La crua realitat: no hi saben res

Tres postilles a las declaracions de Jordi Sánchez. 

 

 I.- No saben com fer la independència. El mateix que diu Marta Rovira, que no sap com es fa la independència, però publica un llibre amb Oriol Junqueras dient que ho tornarà a fer; o sigui, que tornarà a fer allò que no sap com es fa. No em direu que no és genial. L'anomenat independentisme no sap com es fa la independència. No és que estigui malament que facin un acte de sinceritat; ans al contrari, és molt d'agrair que ho diguin públicament. Però no haurien d'haver-se presentat a unes eleccions prometent fer el que no saben com fer. Això és un frau. El MHP Puigdemont ha declarat la seva intenció de fer la DUI quan torni. Hi ha una contradicció flagrant entre el que diu el president de JxC i el que diu el seu secretari general. Ells sabran com resoldre-la, com fer la Aufhebung hegeliana, de la que es burlava Jorge Semprún. En qualsevol cas, alguna cosa hauran de fer perquè aquesta situació obeeix a la mateixa lògica patafísica que les declaracions de Marta Rovira. 

 

II.- Sánchez no sap com fer la independència, però sí que sap qué s'ha de fer per fer el que no sap com fer, en concret, aplicar el bàlsam de Fierabràs, la seva fórmula màgica de la unitat independentista que, en la pràctica, és submissió de JxC a l'hegemonia d'un partit com ERC. En el fons, enfortir la partitocràcia independentista catalana, una mena d'oligarquia que fa el contrari del que diu, "ser al costat de la gent". 

 

III.- Tot el que la partitocràcia vol de la gent, i ho diu prou clarament Sánchez, és que mantingui l'esperit i l'empenta independentista, que surti al carrer. Que surti al carrer per fer el que ell no sap com es fa, però cobra per fer. És prou cínic, oi? Si, a continuació, es recorda la dèria, la consuetud de la Generalitat, de ser part acusatòria als processos penals contra els independentistes, el cinisme, passa al terreny de la més absoluta immoralitat. 

 

Si no sabeu com fer el que us vau comprometre a fer, plegueu.

Прощай, Cipollino.

Adeu, Cipollino. 

 

Fa uns anys, en temps de l'inefable M. Rajoy, uns humoristes russos, des d'una emissora en Moscou, van trucar al ministeri espanyol de defensa, fent-se passar per periodistes. Van aconseguir parlar amb la ministra, aleshores María Teresa de Cospedal, per comunicar-li una informació confidencial de màxima importància: el MHP Puigdemont era un agent secret rus conegut pel seu nom de guerra, Cipollino. La ministra va donar crèdit a la pressa de pèl dels còmics. Per pensar en quines mans tenia i té el país veí dipositada la seva (i, per desgràcia, nostra) defensa. 

 

El cas és que la fabula Cipollino es va convertir en un argumentat informe de la Guàrdia Civil, amb l'habitual fantasia gòtica del benemèrit cos, sobre la Russian connection. L'informe va servir com nucli d'una investigació de dos periodistes audaços que va acabar sobre la taula redacció del New York Times, la boca de la veritat al món contemporani. La investigació va citar també com fons un informe d'intel·ligència europeu de deu pàgines que en essència havia estat confirmat per dos funcionaris espanyols. 

 

Primer resultat: el NYT denuncia que darrere l'independentisme català és troba el tradicional enemic d'Occident en general i els EUA en particular. En conseqüència, el PSOE demana que l'Europarlament investigui la possible connexió de l'independentisme amb els russos. I ho aconsegueix, suposo que amb el suport entusiasta del senyor Borrell. 

 

Segon resultat: Oriol Junqueras dona per certa la informació del NYT i considera un "greu error" anar a dialogar amb els russos; cal fer-ho amb els països democràtics. I tot l'orfeó d'ideòlegs republicans el segueixen en el sibil·lí atac als de JxC, donant crèdit, en definitiva, a la història de l'agent secret Cipollino que els humoristes van clavar a la ministra de defensa una miqueta més elaborada. El que es tracta és sempre d'atacar l'independentisme, aprofitant fins i tot els bolos fabricats en Madrid. 

 

L'esquerpa resposta del responsable de l'Agència europea d'Intel·ligèntsia, Borrell, deixa clar que la informació del NYT era un bolo fabricat per la policia espanyola i els dos periodistes. Ara, la llegenda de Cipollino s'ha acabat. Seria bo que Oriol Junqueras, el bona persona, demanés disculpes per haver-se empassat una falsedat només que per fer dany als teòrics aliats.

Ni pa ni toros

Els ploramiques d'ERC estaven ahir com magdalenes a causa de la perversitat del gobierno que ha tornat a enganyar-les amb la llei de l'audiovisual. Plors i cruixir de dents. Era la gota que feia vessar el got de la paciència republicana. El MHP Aragonès va declarar que no tolerarien cap incompliment i l'home fort del partit a Madrid, el portaveu Rufian, ho va expressar amb la seva fatxenderia: "tocar els nassos a ERC és un negoci dolent". I de negocis sap aquest un munt.

 

Aleshores, els plors i lamentacions van deixar pas a les amenaces. Si no hi ha quota, diu el portaveu, no hi haurà llei de l'audiovisual i ERC tombarà els pressupostos al Senat. A desgrat del seu tarannà de pistoler més ràpid del Far West, la seva pólvora està mullada. Al gobierno no li calen els vots d'ERC per passar els pressupostos pel Senat. Espectacle ridícul el de les amenaces buides. 

 

La quota, per minsa que fos, era l'última esperança d'ERC d'amagar que aproven els pressupostos de franc. Com que els comptes no contenen cap benefici ni millora per a Catalunya, almenys que portin una mica de goig i diversió, de pa i circ. És el vell truc dels tirans que ja va denunciar Juvenal al segle I: panem et circenses, per tenir contenta a la gent mentre se l'explota. León de Arroyal va hispanitzar la fórmula el segle XVIII, el de les llums, com "pan y toros", frase que va fer fortuna els segles següents, XIX i XX i, com es veu amb la labor d'ERC, també al XXI. Només que amb una variant, "pa i televisió"; o sigui, "peix al cove i Netflix".

 

La fabulosa incompetència del portaveu negociador, però, ha deixat als catalans sense pa ni circ; sense peix al cove ni netflix. Rufian i tota l'ERC subscriviria el paràgraf final del llibre d'Arroyal, L'oració apologètica en defensa de l'estat florejant d'Espanya. "Haya pan y haya toros, y más que no haya otra cosa. Gobierno ilustrado: pan y toros pide el pueblo. Pan y toros es la comidilla de España. Pan y toros debes proporcionarle para hacer en lo demás cuanto se te antoje in secula seculorum. Amen". 

 

Res no ha canviat a Espanya. Però, a Cataluya, ni pa ni netflix. I el portaveu, com és d'esperar, no dimiteix, només faltaria.

L'independentisme i la bella dorment

El despertar de VOX és culpa de l'independentisme. Fa una estona que l'autonomenada esquerra repeteix el mantra amb la variada cadència del bolero de Ravel o les coreografies dels Hare Krishna. El fons de l'argument, concentrat al verb "despertar", ens apropa al món infantil del despertar de la bella dorment; només que aquí, el que desperta és el drac de foc del Hobbit. Són com nens, però nens actualitzats.

 

Si l'extrema dreta s'ha despertat és que existia. No se la sentia perquè, com tothom sap -excepte l'esquerra de la senyora Carmena- estava dins del PP, partit fundat per un ministre de Franco i farcit de franquistes de tota mena. L'extrema dreta no s'ha despertat, que desperta estava. El que ha fet ha estat separar-se (com els separatistes, vade retro!) del ramat comú en el qual, fins aleshores havia militat, i del que hi havia vivit, el nou don Pelayo, Santiago Abascal. Parlar, si parlar és el que fan, amb veu pròpia diferent de la del ramat majoritari. Per això es diu VOX, oi? 

 

L'independependentisme no té res a veure amb aquesta escissió de la dreta. El ramat majoritari també demana el 155 per a Catalunya com ho fan in foro interno PSOE i Podem. Amb les coses de la pàtria no es juga. Molt més que l'independentisme ha estat el removal de la mòmia el que ha indignat els franquistes. L'assistència de Casado a una missa en memòria de l'invicte Caudillo ha de llegir-se en aquesta clau de la competència interna de la dreta. 

 

Aquesta nebulosa de l'esquerra al voltant de Podemos, un conglomerat de paleocomunistes, retrocomunistes, postcomunistes i neocomunistes, es presenta com la de debò, la que destronarà la pansida esquerra del PSOE. I mostra la mateixa incapacitat analítica de l'esquerra tradicional. La culpa dels seus fracassos sempre és cosa dels altres, mai de les mancances pròpies. En aquest cas, la incapacitat per comprendre l'independentisme és aclaparadora. Per a ella, la nebulosa de l'esquerra de debò, l'independentisme és l'enemic, però, com que no pot confessar-ho, li fa responsable de l'aparició de l'altre enemic. Es el  tòpic de la identitat dels extremismes. Tot plegat, un sofisma lamentable. 

 

Per alguna gent de bona voluntat, la nebulosa tampoc no és l'esquerra, com no ho és el PSOE. El problema és que ningú no sembla saber què és l'esquerra. Potser perquè no és res.

Guanyar a JxC com sigui

Tota la política d'ERC es fa en clau electoral i dins el marc autonòmic. Del que es tracta sempre és d'enfortir l'hegemonia al si de l'independentisme. De fet, el subconscient de Junqueras el traeix quan diu que serà difícil que guanyen altres eleccions. En el fons, pensa a guanyar a JxC perquè les darreres eleccions va guanyar-les el PSC. 

 

El desvergonyiment amb el qual s'expressa el president dels republicans davant els batlles i regidors del partit palesa el propòsit de bastir una mena de partit-Estat i fer-ho des dels esglaons més baixos de la seva estructura. Un partit que s'identifica amb les institucions de l'Estat i es confon amb la seva administració, una mena de PNB al País Basc o de Partit Institucional de Mèxic, amb la seva línia corrupta i autoritària.

 

Per descomptat, el discurs de Junqueras insisteix que la presència del seu partit a la política municipal garanteix la proximitat a la gent. És el contingut de la darrera campanya electoral d'ERC, "al costat de la gent". Perquè ERC no es considera gent. Com que, segons la propaganda republicana, ERC és "més que un partit", pot ser també és l'àngel guardià de cadascú. La realitat, però, és que el partit que tafaneja tant amb la gent és perquè vol controlar-la. Si, a més a més, el mateix partit monopolitza els mitjans públics de comunicació, les possibilitats de la gent d'alliberar-se d'aquesta tutela totalitària, des de la vida personal dels veïns fins a la seva ideologia, són minses. 

 

D'independència ací no en parla ningú.

Marxa enrere cap a la normalitat autonòmica

El meu article a lrp.cat 

 

             *********

Diu la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, que l’independentisme es troba en un “punt mort” a causa de la negativa del govern d’Espanya a negociar un referèndum. No cal esbrinar l’abast exacte del terme “punt mort” ni si es tracta d’un stand by o un full stop. La imprecisió escau a un temps neguitós, de desmobilització i aturada de l’empenta independentista de l’1-O. Hi ha un desencís creixent amb els partits polítics anomenats independentistes, que semblen més interessats a consolidar els seus privilegis partitocràtics que a portar endavant el mandat de l’1-O.

 

L’esperit del govern del president Aragonès és d’entesa amb el govern espanyol que, al cap i a la fi, diu que és d’esquerres. No provocar una reacció defensiva violenta a Espanya. Jugar amb perfil baix i amagar la reivindicació independentista. Donar temps al temps i veure si en dos anys el diàleg dona fruits. Després, uns altres dos anys per reaccionar tant si el diàleg ha reeixit com si no. Quatre anys, fi de la legislatura, eleccions autonòmiques i ja parlarem de nous embats. 

 

Aquest plantejament, a judici dels seus defensors, és l’únic realista i pràctic en lloc de les flamígeres quimeres dels radicals i hiperventilats. Això de soyez realistes, demandez l’impossible és una bandera dels nostres pares. Avui l’únic camí viable, vista la famosa correlació de forces, és seure a parlar, sit and talk. Conservar l’adquirit i progressar gradualment, evitant tota confrontació directa amb l’Estat i col·laborant lleialment amb el desenvolupament d’una política d’esquerra a Espanya que sigui beneficiosa per a Catalunya. Model peix al cove eternament renovat. 

 

Aquesta col·laboració cerca garantir l’estabilitat del govern de Sánchez i el lloc de Catalunya dins d’un marc polític espanyol. L’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat obre possibilitats a la “nova normalitat” i es presenta com un dic davant l’avenç de l’extrema dreta espanyola. Doctrina del mestre Pere i el llop. La simultània aprovació dels pressupostos de la Generalitat amb el suport dels comuns i l’oposició de la CUP és la correspondència al favor de Madrid i el darrer clau al taüt de l’independentisme. Sí, el que es troba en un punt mort. 

 

Si el món es governés per un criteri universal de joc net i cavallerositat en les relacions humanes, aquest esperit de diàleg, d’enteniment, gairebé de confraternal, provocaria una reacció animada d’igual aspiració. El principi de la realitat, però, no ha trigat gens a manifestar-se i ha deixat força clar que no hi ha cap lloc per a l’esperança com l’infern. 

 

La decisió del Tribunal Suprem rebutjant el recurs de la Generalitat i fent miques la immersió lingüística és un torpede a la línia de flotació no només de l’independentisme, sinó de qualsevol catalanisme per pobre i míser que sigui. Tocar l’educació és tocar el sistema reproductiu d’una cultura, d’una societat, d’una nació. La imposició del castellà per mandat judicial és l’enèsim intent de condemnar a mort, el punt mort, el català. Més d’acord amb el seu tarannà pràctic i contundent, l’endemà de l’aprovació dels pressupostos, el president Sánchez ha aturat el projecte de reforma de la llei de memòria històrica que lluïa una de les esmenes d’ERC que mai prosperen. 

 

Aquesta beneïda actitud de reflexió, d’ajornament de la decisió sobre la independència a la legislatura següent i fins i tot a l’any 2050 no té en compte una dada fonamental i inevitable que es farà sentir molt abans. Les properes eleccions autonòmiques, siguin quan siguin, revelaran l’opinió d’un electorat que en tres eleccions prèvies successives ha enviat al parlament tres majories independentistes amb un resultat nul.

 

Quina serà la seva quarta resposta? Tindrem una quarta majoria absoluta independentista amb una hegemonia dels republicans, o bé els electors triaran altres alternatives atès que el resultat de les anteriors ha estat erm? La resposta revelarà quin era el misteriós contingut d’aquell 52% de majoria social que ha donat els setanta-quatre diputats d’una majoria parlamentària tan independentista que el seu president abandona indignat l’hemicicle quan es parla d’independència. Sense dubte per estalviar-se les honres fúnebres del punt mort.

L'obsessió amb els catalans és malaltissa

No es deturen. L'agressió a Catalunya sembla ser el seu únic objectiu en la vida. Ahir van ser quatre castissos madrilenys fent gala de cosmopolitisme a la Ràdio Nacional d'España unagrandelibre i tractant el català com la llengua de Tarzan dels micos. La llengua d'Ausiàs March i mossèn Cinto.

 

Ahir, aquest xitxarel·lo, Casado, el de la missa en memòria del general Franco, va plantar-se al cor de l'antic regne lleonès a fumigar l'habitual seguit de ximpleries, i les víctimes, només faltaria, els catalans. L'exemple dels metges fa riure, amb riure sarcàstic, però, el que va acompanyat pel patiment. Els metges a Catalunya han de parlar català per la mateixa raó per la qual han de parlar castellà a Espanya, perquè si no ho parlen, no poden treballar-hi. Oi que sembla senzill? 

 

Com poden ser dirigents de res persones tan primitives?

 

Per cert, pot ser que el 6% de Netflix en català tan heroicament obtingut per Gabriel Rufián a canvi dels pressupostos torni al 0%  si tira endavant l'oposició dels productors.

Riure's del català

Un altre cop cal recórrer al Tweeter perquè als diaris no es troba la notícia sobre els quatre desgraciats que, a una tertúlia de Ràdio Nacional de España (RNE), van ficar-se amb el català entre rialles i brometes d'un mal gust i una ignorància aclaparadores. I mira que té bemolls l'espectacle; per llogar-hi cadires. Mireu el vídeo de David Torrents al tweeter. Suposo que els mitjans tradicionals no en parlen  per esperit corporatiu, altrament dit, gos no mossega cap gos. Els tertulians, que s'han cobert de glòria seran companys de professió. 

 

Però les xarxes no reconeixen cap corporativisme i denuncien sense embuts el joc brut i les escombraries dels mitjans convencionals. Per això aquests titllen el tweeter de "femer", perquè fa palès el seu femer. 

 

A més a més munten la xirigota des d'una ràdio pública, o sigui, una que es finança amb els diners de tots, fins als que parlen la llengua que aquests inqualificables pretenen ridiculitzar. Sembla que els responsables de la ràdio han esborrat el vídeo i demanades disculpes. 

 

Tornaran a fer-ho. Perquè no és una tertúlia i no és una ràdio. És l'estat contra Catalunya.

Ni amb Franco

No he trobat cap informació als diaris que llegeixo habitualment sobre l'entrada dels mossos a la UAB . He cercat al tweeter, que mai falla, i he ensopegat amb aquest vídeo de xinoxano on es veu com els "@mossos colpegen directament al cap quan el rector de la @UABBarcelona els deixa entrar". Sembla que als informatius de TV3 han donat la notícia com un enfrontament entre estudiants constitucionalistes i independentistes. No sé si hauran emès imatges com les del vídeo de xinoxano perquè no miro TV3. Però sospito que qualificar de "constitucionalistes" uns energúmens que volen fer de l'UAB "zona nacional" no és massa adient; més bé una miqueta esbiaixat. 

 

Siguin quines siguin les explicacions de la conselleria d'interior, la brutalitat policial és inadmissible. És inadmissible enlloc i també a la universitat que, per cert tradicionalment fruïa una mena de privilegi pel qual la força pública no podia entrar sense permís exprés del rector. Era el fur universitari, hereu de la pràctica medieval de santuari de les esglésies. Hem d'entendre, doncs, que la policia va apallissar els estudiants amb el vistiplau de la màxima autoritat acadèmica. Greu. 

 

Fa uns dies, el major Trapero va demanar "respecte" per a la policia. Mala peça el teler quan s'ha de demanar el que s'ha de guanyar, cosa que, com es veu al vídeo de la càrrega policial sembla molt improbable. Ni en temps de Franco entrava la policia amb aquesta brutalitat que, digueu-m mal pensat, s'ajusta al nou tarannà autoritari que es percep a la política catalana. L'hegemonia d'ERC, monodia doctrinal de Tardà, garantida pel monopoli dels mitjans públics de comunicació, es visualitza en el gest intolerant del president de la Generalitat, abandonant l'hemicicle. Si afegim la brutalitat i el terror indiscriminat de la policia al carrer, ja tenim els elements esseencials del feixisme.

 

Ni la policia pot entrar així a la universitat ni el president de la Generalitat pot sortir així el parlament.

 

Si voleu una informació completa sobre el caràcter nazi dels "constitucionalistes", mireu el fil de Jordi Borràs al tweeter.

Espanyolitzats per mandat judicial

Si, com diu el tango, vint anys no és res, un any serà menys de res. 

 

Fa un any es va aprovar la "Llei Celàa", que havia d'acabar amb el propòsit insultant i una mica racista del ministre Wert en la seva llei, d'"espanyolitzar els nens catalans". La llei portava una esmena d'ERC que, segon la seva redactora i, per descomptat, el portaveu parlamentàri del partit, Rufian, blindava el caràcter vehicular del català. Quan se'ls va dir que això era fals, es van indignar i fins i tot van acusar JxC de falsedat. La famosa tècnica d'acusar els altres del que tu fas. 

 

Un any mantenint la falsedat fins que el Tribunal Suprem ha acabat amb la mistificació rebutjant el recurs de la Generalitat i declarant obligatori el 25% de castellà a l'escola i destrossant el sistema d'immersió lingüística. 

 

Ni taula del diàleg, ni del retrobament, ni "desjudizialització", ni nova normalitat, ni res: la imposició del castellà segueix de valent perquè és l'eina més forta a l'abast de l'Estat contra Catalunya. I ho és perquè ataca directament el cor de la nació catalana. El cor i la seva única defensa. Catalunya no té recursos polítics ni militars per constituir-se en Estat. La seva única esperança és la llengua. "La nostra pàtria és la nostra llengua", que va dir en Joan Fuster.

 

Atacar la llengua és atacar l'esperança de supervivència de la nació mitjançant un Estat independent. És un moment greu, una cruïlla vital. Salvador Cot parla d'un "momentum lingüístic" que exigeix una resposta a l'alçada del risc, tant per part de la societat civil com dels partits polítics. 

 

El problema és que els partits viuen instal·lats en la política de la falsedat i l'engany per tal de protegir els seus privilegis partitocràtics. Com defensarà sencerament el català el portaveu d'ERC al Congrés, Rufian, que sobre no ser independentista, fa gairebé totes les seves comunicacions en castellà? Com va entendre aquest espanyol expatriat el significat del català, del català viu, el del poble, el que ha mantengut la identitat de la nació?

Blindar sous i cadires

L'he pispat aquesta captura a un dels tuitaires que més m'agraden, en Baphomed75, perquè resumeix perfectament el desgavell que es va produir ahir. I ho fa a l'estil modern, a les xarxes, on es pot revifar l'hemeroteca en menys d'un sospir i oferir un quadre sencer dels paranys, malifetes, mentides i embolics del partit hegemònic a Catalunya. Trobo molt adient el seu comentari: "Atom apple cool, farsant. Quina vergonya foteu, ridículs." 

 

Per casos com aquest, ERC i els seus minyons a les xarxes odien tweeter, perquè no ho poden controlar, no poden censurar-ho ni vetar a ningú, segon costum al casal republicà. Tweeter és un "femer", diuen els nombrosos portaveus d'ERC que monopolitzen els mitjans públics i part dels privats fent propaganda, mentint a tot arreu, insultant i menyspreant el CxR i el MHP Puigdemont. Però el femer és tweeter.

 

La història és senzilla. Mentre el petit dictador Aragonès, fa el ridícul autoritari, el Tribunal Suprem i el seu 25% de castellà rematen el model d'immersió lingüística i deixen literalment ERC i els seus negociadors amb la rereguarda a l'aire. En aprovant els pressupostos de franc els negociadors, asseguren l'estabilitat del gobierno i blinden llur modus vivendi per a una estona. Diuen que no ha estat de franc perquè al cap i a la fi, han aconseguit un 6% de doblatge al Netflix. És veritat, no va ser de franc; va ser de menys que de franc perquè ERC ja havia venut que es doblaria tota la producció per a TV en temps de l'inefable Zapatero.

 

És impossible superar tanta ineptitud. No van blindar res llevat de llurs paguetes a tot arreu, a Madrid, a la Generalitat i a la batllia de Barcelona. Preveuen la independència el 2050, per festejar llur jubilació.

 

Ja només confio en Deulofeu.

El petit dictador

Com el seu nom indica, el parlament és un lloc on els diputats es reuneixen per a parlar. El normal entre gent civilitzada, quan hi ha acord de reunir-se per parlar, és escoltar els altres. No fer-ho és una falta d'educació i absentar-se ostentosament mentre algú està a l'ús legal de la paraula és un insult. Tant més greu quan el que ho fa és el president del govern que té una doble obligació d'escoltar el que es diu, sobretot si es fa amb la moderació de to del diputat Canadell, encara que el contingut del seu discurs sigui crític, fins i tot àcid. 

 

Escoltar el que els altres diuen al parlament està en el sou del president de la Generalitat. El que no sembla és estar dins el seu sentit de l'educació, d'allò que els italians anomenen corretezza parlamentaria, correcció parlamentària. Aquest insòlit gest del president Aragonès palesa més que una manca de correcció. Se n'albira un tarannà autoritari molt perillós. Darrere el discurs d'esquerra s'amaga -cada cop menys- una ambició hegemònica i intolerant que, al costat de la pràctica de controlar els mitjans públics de comunicació, és a dir, de negar la llibertat d'expressió, frisa amb el feixisme. 

 

Tan sols els dictadors es neguen a escoltar el que no els agrada encara es digui dins el marc parlamentari i encara ho digui el seu aliat! 

 

No vol ser alarmista, però s'obre un temps en què a més de per la independència, caldrà lluitar per la democràcia i la llibertat d'expressió.

Do ut des

La cursa per salvar els pressupostos de la desfeta parlamentària després de la negativa dels cupaires ha estat una successió de gags dialèctics a la velocitat d'una pel·lícula dels famosos Comedy Capers i els Keystone Kops. El dissabte, aquest Talleyrand de la política catalana, Jordi Sánchez, dempeus sobre l'escala de la unitat independentista, reduïa al no-res els intents de divisió d'ERC i el PSC. Segons parlava, els torracollons de la CUP li treien l'escala de sota els peus i anunciaven un vot en contra. 

 

El flamant president Aragonès va passar el diumenge tancat al búnquer del Palau, dirigint els seus delegats a les negociacions in extremis amb els comuns per tal de salvar les comptes. Els de JxC van fer sorollosa absència, indignats per la decisió, però sense aclarir si acceptarien l'acord si se n'arribés, sempre sota la illuminada guia del seu secretari general. Mentrestant el chef dels Keystone Kops, Illa, anuncià una feroç esmena a la totalitat, val dir, guerra a mort. Que ningú pensi el que és obvi: que hi hagi un acord de base amb ERC. 

 

Els comuns es van presentar a la negociació amb esperit estalviador: com que no hi havia temps al capvespre del diumenge per fer un estudi detallat dels comptes i acordar pactes, proposen un intercanvi global de cromos, un do ut des: jo t'aprovo els pressupostos de la Generalitat i tu m'aproves els de la batllia.

 

Com que el govern de la batllia es compon de comuns i socialistes, ja tenim el tripartit per via de fet. I de fet pressupostari, que és el més sòlid de tots. La qüestió és si JxC, invocant la sacrosanta unitat de Jordi Sánchez, es plega i es manté a dins d'un govern amb suport directe dels comuns i indirecte dels socialistes. Pura política espanyola.

La CUP, a la seva

La CUP té la virtut d'incomodar a la resta de l'independentisme. Exerceix la seva funció de torracollons al millor sentit del terme, si l'en té, amb la meticulositat d'un funcionari prussià del segle XIX. Cada vegada que el govern vol fer un pas decisiu, compareix la CUP amb un memorial de greuges que cal complir fil per randa.

 

Aquesta actitud treu de polleguera als socis del govern, però és el resultat ineluctable de l'aritmètica parlamentària. Si els dos partits aliats tinguessin majoria absoluta, segurament ni tan sols saludarien els diputats de la CUP si hi haguera. No cal parlar dels interessos de la pàtria. La missió dels partits independentistes, de tots, és gestionar l'autonomia. Res més.

 

Els treu de polleguera, sí. Les acusacions són greus: Fer costat al govern sense ser-hi. Alliberar-se de tota responsabilitat amb l'alegria dels que no tenen res a perdre. Ser govern i oposició al mateix temps; el que els nois de Podem havien somniat quan van cometre l'error -producte de la seva ambició- d'entrar al gobierno. Com la CUP demostra pràcticament, la millor forma de ser al govern és no ser al govern, però tenir-ho agafat per la part que es pot torrar. Això et permet fins i tot malparlar del govern al qual no ets, enlletgint-l la presència de JxC, el partit hereu de les retallades que van condemnar el MHP Mas a la poubelle de l'histoire. 

 

Els funcionaris de la partitocràcia independentista no poden patir més aquesta situació d'inseguretat i incertesa dels seus destins. El president Aragonès, s'obre a negociar els comptes amb qui no pensava fer-ho, els comuns, que tampoc volien tenir res a veure amb la dreta catalana de JxC, però semblen més tous quan hi ha diners en doina. ERC, doncs, tira cap a casa, a la reconstrucció d'un govern d'esquerra a Catalunya. El PSC sembla tenir enllestida la capsa dels trons i votarà contra els pressupostos per fer una mica de soroll, però, després, podria avenir-se a fer costat al govern d'esquerres. Si hi ha hagut dos tripartits, pot haver-hi un tercer, el de la vençuda. 

 

La qüestió és si també JxC es presta a aquesta comèdia amb el pretext de mantenir una unitat fictícia.

El cas Colau

Fa uns set anys vaig tenir l'ocasió de parlar amb Ada Colau que aleshores estava engegant la seva campanya política. Era un programa de la SER. Colau estava en Barcelona i jo a Madrid. Vaig arribar a aquesta mateixa conclusió: em va semblar prepotent, arribista i falta de tota mena d'escrúpols. Tot això es va evidenciar als seus anys com a batllessa de Barcelona. A més a més, la pràctica política ha revelat també una personalitat megalòmana i egòlatra amb un ridícul discurs centrat en la seva persona.

 

Les darreres fites de Colau apunten totes en la mateixa direcció: tanca el seu compte a tweet, tipa de rebre crítiques que amb prou feines tolera, dient que l'insulten, i es trasllada a Instagram, una xarxa d'intercanvi de fotos i vídeos, sense cap contingut crític, per enlairar la seva imatge, sense haver de respondre a les queixes dels barcelonins.

 

Contracta un suposat gurú de les xarxes per la quantitat de 10.000 € al mes, diu que per racionalitzar la política de comunicació de la batllia. És a dir, per a millorar la seva reputació a les xarxes i embellir la seva imatge, molt deteriorada per la seva caòtica gestió. 

 

Part d'aquesta tasca propagandística de la seva persona ha estat la recent performance de València, on cinc dones de l'esquerra més o menys podemita (entre elles, Colau) han parlat de la necessitat de "noves polítiques" a Espanya. Cal llegir "necessitat de noves dones polítiques". L'acte va ser una escenificació del més cru arribisme personal de les participants. Sobretot Colau i Oltra. 

 

El tarannà mistificador, autoritari, narcisista i caciquil de la batllessa Colau es va palesar des de l'inici del seu mandat. La seva manca d'escrúpols i principis es va veure quan va acceptar els vots dels ultradretans de Valls a l'ajuntament. Sense esmentar la bruta campanya electoral, difamant l'alcalde Trias, que la va portar a la batllia.

 

I mentre tot això es produïa, on estaven aquestes quatre persones escindides que ara troben "prepotent" a Ada Colau?

El tripartit ja està aquí

I potser no només el tripartit, sinó un tetrapartit i fins i tot, un pentapartit, amb tots compromesos amb el govern, uns a dins i altres donant suport des de fora, ERC, JxC, CUP i fins i tot Comuns i PSC. El cas és estar al govern, tocar el poc poder que la metròpoli permet a la colònia i, sobretot, omplir-se les butxaques amb els sous desproporcionats que cobren els polítics sovint per no fer res.

 
La política catalana té un punt de triler. Com que la CUP ha presentat una esmena a la totalitat dels pressupostos de la Generalitat i amenaça deixar Catalunya sense comptes, el MHP Aragonès, mentre continua negociant amb ells, s'ha reunit amb els comuns i els socialistes per separat. Les xarxes han carregat contra ERC, parlant del nou tripartit amb legions de "jojes" i "jajos", "jo ja ho deia" o "ja jo ho deia".
 

Aragonès pot haver anat pel dret sense consultar els seus socis de govern i fins i tot pot haver-ho fet el partit ERC, però el que està clar és que es tracta del president d'un govern de coalició que, com tot govern, és un òrgan col·legiat. El president, doncs, representa a tots, per tant, la decisió de parlar amb comuns -enemics jurats de la independència i de JxC- i socialistes vincula també a JxC. Si aquests no volen pactes amb els comuns, hauran de dir-ho, desvincular-se del govern i/o trencar-ho.
 

La justificació del govern de coalició segons la qual, si no es feia, hi havia risc de tripartit, és una mentida més; una mentida per amagar que l'única raó per formar govern amb ERC era la conservació de la menjadora, les cadires, càrrecs i endolls de la partitocràcia pseudoindependentista; és a dir, continuar omplint-se les butxaques amb diners públics.

 
Si no és amb els vots de la CUP, el govern aprovarà els pressupostos amb els dels comuns i si la forma d'evitar que Aragonès també negociï els vots amb l'altre partit del tripartit és continuar al govern, el tetrapartit serà un fet.

Palinuro es fa editor

I editor de les seves pròpies obres. La seva posició a favor de la independència de Catalunya l'ha tancat totes les portes, els mitjans i, sobretot, les editorials espanyoles. La mateixa raó, la independència de Catalunya, la denúncia dels partits que es diuen independentistes sense ser-ho i la d'ERC com a partit unionista i antiindependentista, han tingut el mateix efecte a Catalunya.

ERC controla els mitjans públics de comunicació i alguns privats, com aparells de propaganda, per tal de fer realitat la seva "hegemonia" (el somni de Joan Tardà), i ha vetat Palinuro a tot arreu; les editorials i llibreries li fan el buit i tracten com sigui de silenciar-ho. No debatre en públic els seus arguments, no refutar-ho, sinó impedir que pugui parlar i publicar. Recordeu el fiscal feixista italià que va demanar la condemna d'Antonio Gramsci: hem d'impedir que aquest home pugui parlar durant vint-cinc anys. Par dessus le marchè, a més de l'ostracisme, ERC ha engegat una campanya d'assetjament a les xarxes contra Palinuro amb difamacions i calumnies que, per descomptat, el pilot d'Eneas té documentada.

Com que Palinuro no accepta la política de la censura i el vet que considera essencialment feixista, ha decidit fer-se editor independent. Publicarà els seus llibres i treballs en català i castellà i també les seves traduccions. El primer llibre, ja al carrer, ha estat l'assaig sobre La llibertat d'expressió en Catalunya, disponible en Amazon en versió kindle (per a mòbils, tauletes, etc.) i en paper, en català i en castellà. El va escriure originalment en català i l'ha traduït ell mateix al castellà. Una curiosa experiència atès que es tracta de traslladar a la teva llengua materna un original que has escrit en una altra.

El títol no és molt afortunat. Hauria de ser La falta de llibertat d'expressió a Catalunya; però no volia escriure una peça d'escàndol. Tanmateix, el llibre tracta de la llibertat d'expressió al món contemporani en teoria i exposa la realitat pràctica de la falta de llibertat d'expressió a Catalunya. I ho fa amb noms i cognoms dels responsables d'aquesta situació. És una panoràmica de la corrupció de la comunicació política a Catalunya.

Palinuro també publicarà obres alienes bàsicament traduccions seves, edicions crítiques amb una intencionalitat fonamentalment feminista. Està traduint un text revolucionari d'un filòsof francès del segle XVII, Poullain de la Barre, sobre "la igualtat dels dos sexes". Després publicarà un text propi que ja té molt avançat sobre la misogínia a l'art occidental. És un pla de treball per tornar a la labor publicística i guanyar-se la vida mentre la independència de Catalunya desapareix darrere un horitzó d'enganys, mentides i estafes d'una classe política catalana de vividors professionals. És un campi qui pugui en meitat d'un gran parany amb el qual els dirigents d'ERC i JxC fa anys que s'enriqueixen personalment mentre la gent del carrer, tota una generació, se sent frustrada, burlada, deprimida.

Sense dubte, els independentistes seguirem al peu del canó; però és evident que hi ha molta gent desmotivada i desmobilitzada gràcies als pseudoindependentistes. I això s'ha de dir.

Més sobre l'assemblea de representants del CxR

El meu article avui a elMon.cat que surt amb un nou disseny

****************** 

 La constitució de l’assemblea de representants del CxR recorda l’avarada de l’Argo, el vaixell que va portar els argonautes fins a la Còlquida, en cerca del velló d’or, que aquí es diu la independència de Catalunya. L’origen de la història és semblant: Jàson vol recuperar el seu regne de Tesalia, que l’ha estat arravatat per l’engany i la força, com el MHP Puigdemont aspira a recuperar la seva presidència de la Generalitat, de la que se l’ha despullat per la força i l’engany; il·legítimament. 

 Jàson, l’arquetip de l’hèroe, marxa a l’estranger, a les terres dels bàrbars, com Puigdemont a l’exili a bord del Consell per la República, i s’enfrontarà a perills mortals en la seva navegació. ERC i el gobierno “d’esquerres”, com els penya-segats mòbils dels Simplegades, amenacen destrossar el vaixell al seu pas. El velló d’or, la independència, està custodiada per un terrible drac que, en lloc d’escopir foc, escup euroordres totes mullades. Aconseguirà el nostre heroi tornar amb el velló d’or de la independència? Recuperarà el seu regne, la seva presidència legítima? Què faran els tesaliotes/catalans quan el vegin tornar triomfant? 

Els argonautes de l’assemblea de representants estan solcant aigües desconegudes. Per primera vegada es basteix formalment un parlament amb els representants d’un país intervingut, colonitzat i que, per tant, només poden constituir-se a l’exili. Hi ha una mena de tradició catalana. Després de la guerra civil, el malaurat Consell Nacional de Catalunya sembla un antecedent del Consell per la República; un antecedent heroic.

 

Això del parlament constituït fora dels murs, invenció dels plebeus romans amb la “retirada a l’Aventí”, el parlament en rebel·lia, acaba palesant sempre la superior legitimitat de l’assemblea que s’autoconstitueix en depositari de la sobirania popular o nacional. És el que va fer el tercer estat amb la retirada al Joc de Pilota, d’on va néixer la Declaració de drets de l’home i del ciutadà. Les declaracions d’independència són sempre declaracions parlamentàries.

Els argonautes de l’assemblea de representants del Consell per la República tenen una tasca fonamental: articular l’existència d’una república catalana digital, donar-li una Constitució que es debati al si de l’assemblea i es posi després a votació de la ciutadania. Al segle XXI, internet està substituint l’espai públic tradicional i els seus mitjans. Els argonautes de l’assemblea de representants són internautes i molt competents. Són el cos d’enginyers de la constitució republicana.

La interacció social es fa en bona part a les xarxes; l’opinió pública, també. Es pot dubtar, i es dubta, del seu abast, però no de la seva representativitat. No és una opinió “publicada” als mitjans convencionals, sinó que és una opinió pública forjada a un cresol on intervenen lliurement representants polítics de tota mena, periodistes, càrrecs i militants dels partits i la gent del carrer, sense prohibicions ni manipulacions. L’opinió de les xarxes compta, incita els mitjans tradicionals i critica sense embuts la seva performance i la dels òrgans representatius, estatals, autonòmics, municipals. La ciberpolítica és avui una part essencial de la política. Per què creieu que la batllessa Ada Colau ha contractat un cibergurú de l’esquerra per la minúcia de 10.000 € al mes cinc mesos? Per millorar la comunicació municipal barcelonina; és a dir, per fer propaganda d’Ada Colau en internet.

Com que la majoria dels representants de l’assemblea tenen residència legal a Catalunya, llur posició és dual, són titulars d’una doble ciutadania: la de la comunitat autònoma de Catalunya i la d’una república catalana independent al mateix temps; dos plans, el real i el virtual, que no es barregen. L’enllaç entre els dos són ells, precisament. I llur feina és difondre la representació de l’assemblea per mitjans digitals, donar cos a la república digital i aconseguir que el Consell per la República, que avui compta amb 101.593 inscrits, esdevingui el cens de la república que volia ser en un primer moment.

L’assemblea és un òrgan de debat i decisió; i la mesa, representativa de moltes orientacions polítiques, o de cap, determinarà el contingut de l’ordre del dia de la sessió constituent. El vaixell del Consell per la República ha de tornar amb el velló d’or de la independència.

No hi ha forma

Gran crónica la de VilaWeb. Un sic transit gloria mundi renovat. L'invent de l'España Global, una secretaria d'Estat de propaganda d'inspiració franquista era un exemple de manual del que els estructuralistes anomenaven "aparells ideològics de l'Estat". L'adaptació als temps de les noves tecnologies d'un altre quiosc concebut pel geni Rajoy, la Marca España. No només una presa de pèl sinó també un impossible metafísic, perquè es tractava de consolidar la reputació d'Espanya com a país de creativitat, patents, marques industrials, comercials, etc. 

 

España Global tenia una finalitat més política, fins i tot romàntica, era l'avantguarda de la nova reconquista, de la recuperació del prestigi espanyol a l'exterior, soscavat per les insídies independentistes catalanes i, deus ens guardi, les vergonyoses complicitats dels espanyols antiespanyols de sempre. Calia reanimar la nació espanyola, posar fi a la claudicació i el desistiment, enlairar l'orgull del ser espanyol, menyscabat per un complex davant els nacionalismes perifèrics.

 

Els dos cervells d'aquesta ridícula maquinària, l'exministre Borrell i l'exsecretària d'Estat, Irene Lozano, dedicaven el seu temps a tres tasques fonamentals: tractar de manipular els mitjans de comunicació estrangers, boicotejar tota iniciativa exterior de l'independentisme i dictar normes de contingut ideològic nacional-espanyol al personal de les ambaixades. I tot en nom d'una ideologia nacionalcatòlica tridentina, com es veu en les consideracions del senyor Borrell sobre la colonització del nou món i la dèria de la senyora Lozano amb la falsedat antiespanyola de la llegenda negra. 

 

Tota una prova de l'adaptació d'Espanya a la modernitat.

La constitució de l'assemblea constituent

Ahir es va fer història a Catalunya. La constitució de la mesa de l'assemblea de representants del Consell per la República és un pas decisiu en la revolució catalana cap a la independència. El poder constituent originari ha constituït una assemblea constituent. 

 

Amb peculiaritats: 1/3 dels representants són càrrecs i militants dels partits i 2/3 són ciutadanes. Hi ha un sobrepès dels partits. El parlament no es constitueix al mode liberal clàssic, amb dret universal de sufragi actiu i passiu. És més abans un model mig-corporatiu, amb sufragi passiu parcialment estamental. La intenció és garantir la coordinació entre els partits i la ciutadania o reservar una representació a la partitocràcia. Va en opinions. En qualsevol cas, suposo que això es justifica invocant la transversalitat i l'extraordinari de les circumstàncies. 

 

Tanmateix la CUP (tret de poble lliure) i ERC (tret d'algun dissident històric) s'han abstingut de participar-hi, denunciant que es tracta d'un esdeveniment de JxC. Adeu transversalitat, doncs. El sobrepès es concentra als representants de JxC. La profecia s'autocompleix.

 

És inútil fer veure que la composició de la mesa és efectivament plural i transversal, car només una membre, Titon Laïlla, té una relació indirecta amb JXC. Fins i tot, aquesta composició també podria ser el resultat d'una consigna als militants de JXC: "no us presenteu i no voteu pels nostres". Segur que els ideòlegs estan remugant l'argument. Al cap i a la fi, el domini juntaire de l'Assemblea és incomptable amb l'ambició hegemònica d'ERC.

 

La importància de l'Assemblea rau en la representació popular. I, un cop constituïda, té la tasca de constituir la República; passar d'un govern de facto a un de iure; fer del Parlament l'òrgan que exerceix la sobirania popular sense límits. O sigui, tirar endavant la revolució catalana cap a la independència, cosa que els òrgans autonòmics de la Generalitat, sotmesos a la legalitat espanyola, no poden fer. Suposat que volguessin, que és massa suposar.