa cobrar a fi de mes el sou per impedir la independència de Catalunya.

Les divisions del Vaticà

Terrabastall al cor nacionalcatòlic de l'Espanya consagrada al cor de Jesús. Els hereus de l'invicte caudillo, que entrava als temples sota pàl·lium, com el santíssim, treuen foc pels queixals de veure una vicepresidenta del gobierno social-comunista rebuda afablement pel Papa Bergoglio. Si ja us dèiem que un papa argentí i, a més a més, jesuïta, qui sap si seguidor de la teologia de l'alliberament, és un criptoenemic d'Espanya! Què temps aquells en què el Papa anterior rebia a la vicepresidenta del gobierno i la ministra de defensa, ambdues del PP, amb mantellina i peineta negres com si anessin a la processió del Corpus! 

 

D'això ha parlat el portaveu d'ERC, Gabriel Rufian. La seva lliçó binària sobre el bé i el mal arrossegant les paraules amb un feixuc accent texà ha estat un tweet que diu textualment: Yolanda Díaz yendo al Vaticano para visitar a un Papa que habla y reivindica Derechos Humanos en el mundo./Pablo Casado yendo a una misa para honrar a un dictador fascista que violentó durante 40 años Derechos Humanos en España. 

 

Això que Bergoglio "habla y reivindica Derechos Humanos en el mundo" (sic) sona una mica ridícul en tractant-se d'un Papa que parla de la igualtat de gènere, però es nega a admetre-la al si de l'església; que parla de drets humans, però és tou amb la pràctica molt expandida d'abusos del clergat; parla de democràcia a tot arreu, però no fa res per moderar el radicalisme polític reaccionari dels mitjans de l'Església. És a dir, que té un xic de chanta, la seva aportació al casuisme jesuític. 

 

La vicepresidenta, però, va a la seva i fa bé. Es presenta descoberta i afirmant un comportament civil, sense fer gestos de submissió de dona creient. Al cap i a la fi, representa l'esquerra de debò, l'esquerra més a l'esquerra a Espanya, atès que procedeix del Partit Comunista, un partit intrínsecament materialista. En conseqüència tots dos van xerrar quaranta minuts sobre qüestions terrenals, encara que des d'un punt de vista celestial, com es veu al concepte de "treball decent". Com pot ser "decent" el que la Bíblia presenta com a una maledicció de Déu? Tanmateix, la vicepresidenta va trobar la trobada "emocionant". Un terme més a prop del cor que del càlcul racional. 

 

En una ocasió algú va advertir Stalin que el Vaticà s'emprenyaria amb una de les seves decisions i el dictador va contestar, i quantes divisions té el Vaticà? Si non e vero, è ben trovato. La vicepresidenta, antiga militant comunista, s'ha anat a passar revista a les divisions del Vaticà. És això probablement el que troba "emocionant". Sobretot perquè afavoreix la seva aspiració a presidir el gobierno d'Espanya. Val més tenir les divisions del Vaticà a favor que en contra.

El "pobre nen"

Casado, l'enze verinós de la dreta espanyola, de visita en Xile, ha fet el que d'ordinari fan els líders franquistes, malparlar a l'estranger del govern quan no és el seu. Una llarga declaració en clau absolutament espanyola. Un discurs sobre els caps dels presents, dirigit a un auditori a l'altra banda del toll. Un seguit de les seves bajanades amb trèmolos demagògics parlant del "pobre nen" de Canet de Mar un lloc del qual la immensa majoria dels xilens no sabran res; i, probablement Casado, tampoc. Com també és dubtós que sàpiga el que diu quan parla d'"Apartheid".

 

No importa, el líder del PP no es dirigeix als xilens, sinó als muy i mucho espanyoles. Sap que atacar a Catalunya és una fons de vots a Espanya. Quant als xilens, si de cas han sentit el seu discurs, probablement pensaran que és el discurs tradicional dels espanyols, el que varen sentir ells fa dos-cents anys, els cubans fa una mica més de cent i els catalans des de sempre. El discurs colonial. Probablement, no és un encert diplomàtic. Com tampoc ho serà la vinculació entre l'independentisme i el nazisme a un país al qual les forces armades fan el pas de l'oca germànic. 

 

Quan s'exigeix al gobierno espanyol que apliqui l'art. 155 i assumeixi les competències en educació, és difícil que la gent vegi les diferències entre el PP i VOX. La resta de la xerrameca casadiana ha estat un intent fracassat de provar-les al mateix temps que es declara la disponibilitat per a la formació d'una coalició de govern que els mitjans, amb la seva fabulosa capacitat de mistificació, ja anomenen "de centredreta".

L'Estat contra Catalunya

No cal perdre el temps amb coses evidents. Hi ha una recrudescència de la campanya dels espanyols contra Catalunya aprofitant la feblesa d'un govern que no sap ni de bon tros per a on tirar. L'atac demagògic dels mitjans espanyols en compte de protegir els drets d'un nen amenaçat per les hordes independentistes, que és una mentida com un castell, és part de la campanya tots azimuts contra Catalunya. No només els periodistes (des dels becaris fins als divos dels magazins i els todòlegs de les tertúlies), també els polítics (d'extrema dreta, de dreta i de dreta moderada que es diu esquerra), tota la jerarquia eclesial, els empresaris, els policies i els jutges, alguns dels quals ronden d'incògnit les xarxes, com Jack l'esbudellador, a la cerca i captura de "nazionalistes".

 

És un muntatge de gran plasticitat, una poderosa imatge. Tot un Estat amb les seves forces armades, jutges, policies, ideòlegs, predicadors, comunicadors etc. per protegir un sol nen. Aquesta és la grandesa de l'Estat de dret, diuen. Els nens castellanoparlants aniran a l'escola  protegits per la força pública democràtica, tot just com els nens negres anaven a l'escola en Alabama als anys seixanta del segle passat.

 

Tanmateix, tothom sap que el nen no ha rebut cap amenaça als seus drets, sinó que ha estat instrumentalitzat pel seu pare, antic candidat de Ciutadans a unes eleccions municipals, per crear un conflicte a on no n'hi havia i atacar el català, menystenint de pas els drets de la resta dels escolars. 

 

No és la campanya, nom de déu, sinó el fet que l'atac és possible perquè és legal. Aquest és el problema. No hi ha cap lloc per a una Catalunya plenament catalana dins la legalitat espanyola que, pel que fa als catalans, és injusta i iniqua. 

 

No és una qüestió de legalitat; és una qüestió de legitimitat. Una qüestió ara per ara oberta a la iniciativa de la gent, atès que els partits han fet palesa la seva incapacitat per dur a terme el que havien promès.

Per a què serveix la Generalitat "republicana"?

Si la Generalitat no té cap capacitat per garantir l'escola catalana en català; si no pot aconseguir ni que fos el 6% de doblatge al català; si no pot plantejar les qüestions del referèndum i l'autodeterminació a una mesa de negociació que es reuneix una vegada a l'any per fer-se fotos; si no té cap capacitat de pressió per afavorir Catalunya als pressupostos espanyols; si no pinta res a la distribució dels fons extraordinaris europeus; si no pot opinar en qüestions claus com els aeroports, les rodalies o els jocs a qualsevol època de l'any; si no pot evitar la imposició del castellà a tot arreu, especialment a la comunicació, inclosos els mitjans públics catalans; si no pot defensar la legislació del Parlament davant les ingerències polítiques dels tribunals espanyols; si no pot protegir els seus ciutadans de l'arbitrarietat policial i judicial espanyola; si no pot rebutjar la presència del rei d'Espanya a Catalunya i a més a més, el seu president, MH Aragonès, en representació de tot el bloc independentista que fa costat al seu govern, seu a la seva taula... serveixen per a res la "Generalitat republicana" i els partits que la componen i es diuen "independentistes"? 

 

Només que per a perpetuar-se com a gestors de la colònia i garantir el modus vivendi d'una classe política professionalitzada aquí i a Madrid que no té gens d'interès a implementar el mandat de l'1-O ni la menor intenció de fer-ho. Diuen que són independentistes, però viuen de cobrar una morterada com a agents dels espanyols.

 

La Generalitat "republicana" no és gens de republicana; ni tan sols és Generalitat.

El bisbe tafaner

En dir-se "catòlica", l'església es veu a si mateixa com a un cos universal. A dins dels Estats, és una associació privada que, a més d'un fi social, com totes les associacions, té un de celestial. Per això els seus representants diuen coses sorprenents. Estan al seu dret, mentre no pretenguin que les seves opinions siguin lleis civils positives de compliment obligat. Fa temps que s'ha acabat la tirania eclesiàstica en Occident, gràcies a la separació entre l'església i l'Estat.

En Espanya, però, les coses presenten un altre caire. La separació és nominal; no real. L'església espanyola és un Estat dins l'Estat, una mena de hierocràcia, la doctrina de la qual és dogma pels creients, però només per a ells, encara que li agradaria molt veure-la convertida en llei per a tothom, com va fer al llarg del 95% del temps de la seva història.

Gràcies als déus, el seu entre ells, les opinions del nou bisbe d'Orihuela Alacant no són llei. Poden ser dogmes, veritats eternes, transcendentals, el que vulgueu; però no lleis. En la seva batalla contra les obres del maligne, Monsenyor Munilla domina la comunicació en internet, està present a les xarxes i manté una pàgina web. És home de la seva època pel que fa a la forma, però no pel que fa al fons, un jardí de barbaritats inhumanes. Repeteixo, està al seu dret de dir el que diu. La llibertat d'expressió és per a tothom o no és res. Tot el dret, doncs, però... quines barbaritats!

El bisbe, animat sense dubte pel foc diví, dispara anatemes tots azimuts: els homosexuals són malalts que cal sanar (imagineu); cap dret a l'avortament en cap cas, ni violació ni res; la masturbació és condemnable; i el feminisme rebaixa la dignitat de la dona. Aquesta gosadia d'opinar sobre temes dels quals hom no n'hi sap res, és un dels trets més peculiars dels catòlics, els seguidors de Tertulià, el de "creu perquè és absurd".

No sé si aquest bisbe tan tafaner recorda que, segons la seva religió, Déu veu el fons del cor humà; fins i tot, el seu.

La conxorxa de polítics i periodistes

El gran Jefferson va deixar dit que preferia periòdics sense govern a govern sense periòdics. Homenatge extrem a la llibertat de premsa, base de la llibertat d'expressió, base de la democràcia. Com que la premsa té la missió de controlar el govern, un govern sense premsa és un organisme incontrolat, o sigui, una tirania. 

 

En pura teoria aquesta funció de control escau a l'oposició, però la pràctica és de complicitat entre els polítics i el control, un ritual. De fet, hi ha menys distància entre dos diputats del PP i el PSOE que entre llurs respectius votants. El control real i eficaç és el dels mitjans. O hauria de ser.

 

El que Jefferson no va considerar és que hi hagués una coincidència entre els mitjans i els polítics de forma que, deixant a banda la seva missió de control, els mitjans esdevinguessin col·laboradors dels polítics, al govern i a l'oposició. Una mena de conxorxa. No hi ha partit polític ni organisme públic que no tingui un cabinet de comunicació farcit de periodistes/propagandistes. 

 

Casos com el d'ERC, que té una periodista com a portaveu del partit, són cridaners, però no pas insòlits. Hi ha molts periodistes entre els assessors dels polítics i encara més que opinen a tot arreu com missatgers de partit i omplen les tertúlies de les seves consignes.

 

A l'extrem els mitjans públics de comunicació es troben sota control d'un partit, habitualment, el del govern. El controlat és el controlador i viceversa. És el cas de TV3 i Catalunya Ràdio, convertits en aparells de propaganda d'ERC. I atesa l'epifania espanyolista dels republicans, aparells de propaganda espanyola. El FAQs sembla la veu d'Espanya, en línia amb la línia del partit de eixamplar la base, a despit de l'audiència independentista.

El dret a cremar la bandera

Diu la senyora Arrimadas que els que cremen la bandera espanyola és perquè odien el que representa. Gran descobriment que cal compartir en benefici de la humanitat. Podria ser que la cremessin per alguna altra raó menys abominable als ulls de la diputada, potser per trobar un nou teixit ignífug o per contribuir la il·luminació pública. Però no pas. La cremen per pur odi a què representa. És una veritat de Pero Grullo, personatge castellà molt conegut. Per quina altra raó hom perdria el temps de cremar una cosa tan inútil com la bandera espanyola -i, en general, qualsevol altre símbol tan inútil com aquest-, si no fos perquè odia el que representa?

 

I què representa la bandera espanyola? Segons la mateixa senyora Arrimadas, "una de les democràcies més avançades del món i una de les nacions més importants de la història". No sé qui haurà ficat al cap de la dona (que no sembla capaç d'empassar-se idees una mica més complicades) aquest judici sobre Espanya absolutament fals. Espanya no és una de les democràcies més avançades; ni tan sols és una democràcia. I quant a ser una de les nacions més importants, això acabà fa més de tres-cents anys. Enguany, Espanya no pinta gran cosa a Europa i prop de res al món.

 

Encara que el país fos una democràcia avançada i molt important, els seus habitants tenen el dret a cremar la bandera, sobretot si són part d'una nació oprimida per la violència que aquesta bandera representa. És un dret fonamental que s'anomena llibertat d'expressió que ha de poder exercitar-se amb independència de quines siguin les motivacions, si l'odi o un amor tan intens que abrasa l'objecte de la passió. 

 

Un dret fonamental que la senyora Arrimadas, candidata que va ser a la presidència de la Generalitat i després d'Espanya, sembla partidària de suprimir quan la motivació no li agradi. Prova que Espanya no és una democràcia.

Per la pàtria i el rei, Déu sou entès

Parla la ministra de defensa, Margarita Robles, en entrevista al diari La Razón, adelantat de la cristiandad hispànica a Catalunya. Per boca de la ministra parla l'exèrcit espanyol. La feliç unitat del cos (militar) i l'esperit (civil), base de tota democràcia. El fet civil dominant el militar per a civilitzar-ho. S'ha posat fi a la vella tradició espanyola de sotmetre el civil a la veu militar. Cosa tant més fàcil quan que la ministra s'expressa amb la veu dels militars. 

"L'independentisme no ha estat una amenaça". Una amenaça per a qui? És de suposar que per a la unitat de la pàtria. Òbviament, cap amenaça en termes militars per a una ministra que disposa d'un exèrcit i un cos militar paradoxalment anomenat Guàrdia Civil i que és una mena de guàrdia pretoriana de l'oligarquia espanyola. L'independentisme no té cap força armada. 

Quina amenaça, doncs? Tampoc no ho serà jurídica. La ministra diu, i diu bé, que l'autodeterminació no existeix a la constitució que és la clau de volta de l'ordenament jurídic espanyol amb inclusió de Catalunya. La mateixa ministra que, a més de mentalitat militar, té formació jurídica, atès que és jutgessa, afegeix que no veu cap necessitat de reformar res de la constitució que la té encisada en la seva perfecció; si de cas, alguns retocs per embellir-la. Si la constitució no admet l'autodeterminació i ningú no vol reformar-la, no hi ha via jurídica cap a la independència.

Es tracta, és clar, d'una amenaça política. La voluntat majoritària del poble català (80%) de celebrar un referèndum d'autodeterminació i la voluntat també majoritària d'independència (52%) no es pot ignorar. Cal trobar una llera d'expressió amb les conseqüències institucionals que s'hi derivin. La força de l'independentisme és política, rau en l'opinió pública (recordeu, no pas publicada), al relliscós terreny de la comunicació. I a la comunicació, la primera arma que es fa servir és la mentida. Exactament, el que fa la ministra, veterana d'aquestes lluites: mentir au plein soleil quan diu que l'independentisme no és majoritari a la societat catalana al mateix temps que s'oposa a qualsevol mètode racional (com un referèndum) per esbrinar-ho.

I ja que som al jubileu del més ranci conservadorisme centralista espanyol, menció especial al rei, la virtut més excel·lent del qual és que ningú no és responsable del que faci la seva família, encara que sigui el seu pare. No és un resultat excepcional per a una septana de regnat, però la ministra se sent molt tranquil·la amb el monarca. 

El PSOE és un lleial partit dinàstic al servei de la corona. Al mateix temps és un aliat imprescindible per fer realitat l'objectiu d'ERC d'una república federal ibèrica, un ens de raó tan pragmàtic i realista com l'hipogrif.

Creuen ser el foc

L'estil de pinxo de discoteca del Fra Gerundi de Campazas, portaveu  antiindependentista del partit "independentista" ERC, Gabriel Rufián, és contagiós. 

 

La negativa dels espanyols a complir llur compromís a la Llei de l'audiovisual curulla llur consistent rebuig a totes les altres peticions dels catalans, com referèndum, autodeterminació, aeroport, rodalies, jocs d'hivern i resta d'andròmines de la golfa claudicant d'ERC. I, de pas, palesa a ulls de tothom les mentides d'en Rufián i com aquest ha aprovat els pressupostos de franc, a canvi de mantenir el seu immerescut sou i el de la resta d'endollats del partit pseudoindependentista, ERC. Diuen que és per donar estabilitat a Espanya i evitar que hi arribi l'extrema dreta, com si aquesta fos pitjor per a Catalunya que els socialistes i els de Podemos. En realitat, per seguir cobrant la paga fins a la fi de la legislatura. Res més.

 

A ulls dels independentistes de debò, per tant, tota la negociació de la llei i els pressupostos ha estat una presa de pèl en benefici dels privilegiats d'un partit espanyol, ERC. O sigui un fracàs. Fra Gerundi Rufián va intentar amagar-ho amenaçant debades, com sempre, dient que aturarien els pressupostos al Senat, sense ni tan sols saber que no hi tenen prou vots. Amenaces buides. Un doble fracàs barrejat de petulància i ignorància que va fer emmuir el pinxo pretenciós.

 

Aleshores va intervenir Marta Vilalta, portaveu i vicesecretaria general d'ERC, contagiada de la fanfarroneria del seu portaveu parlamentari Rufián amb la missió d'amagar el seu fracàs. Aquesta Marta Vilalta mereix un petit comentari. Es pot considerar periodista una persona a sou d'un partit polític per defensar la línia del partit, al qual ocupa dos càrrecs orgànics amb un sou que, pel baix, serà de més de 100.000 € l'any, quantitat que la immensa majoria dels seus col·legues, no ha ensumat mai? Pot mostrar un mil·ligram de deontologia professional una "periodista" pagada directament per un partit polític? És clar que no, oi? I és clar també que la seva funció és mistificar a favor d'una organització que obeeix només que a la hipocresia i l'ambigüitat del seu únic líder, l'estel de la Tramuntana. 

 

Com que es tracta d'una "periodista", la seva retòrica a sou té una miqueta més d'elaboració que les ximpleries pomposes del seu model Rufián. Per això amenaça als socialistes amb el foc si insisteixen a enganyar els republicans, una amenaça bíblica per a nens: qui juga amb foc, pot cremar-se. La veritable imbecil·litat d'aquesta amenaça no rau en el seu infantilisme evident, sinó en la pretensió de comparar aquesta banda d'endollats i venuts d'ERC amb el foc.

La crua realitat: no hi saben res

Tres postilles a las declaracions de Jordi Sánchez. 

 

 I.- No saben com fer la independència. El mateix que diu Marta Rovira, que no sap com es fa la independència, però publica un llibre amb Oriol Junqueras dient que ho tornarà a fer; o sigui, que tornarà a fer allò que no sap com es fa. No em direu que no és genial. L'anomenat independentisme no sap com es fa la independència. No és que estigui malament que facin un acte de sinceritat; ans al contrari, és molt d'agrair que ho diguin públicament. Però no haurien d'haver-se presentat a unes eleccions prometent fer el que no saben com fer. Això és un frau. El MHP Puigdemont ha declarat la seva intenció de fer la DUI quan torni. Hi ha una contradicció flagrant entre el que diu el president de JxC i el que diu el seu secretari general. Ells sabran com resoldre-la, com fer la Aufhebung hegeliana, de la que es burlava Jorge Semprún. En qualsevol cas, alguna cosa hauran de fer perquè aquesta situació obeeix a la mateixa lògica patafísica que les declaracions de Marta Rovira. 

 

II.- Sánchez no sap com fer la independència, però sí que sap qué s'ha de fer per fer el que no sap com fer, en concret, aplicar el bàlsam de Fierabràs, la seva fórmula màgica de la unitat independentista que, en la pràctica, és submissió de JxC a l'hegemonia d'un partit com ERC. En el fons, enfortir la partitocràcia independentista catalana, una mena d'oligarquia que fa el contrari del que diu, "ser al costat de la gent". 

 

III.- Tot el que la partitocràcia vol de la gent, i ho diu prou clarament Sánchez, és que mantingui l'esperit i l'empenta independentista, que surti al carrer. Que surti al carrer per fer el que ell no sap com es fa, però cobra per fer. És prou cínic, oi? Si, a continuació, es recorda la dèria, la consuetud de la Generalitat, de ser part acusatòria als processos penals contra els independentistes, el cinisme, passa al terreny de la més absoluta immoralitat. 

 

Si no sabeu com fer el que us vau comprometre a fer, plegueu.

Прощай, Cipollino.

Adeu, Cipollino. 

 

Fa uns anys, en temps de l'inefable M. Rajoy, uns humoristes russos, des d'una emissora en Moscou, van trucar al ministeri espanyol de defensa, fent-se passar per periodistes. Van aconseguir parlar amb la ministra, aleshores María Teresa de Cospedal, per comunicar-li una informació confidencial de màxima importància: el MHP Puigdemont era un agent secret rus conegut pel seu nom de guerra, Cipollino. La ministra va donar crèdit a la pressa de pèl dels còmics. Per pensar en quines mans tenia i té el país veí dipositada la seva (i, per desgràcia, nostra) defensa. 

 

El cas és que la fabula Cipollino es va convertir en un argumentat informe de la Guàrdia Civil, amb l'habitual fantasia gòtica del benemèrit cos, sobre la Russian connection. L'informe va servir com nucli d'una investigació de dos periodistes audaços que va acabar sobre la taula redacció del New York Times, la boca de la veritat al món contemporani. La investigació va citar també com fons un informe d'intel·ligència europeu de deu pàgines que en essència havia estat confirmat per dos funcionaris espanyols. 

 

Primer resultat: el NYT denuncia que darrere l'independentisme català és troba el tradicional enemic d'Occident en general i els EUA en particular. En conseqüència, el PSOE demana que l'Europarlament investigui la possible connexió de l'independentisme amb els russos. I ho aconsegueix, suposo que amb el suport entusiasta del senyor Borrell. 

 

Segon resultat: Oriol Junqueras dona per certa la informació del NYT i considera un "greu error" anar a dialogar amb els russos; cal fer-ho amb els països democràtics. I tot l'orfeó d'ideòlegs republicans el segueixen en el sibil·lí atac als de JxC, donant crèdit, en definitiva, a la història de l'agent secret Cipollino que els humoristes van clavar a la ministra de defensa una miqueta més elaborada. El que es tracta és sempre d'atacar l'independentisme, aprofitant fins i tot els bolos fabricats en Madrid. 

 

L'esquerpa resposta del responsable de l'Agència europea d'Intel·ligèntsia, Borrell, deixa clar que la informació del NYT era un bolo fabricat per la policia espanyola i els dos periodistes. Ara, la llegenda de Cipollino s'ha acabat. Seria bo que Oriol Junqueras, el bona persona, demanés disculpes per haver-se empassat una falsedat només que per fer dany als teòrics aliats.

Ni pa ni toros

Els ploramiques d'ERC estaven ahir com magdalenes a causa de la perversitat del gobierno que ha tornat a enganyar-les amb la llei de l'audiovisual. Plors i cruixir de dents. Era la gota que feia vessar el got de la paciència republicana. El MHP Aragonès va declarar que no tolerarien cap incompliment i l'home fort del partit a Madrid, el portaveu Rufian, ho va expressar amb la seva fatxenderia: "tocar els nassos a ERC és un negoci dolent". I de negocis sap aquest un munt.

 

Aleshores, els plors i lamentacions van deixar pas a les amenaces. Si no hi ha quota, diu el portaveu, no hi haurà llei de l'audiovisual i ERC tombarà els pressupostos al Senat. A desgrat del seu tarannà de pistoler més ràpid del Far West, la seva pólvora està mullada. Al gobierno no li calen els vots d'ERC per passar els pressupostos pel Senat. Espectacle ridícul el de les amenaces buides. 

 

La quota, per minsa que fos, era l'última esperança d'ERC d'amagar que aproven els pressupostos de franc. Com que els comptes no contenen cap benefici ni millora per a Catalunya, almenys que portin una mica de goig i diversió, de pa i circ. És el vell truc dels tirans que ja va denunciar Juvenal al segle I: panem et circenses, per tenir contenta a la gent mentre se l'explota. León de Arroyal va hispanitzar la fórmula el segle XVIII, el de les llums, com "pan y toros", frase que va fer fortuna els segles següents, XIX i XX i, com es veu amb la labor d'ERC, també al XXI. Només que amb una variant, "pa i televisió"; o sigui, "peix al cove i Netflix".

 

La fabulosa incompetència del portaveu negociador, però, ha deixat als catalans sense pa ni circ; sense peix al cove ni netflix. Rufian i tota l'ERC subscriviria el paràgraf final del llibre d'Arroyal, L'oració apologètica en defensa de l'estat florejant d'Espanya. "Haya pan y haya toros, y más que no haya otra cosa. Gobierno ilustrado: pan y toros pide el pueblo. Pan y toros es la comidilla de España. Pan y toros debes proporcionarle para hacer en lo demás cuanto se te antoje in secula seculorum. Amen". 

 

Res no ha canviat a Espanya. Però, a Cataluya, ni pa ni netflix. I el portaveu, com és d'esperar, no dimiteix, només faltaria.

L'independentisme i la bella dorment

El despertar de VOX és culpa de l'independentisme. Fa una estona que l'autonomenada esquerra repeteix el mantra amb la variada cadència del bolero de Ravel o les coreografies dels Hare Krishna. El fons de l'argument, concentrat al verb "despertar", ens apropa al món infantil del despertar de la bella dorment; només que aquí, el que desperta és el drac de foc del Hobbit. Són com nens, però nens actualitzats.

 

Si l'extrema dreta s'ha despertat és que existia. No se la sentia perquè, com tothom sap -excepte l'esquerra de la senyora Carmena- estava dins del PP, partit fundat per un ministre de Franco i farcit de franquistes de tota mena. L'extrema dreta no s'ha despertat, que desperta estava. El que ha fet ha estat separar-se (com els separatistes, vade retro!) del ramat comú en el qual, fins aleshores havia militat, i del que hi havia vivit, el nou don Pelayo, Santiago Abascal. Parlar, si parlar és el que fan, amb veu pròpia diferent de la del ramat majoritari. Per això es diu VOX, oi? 

 

L'independependentisme no té res a veure amb aquesta escissió de la dreta. El ramat majoritari també demana el 155 per a Catalunya com ho fan in foro interno PSOE i Podem. Amb les coses de la pàtria no es juga. Molt més que l'independentisme ha estat el removal de la mòmia el que ha indignat els franquistes. L'assistència de Casado a una missa en memòria de l'invicte Caudillo ha de llegir-se en aquesta clau de la competència interna de la dreta. 

 

Aquesta nebulosa de l'esquerra al voltant de Podemos, un conglomerat de paleocomunistes, retrocomunistes, postcomunistes i neocomunistes, es presenta com la de debò, la que destronarà la pansida esquerra del PSOE. I mostra la mateixa incapacitat analítica de l'esquerra tradicional. La culpa dels seus fracassos sempre és cosa dels altres, mai de les mancances pròpies. En aquest cas, la incapacitat per comprendre l'independentisme és aclaparadora. Per a ella, la nebulosa de l'esquerra de debò, l'independentisme és l'enemic, però, com que no pot confessar-ho, li fa responsable de l'aparició de l'altre enemic. Es el  tòpic de la identitat dels extremismes. Tot plegat, un sofisma lamentable. 

 

Per alguna gent de bona voluntat, la nebulosa tampoc no és l'esquerra, com no ho és el PSOE. El problema és que ningú no sembla saber què és l'esquerra. Potser perquè no és res.

Guanyar a JxC com sigui

Tota la política d'ERC es fa en clau electoral i dins el marc autonòmic. Del que es tracta sempre és d'enfortir l'hegemonia al si de l'independentisme. De fet, el subconscient de Junqueras el traeix quan diu que serà difícil que guanyen altres eleccions. En el fons, pensa a guanyar a JxC perquè les darreres eleccions va guanyar-les el PSC. 

 

El desvergonyiment amb el qual s'expressa el president dels republicans davant els batlles i regidors del partit palesa el propòsit de bastir una mena de partit-Estat i fer-ho des dels esglaons més baixos de la seva estructura. Un partit que s'identifica amb les institucions de l'Estat i es confon amb la seva administració, una mena de PNB al País Basc o de Partit Institucional de Mèxic, amb la seva línia corrupta i autoritària.

 

Per descomptat, el discurs de Junqueras insisteix que la presència del seu partit a la política municipal garanteix la proximitat a la gent. És el contingut de la darrera campanya electoral d'ERC, "al costat de la gent". Perquè ERC no es considera gent. Com que, segons la propaganda republicana, ERC és "més que un partit", pot ser també és l'àngel guardià de cadascú. La realitat, però, és que el partit que tafaneja tant amb la gent és perquè vol controlar-la. Si, a més a més, el mateix partit monopolitza els mitjans públics de comunicació, les possibilitats de la gent d'alliberar-se d'aquesta tutela totalitària, des de la vida personal dels veïns fins a la seva ideologia, són minses. 

 

D'independència ací no en parla ningú.

Marxa enrere cap a la normalitat autonòmica

El meu article a lrp.cat 

 

             *********

Diu la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, que l’independentisme es troba en un “punt mort” a causa de la negativa del govern d’Espanya a negociar un referèndum. No cal esbrinar l’abast exacte del terme “punt mort” ni si es tracta d’un stand by o un full stop. La imprecisió escau a un temps neguitós, de desmobilització i aturada de l’empenta independentista de l’1-O. Hi ha un desencís creixent amb els partits polítics anomenats independentistes, que semblen més interessats a consolidar els seus privilegis partitocràtics que a portar endavant el mandat de l’1-O.

 

L’esperit del govern del president Aragonès és d’entesa amb el govern espanyol que, al cap i a la fi, diu que és d’esquerres. No provocar una reacció defensiva violenta a Espanya. Jugar amb perfil baix i amagar la reivindicació independentista. Donar temps al temps i veure si en dos anys el diàleg dona fruits. Després, uns altres dos anys per reaccionar tant si el diàleg ha reeixit com si no. Quatre anys, fi de la legislatura, eleccions autonòmiques i ja parlarem de nous embats. 

 

Aquest plantejament, a judici dels seus defensors, és l’únic realista i pràctic en lloc de les flamígeres quimeres dels radicals i hiperventilats. Això de soyez realistes, demandez l’impossible és una bandera dels nostres pares. Avui l’únic camí viable, vista la famosa correlació de forces, és seure a parlar, sit and talk. Conservar l’adquirit i progressar gradualment, evitant tota confrontació directa amb l’Estat i col·laborant lleialment amb el desenvolupament d’una política d’esquerra a Espanya que sigui beneficiosa per a Catalunya. Model peix al cove eternament renovat. 

 

Aquesta col·laboració cerca garantir l’estabilitat del govern de Sánchez i el lloc de Catalunya dins d’un marc polític espanyol. L’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat obre possibilitats a la “nova normalitat” i es presenta com un dic davant l’avenç de l’extrema dreta espanyola. Doctrina del mestre Pere i el llop. La simultània aprovació dels pressupostos de la Generalitat amb el suport dels comuns i l’oposició de la CUP és la correspondència al favor de Madrid i el darrer clau al taüt de l’independentisme. Sí, el que es troba en un punt mort. 

 

Si el món es governés per un criteri universal de joc net i cavallerositat en les relacions humanes, aquest esperit de diàleg, d’enteniment, gairebé de confraternal, provocaria una reacció animada d’igual aspiració. El principi de la realitat, però, no ha trigat gens a manifestar-se i ha deixat força clar que no hi ha cap lloc per a l’esperança com l’infern. 

 

La decisió del Tribunal Suprem rebutjant el recurs de la Generalitat i fent miques la immersió lingüística és un torpede a la línia de flotació no només de l’independentisme, sinó de qualsevol catalanisme per pobre i míser que sigui. Tocar l’educació és tocar el sistema reproductiu d’una cultura, d’una societat, d’una nació. La imposició del castellà per mandat judicial és l’enèsim intent de condemnar a mort, el punt mort, el català. Més d’acord amb el seu tarannà pràctic i contundent, l’endemà de l’aprovació dels pressupostos, el president Sánchez ha aturat el projecte de reforma de la llei de memòria històrica que lluïa una de les esmenes d’ERC que mai prosperen. 

 

Aquesta beneïda actitud de reflexió, d’ajornament de la decisió sobre la independència a la legislatura següent i fins i tot a l’any 2050 no té en compte una dada fonamental i inevitable que es farà sentir molt abans. Les properes eleccions autonòmiques, siguin quan siguin, revelaran l’opinió d’un electorat que en tres eleccions prèvies successives ha enviat al parlament tres majories independentistes amb un resultat nul.

 

Quina serà la seva quarta resposta? Tindrem una quarta majoria absoluta independentista amb una hegemonia dels republicans, o bé els electors triaran altres alternatives atès que el resultat de les anteriors ha estat erm? La resposta revelarà quin era el misteriós contingut d’aquell 52% de majoria social que ha donat els setanta-quatre diputats d’una majoria parlamentària tan independentista que el seu president abandona indignat l’hemicicle quan es parla d’independència. Sense dubte per estalviar-se les honres fúnebres del punt mort.